dilluns, 23 de juny del 2008

Retorn als origens Directa al Sabardó

San Llorenç de Montgai, Camarasa, són llocs molt especials, allí vaig començar les primeres passes en l'escalada, en tinc molts records, il·lusions, moltes anècdotes. Recordo el primer cop que vaig escalar, la paret del Pont, amb el Joan Enric Farreny, una persona a la que porto molt endins. Aquella escalada és de les vegades que he tingut més por escalant, m'agafava a les preses amb molta força no em separava gens de paret, això, és el que em deia. També recordo, el primer ràpel, les cames em tremolaven, molts segurament no ho entendreu, però abans per baixar agafàvem una cinta plana i fèiem un vuit o una cadireta, procurant que el nus no quedes allí on als homes ens fa més mal, allí posaves un parell de mosquetons de ferro on col.locaries la corda i després te la passaries per l'esquena. L'arnés no el coneixíem, escalàvem lligats directament a la corda amb claus i mosquetons de ferro. Teníem un llarg aprenentatge, sempre esperàvem que alguns dels més experimentats ens portessin a escalar fins que agafaves una certa experiència en la utilització dels claus, per assegurar el llarg així com muntar les reunions. Vaig conèixer a casi tots els escaladors de Lleida, érem 4 gats, amb alguns encara escalem, d'altres ho van deixar i uns pocs no hi són. San Llorenç i Camarasa era el nostre terreny de joc, anar a Pirineu era difícil, un dia per anar-hi i un altra per tornar.

A Camarasa hi anàvem a l'estiu, malgrat sigui un lloc calorós, fins les dues del migdia no hi toca el sol i s'escala molt bé ara que pots estar d'horeta a les parets, és que llavors prèviament et cascaves 10 km per la carretera amb les kamet professional, i arribaves amb els peus reescalfats. Per sort totes aquestes penúries han quedat enrera.

Com els plans per aquests pont de St Joan no van sortir com esperàvem, li vaig proposar al meu amic Josep Anton, de fer una de les vies clàssiques de Camarasa, que juntament amb la directa al Puro per mi són les clàssiques més boniques de la zona. Aquesta via, la directa al Sabardó, la van obrir crec que al 75 dos companys de Lleida en Rosendo i el Jordi M. I nosaltres en Jordi Vidal, J.E. Farreny i jo vam fer la segona ascensió, en aquells moments la vaig trobar una via dura (avui també), i com era la tònica del moment únicament havia un o dos claus en tota la via.

L'aproximació a l'agulla és la mateixa que la directa al Puro, hi ha un plataner, quasi a l'entrada de la central de Camarasa amb una marca verda d'on surt un caminet que hi va directa, un cop al Puro flanqueges a la dreta fins el Sabardó (10').

L'escalada té un parell de tirades, la primera és la més maca un parell de diedres on la dificultat més gran és V+, el llarg és mantingudet i únicament trobem tres o quatre claus, dels que no te'n pots fiar, alguns encara són els mateixos de la primera ascensió, també hi ha un buril (a la primera ascensió no es va posar), però jo no m'atreviria ni a penjar la màquina de fer fotos. Els friends entren molt bé. La primera R si està equipada, recordava que nosaltres vam posar un parell de Us, la segona tirada té una sortida molt espectacular però no té massa dificultat (V-), la reunió és pot fer en el cim, abans del cim es desgrimpava una xemeneia de IV fins un arbre del que rapelaves, ara abans d'arribar al cim, a l'esquerra, trobareu un parell de parabolts amb anella per baixar rapelant.

Tot i ser una clàssica, la via està gairebé com ha estat sempre, únicament s'han equipat les reunions i s'ha posat un spit en la segona tirada per assegurar la sortida de la reunió. Em sembla perfecte que no s'hagin posat parabolts, i els claus tot i no ser fiables no cal tocar-los per què mig metre amunt o avall pots posar un friend.

Un altra via molt maca en aquesta zona de roca dolomítica (Juràssic) és la directa al Puro, una via també molt especial, la vaig fer el dia que feia 18 anys, abans la primera tirada es feia en gran part en artificial, i aquell dia en Joan Enric la va alliberar, actualment li posen V+ i cal portar friends, la segona tirada també es pot fer en lliure no obligat (6b+), i l'última té un passet de 6a (no obligat). L'any passat la vaig fer amb el meu fill, i aquí l'equipament és més generós, el que és va fer es substituir les expansions, doncs gran part de la via es feia en artifo.

