dissabte, 30 d’agost del 2008

PIC DEL MARTELL via la matanza de Prexas

Tot i que no ens hem acabat de posar d'acord amb el col·lega per anar a Pirineu, hem quedat per fer una escaladeta al pic del Martell de Castelldefels. És una mica tard, el millor seria fer una de les vies que tants cops hem fet. Li proposo de fer una via que mai hem fet i que he vist en un blog; la matanza de Prexas. És una via poc compromesa per què es pot baixar des de qualsevol reunió, així si és fa fosc, cap problema.

La via està situada en el sector que no es pot escalar a principis d'any. Comença amb un desplomet amb molt de canto i que et posa les piles ràpid, collons com es nota que fa temps que no trepitjo el rocòdrom, arribo a la R bufant. La segona tirada és menys exigent, físicament, que la primera però té un parell de passets una mica raros a dalt. Arriba el company i decidim baixar per què caminar pels blocs cantelluts del cim del Martell i a les fosques no ens ve massa de gust. Així que un ràpel i fora.



Primer llarg


Segon llarg




dijous, 21 d’agost del 2008

AGULLES DE DELLUÍ Espero Esmolat

Dellui és un lloc que tenia ganes d'anar, però el fet d'haver de dependre dels taxis per pujar a Aigües Tortes, sempre m'havia fet buscar altres parets. A dos quarts de 8 he quedat amb el Josep A. a Barruera, volem arribar d'hora, no fos cas que hagués molta gent per pujar. A Boi encara no han posat ni els carrers, tothom dorm, a les vuit i deu apareix el taxi, ens diu que ha d'omplir abans de pujar, si ho sé dormo mig hora més, en fi al cap d'una estona ja som sis per pujar, finalment cap amunt.

A Aigües Tortes sempre hi fot molta rasca, així que carreguem la motxilla, fins que no ens toqui el sol no pararem per esmorzar. Al final del pla ja ens toca el solet, fa un dia impressionant, un cel com en els millors dies de tardor i una olor ummmm olor a Pirineu, ens posem nostàlgics i parlem de quan veníem i plantàvem la tenda en qualsevol lloc, ara això és impensable i així ha de ser, abans érem 4 matats, bé i ara en segons quins llocs també.

Enfilem cap al refugi del Llong, un cop allí agafem un caminet molt ben marcat (hi passa el carros de foc) cap a la vall de Corticelles, el camí és molt agradable i el paisatge amb les agulles al fons és preciós, en una horeta estem al peu de l'espero esmolat, jo tenia dubtes entre aquest i la via cuanta cuesta, que és en el llibre d'en Soldevilla, però no hi toca el sol, tot i no fer fred en el sol amb màniga llarga s'està molt bé, a més en Josep A. que s'ha estudiat un vèrtex de les agulles diu que en recomanen dues i l'esmolat ne's una.

Aigues Tortes a les 9 del matí només se sent alguna marmota



Deixem el camí principal


La vall de Corticelles


Les agulles al fons


Aqui deixem el camí, uns 10 minuts fins al peu



El primer llarg és curtet uns 20 o 25 metres, tot i ser fàcil (IV) és molt maco, primer tens una placa i després un diedre on pots posar el que necessitis, la tirada està neta i la R la fem en un arbre.




La segona tirada surt de la R per anar a buscar l'esperó li marquen V, però és dels fàcils, el llarg té uns 35 metres i a la R s'hi troba un spit, però al costat tens una fissura perfecta pel friends, la tirada és neta.




El tercer llarg surts de la còmoda R i vas a buscar el fil de l'espero, és una tirada amb molt d'ambient, la coten de IV+, però hi ha un passet que jo li donaria V, 45 metres també nets.




La quarta tirada, també de les maques (V), jo vaig pujar seguint bastant el fil de l'espero però potser no cal tan, aquest llarg hi ha 4 claus, jo me'n vaig saltar un, ep no per què anés sobrat el sol emprenyava bastant als ulls i no el vaig veure, 45 m.






La cinquena tirada té un muret de IV i després camines 40 m. Neta.




El sisè llarg, sens dubte el millor, des de la R impressiona una mica és superaeri, puges just pel fil de l'espero (V) hi trobareu 3 claus l'últim que és en el pas difícil no os en fieu, surt molt (45m).







