-->
Feia molts dies que tenia ganes de fer aquesta volteta en solitari per Ecos. Avui finalment em decideixo. Surto de Can Jorba i pujant pel camí dels francesos estic suant com una guarra buff no sé si la disfrutarem o la patirem. Al coll Musset l'aire fa més agradable la caminada, malgrat el sol, la pujada fins al peu del Montgrós no es fa pesada.
Glopet d'aigua i m'enfilo per la via blava del Montgrós, és senzilla però haver de pujar i baixar amb aquest solet,em deixa força cansat . Ja soc al Montgrós, quin lloc no hi ha ningú i el silenci és total; em miro l'aresta de la roca Plana, no fa una pinta massa bona i com no sé com són les R, decideixo baixar cap a la Salamandra. Aquí si que fa calor, doncs queda enclotat i el ventet no es nota fins força amunt. Començo i tot i que la via tècnicament no és difícil, les assegurances no les veus fins que hi ets a sobre, la qual cosa et fa pujar amb molta atenció. La via m'ha agradat molt, malgrat dalt la roca és delicada.
Baixo per la mateixa via doncs només porto una corda de 60 metres i a peu de via m'he deixat la motxil.la i està clar l'aigua i la maquina de fotos a dins. Quin glop d'aigua calenta que em fotre quan arribi baix.
La calor em deixa fet caldo, el bocata que portava és impossible empassar-lo, així que em foto la poca aigua calenta i la poma que em senta d'allò més bé i xino xano avall que tot i l'ombra i quarts de set de la tarda la calda continua sent important. L'excursió és maca, però amb l'únic que penso és amb una bona cervesa ben fresca.
L'Ajaguda, des de el coll Muset
Ecos
El Montgrós, primer objectiu
En el cor de Montserrat
Frares i Agulles
La Salamandra, segon objectiu
La Talaia
Els amos
.jpg)
4 comentaris:
Esos encadenes...
Un dia vaig anar a fer les sis arestes blaves del tirón.
Ara sembla que es conta alguna més com a blava. Aleshores jo tenia controlades aquestes sis.
Vaig sortir cap a la Pastereta, després la del Gorro. Corre, corre i cap a la Cajoleta, el Montgrós i la Salamandra que vaig desgrimpar (només duïa els gats...) Després cap a la Miranda del Príncep. I ja només em faltava el Bisbe i el Frare Gros, però a meitat del Bisbe em vaig quedar atrapat per culpa d'un vent fortíssim que em tirava cap a la timba de la Nord. Quina feinada per desgrimpar... i tornar al cotxe sense el Frare. En sis hores total.
A casa miro la tele i els del temps comenten...vents huracanats a Monistrol registrades ràfeques de 90/100km/h! mà deu!
En fin encadenillos en gallumbillos.
A disfrutar!
M.Blanco.
Deu n'hi dó quina pencada! les dues vies i la caminada.
Estava al sofà de casa llegint-te i he quedat esgotat! Em sembla que esbufegava i tot! Felicitats per la pencada, però no hi vagis sol, que és més divertit amb companyia. Si et falta company prova a The Puretas Climb, que són tots jovenets com nosaltres!
Ostia Miquel tu es que gastes gasolina super i jo ja vaig amb gasoil. I escalar sense corda em costa bastant.
Jaume la calor va ser el pitxor, ho vaig anar posposant i resulta que ara fa més calda que a l'estiu.
Gràcies Lluís però aquesta volteta em venia de gust fer-la en solitari, llàstima de la calor. Salut
Publica un comentari a l'entrada