Dues petites joies de l'escalada clàssica, no os deixaran indiferents.


Inici de la via



El primer diedret, abans IV+, jo crec V



Després del 1er diedre hi ha un flanqueig per agafar el 2on diedre, hi ha un pont de roca, portar cordino del 7, si no et pots passar una bona estona per poder-lo equipar.



Inici del 2on diedre (V+)



Sortida de la reunió, espectacular però no difícil (V-)


El mateix lloc, en la segona ascensió




L'Oriol entrant a la R1 de la directa al Puro


La ressenya de la via està escanejada del llibre de l'Albert Escuer i Jordi Marmolejo, Escalades a la Noguera. La via és la 35



divendres, 20 de juny del 2008

MONTSERRAT La Palleta "via Tuareg"

Són quarts de quatre i estic a l'urbanització que hi ha abans de la Vinya Nova esperant el col·lega, que no acaba d'arribar. Bufff quina mandra tot, el termòmetre del cotxe marca 34 graus, amb lo bé que es deu d'estar a la platgeta, que la tinc a 5 minutets de casa.

Qui em va posar en tot això em va dir, l'ofici d'escalador és molt dur, les vies llargues i mantingudes van rosegant l'ànim del més disposat. A aquestes alçades, crec que ja formen una mica part d'aquesta muntanya, si no, no s'entendria aquest tornar-hi, aquesta recerca setmana darrera setmana. Potser esperem que qualsevol dia, superant un desplom o penjats en una aresta ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes a aquesta insatisfacció permanent que portem dins (J.E. Farreny).

Ep ja està aquí el col·lega, enfilem cap a la Vinya Nova, anirem a la ombra de la Palleta, a fer la via que ara fa la majoria de gent, la Tuareg. En aquesta paret no més hi he estat un cop quan vaig fer, ja fa anys, la tomàquet d'amagatotis i en tinc un bon record.

Malgrat el camí no hi toca massa el sol arribem al peu ben suadets, traguet d'aigua i preparatius i s'està de conya.


La primera tirada és molt vertical, però les assegurances estan molt juntes, a més les preses de peu són molt còmodes, i les de ma són molt bones. (6a/V+)Llarg magnífic.







El segon llarg també és molt vertical (V+), aquí els parabolts estan una mica més separats i les preses de peu no són tan còmodes, a mi m'ha costat més que el primer llarg, però igual de maco.




El tercer llarg és el més fàcil però hi ha menys assegurances.




L'últim llarg té un desplomillo que el marquen de 6a+, però si la primera tirada li posaven 6a, això com a mínim és 6b (no és obligat), un cop fet, ja és fàcil fins al cim. A dalt s'està molt bé, la visió sobre la plantació amb les últimes llums és preciosa, alhora que un parell de falcons sobrevolen la zona. Miro per veure si veig al company i ostia veig un parabolt que no he xapat, no ho entenc si he passat per davant, coses de l'edat.



En tres ràpels arribem al peu de la via.

Si feu aquesta via un divendres os recomano que al baixar os quedeu a sopar a la llum de les espelmes de la Vinya Nova.

La ressenya es troba en Onaclimb

dissabte, 7 de juny del 2008

ALT URGELL Roca Narieda "via Xelo-Bam"