Arribant a R6



La setena tirada és un canvi de reunió, tot i ser fàcil té la seva gracia per què és molt aeri.

L'últim llarg el vam fer per la tres tristes tigres, que es veia més maca, una placa de IV+, no recordo si hi ha un o dos spits (45m) Totes les reunions a excepte la primera tenen un spit, cap problema alhora de reforçar-ho amb els friends.





Al cim de l'agulla s'està molt bé, les vistes i la companyia són magnífiques.

Al fons el Subenuix inferior i en primer terme l'agulla diboneta




La vall de Delluí


El descens es fa caminant per darrera, per un fort pendent d'herba que ens porta al camí dels carros de foc. Si no heu deixat res a l'altra banda es pot baixar per aquesta vall que és la de Dellui fins al pla d'Aigües Tortes.

De material, nosaltres hem utilitzat el semàfor alien i els camalots del 0,5 al 2. El meu company ha utilitzat algun fissurer, no per què faci falta, si no per què li agrada posar-los.

La ressenya la podeu trobar al llibre roca caliente volum II

diumenge, 17 d’agost del 2008

PIC DE LA SOLANA DE LLAUSET (2634m) via roca viva 310 -V

El matí no pinta massa bé, a Lleida escapa gotes, però esperem que escampi, això van dir a la tele. Marxem amb el Tato cap a Pont de Suert, allí ens trobarem amb el Josep A. per anar al pic de la Solana de Llauset. El dia no acaba d'aclarir-se, malgrat tot, agafem els trastos i creuem el túnel a peu, per què fan obres i no deixen passar els cotxes. L'aproximació és molt còmoda en poc més d'un hora arribes a les parets, el paisatge des de el coll d'Anglòs és fantàstic i solitari.

L'any passat ja vam estar en aquest racó del Pirineu, per fer la via Valric, avui farem la via roca viva que sobre el paper és més difícil.

Bufff tants dies sense escalar no sé si me'n recordaré, de moment el primer bolt es veu força amunt, m'hi poso i la veritat és que no té massa dificultat tot i que la roca té una mica de molseta es fa molt bé, la tirada li marquen IV+, dels fàcils penso jo, el llarg té 55 mts i si no recordo malament hi ha 3 o 4 bolts pintats de blanc, cap problema si es vol augmentar la seguretat.

El segon llarg, de tràmit hi ha un bolt en una placa de III, però és més per marcar el camí, li marquen un pas de IV+.

El tercer llarg és el més maco una placa molt tombada IV hi veureu un bolt, jo penso que és per obligar-te a passar pel mig de la placa ja que per la dreta deu de ser II+. Bé de fet casi tota la via els parabolts busquen la dificultat per què si vols es pot fer moltes trampes, però clar llavors no es disfruta de l'escalada, després de la placa hi ha un diedret que et porta a una mena de canal que cal deixar-la a l'alçada d'un parabolt que marca el camí cap a l'esquerra, aquesta zona és molt dreta però amb boníssimes preses que li marquen V, però també és dels fàcils, fins la R..

La quarta tirada, cal escalar on estan els parabolts hi ha un parell de trams molt macos (V), llàstima que són curtets.

El cinquè llarg surts pel diedre de la dreta i després cal anar en direcció dreta, cap problema per què els bolts són les fites per no perdre's.

L'últim llarg té un tramet de IV fins sortir a l'aresta que porta al cim.

La via, està bé per què la zona és maca i solitària, però personalment os aconsellaria la Valric tot i ser curta és més disfrutona.

De material: amb 4 friends n'hi ha prou (o,5 al 2)


Embassament del Llauset, al fons el Vallhibierna


Vista dels Beciberris, des de'l coll d'Anglòs


En Josep A. i en Jordi (Tato) al final del 1er llarg


El Russel (em sembla)


Arribant a la R3


Tercera reunió


Arribant a la R5


Sortint a l'aresta


DESCENS Cal anar a buscar un collet a uns 40 mts sota el cim, allí hi ha una baga amb un mallon, fas un ràpel d'uns 20 mts fins una instal·lació (és pot baixar caminant, però cal anar amb compte) després un ràpel de 25 metres salva la part més vertical de la canal, caminar 1 horeta fins al cotxe.

La ressenya la trobareu al volum III de la Roca Caliente de los Pireneos