Cara nord de la Roca Narieda
A la dreta l'estètic esperó

Aquest dissabte he quedat amb el Sergi i tota la penya de Lleida: l'Albert, en Pepe, en Nico i el Joe Pinto. Ens trobem tan d'hora que els bars encara no han obert. Malgrat alguns no han esmorzat, l'humor no decau i es fa difícil concentrar-se en la preparació del material pels acudits que van caient un darrera de l'altre.
Tenim la cara nord de la roca Naireda, just davant es veu una senyora paret, l'esperó Xelo-Bam va per la dreta i marca una línia molt estètica. Ens distribuïm en cordades de tres; l'Albert, en Pepe i en Nico que tenen compromisos familiars, aniran davant..
A l'arribar a peu de via en Pepe ja està enfilat; amb la resta comentem de fer algunes vies de Montserrat, com a Lleida hi ha tantes parets i la roca de Montserrat és tan especial, els escaladors de Lleida rarament anaven a Montserrat. De totes maneres, l'Albert i en Nico, fa poc han fet una via cent per cent montserratina, l'aresta Arcarons al plec del llibre.
Ens repartim les tirades, jo faig les 4 primeres que potser són les que tenen més continuïtat. En Pinto segueix, amb una tirada de tràmit i una de maca, la vuitena és la millor tirada un diedre de V+, desequipat, únicament un clau en el pas difícil, però els tascons i friends entren molt bé. Em Sergi enceta la tirada més aèria, està completament equipada i una gran part és artificial, les tirades següents tenen algun passet que està bé fins a la tirada 12.
Potser m'esperava més d'aquesta via, les altres que he fet d'aquesta roca, cafè-copa i puro,i la postres a mi m'han agradat molt més. La via no és lletja i el lloc és maco, llàstima de la carretera que es sent força. A més de cara l'estiu és un lloc on s'està bé, per què no li toca el sol.


En Pepe escalant el primer llarg




L'Albert i el Nico al peu de la via




En Sergi entrant a la R2 i en Nico i l'Albert en el llarg 6




Aquesta foto, que em sembla que és el llarg 9, ens la va fer en Llorenç



En Sergi en el sisè llarg




En Pinto en el llarg més bonic, el vuitè





El Sergi en el novè llarg




Eiiiiiiiiiii hem fet el cim!!



Si voleu una descripció acurada de la via així com l'aproximació i descens ho trobareu en el blog del Llorenç i l'Antxi http://antxpavil.blogspot.com/2007/08/via-xelo-bam-roca-narieda.html

diumenge, 1 de juny del 2008

MONTSERRAT Frares-Morro Pla "via Maite Montilla"

Com comença a ser habitual, avui és dissabte i toca mal temps, tot i això, anem a Can Massana on l'Eloi i jo ens trobem amb el Josep A. Entre el dia, i que fa dies que no li fotem hi ha una certa desmotivació. Ens decidim per anar a Frares a fer el Morro Pla i si després tenim ganes doncs ja veurem.

Comencem a caminar i els col·legues porten un ritme molt fort, clar l'Eloi no para de fer esqui de muntanya i el Josep A. porta un munt de dies caminant per Pirineu, eiiii espereu-m'he.

Aquest camí l'he fet moltes vegades i encara recordo la sensació que vaig tenir el primer cop que vaig veure les agulles, després de pujar la canaleta que hi ha al peu de la Portella Gran arribaves a dalt, sembla que entris en un castell ple d'Agulles de pedra i totes tenen una història.

Pugem per la canal ampla i pel camí que va per la part de dalt de Frares (marques blaves), està tot preciós la pluja que ha caigut i la que ha de caure ha deixat uns colors i unes olors molt vives.

Quan agafes el camí blau de Frares el Morro pla el trobes deseguida.

Ens preparem per pujar, agafem uns aliens i unes vagues, com diu la ressenya. La vaga si fa falta per un pont de roca que hi ha on es fa la primera R, però els aliens no sé on es posen.

La primera tiradeta està força bé, IV-V en tots els passos difícils hi ha o spits o claus. La R l'has de muntar en un pont de roca i una savina que a vista sembla una merda, però és molt forta.

La segona tirada, entre que tens una visió frontal i la primera assegurança està bastant amunt fa una mica de yuyu, però es fa molt bé. Després les assegurances estan bastant aprop i en lliure li donen 6a+, es veu presa, jo em vaig ajudar , després deu ser V fins la R, que és molt incòmoda.

De la R surts recte amunt un muret d'uns 8 metres li marquen V+, és vertical però amb molt bones preses i spits.

A dalt fot fresqueta i sembla que malgrat hem disfrutat, no hi ha massa ganes de fer res més.

Per baixar es munta un ràpel d'uns 40 m al vessant sud.

Mentre arreglem els trastos, passa pel camí en Cesc Sabat, ostres m'ha fet il·lusió de veure'l feia molt de temps que no ens veiem



Primer llarg


Segon llarg



Josep A. en el segon llarg



L'Eloi en segon llarg



Sortint de l'incomoda R


L'Eloi, Jo i en Josep A.



Una agradable trobada


La ressenya ha sortit en l'últim vertex. però la d'onaclimb, és més precisa
http://www.onaclimb.com/montsecroq/fraressud.htm#