dissabte, 29 d’octubre de 2011

SANT LLORENÇ DE MONTGAI Paret de l'Os "via Carnaval rock"


L'arribada de nous materials a finals dels setanta /començament dels vuitanta va produir grans canvis en el món de l'escalada. Van caure, molts mites, aquells escaladors vestits amb rochetors i camises de franel·la, ens vam posar malles molt acolorides i els supergratons penjats de l'arnès.
Els amics de Lleida que sempre maquinen, van pensar de fer una trobada amb aquelles cridaneres malles. Quan m'ho va comentar en Sergi, recordava les primeres que vaig tenir, d'uns estampats espectaculars, pot-ser millor que no les hagi trobat perquè aleshores teníem quasi trenta anys menys.
El dissabte 29 quedem uns quants a Sant Llorenç amb les malles pertinents i davant del Cilindre ens fem la “foto oficial” de la primera mallascalada. Com hem vingut, apart de passar-nos ho bé a escalar, ens distribuïm, la majoria van a la Formiguera, ostres i si anem a fer alguna clàssica de la paret de l'Os? Sembla que els únics que no van a la Formiguera són el Pepe i el Nico així que anem a la Carnaval rock de l'Os.

Foto oficial 1era Mallascalada
 
El primer llarg comença exposat, si la via estes a peu de carretera no ho seria però surts d' un replà que està a uns 8-9 metres del terra. El Pepe hi posa un tasconet per si de cas, l'entrada i un tros més és on hi han els passos més obligats 6a+ dels anys 85, d'aquells que et posen les piles ben posades i després continues per una zona molt vertical i bonica de V-V+. L'entrada a la R és una mica matojera i amb l'herba molla són d'aquells trams que quan vas de primer vas amb el cul ben apretat.

El segon llarg surt per una zona molt vertical amb tendència a l'esquerra V fins al peu d'una fissureta de 6a, flanqueges més a l'esquerra i encares una placa desplomada de 6c+, que està força humida, cal dir que encara que estes seca la veig super-difícil, la sortida és molt maca.

 El Pepe a l'inici del segon llarg

  En el tram de 6a

 En el tram de 6c+

 En la R1

Els dos llargs següents la dificultat baixa força, el tercer llarg el graduen de IV+, però si li pugem mig grau com a tota la via, segurament és més real. En aquest llarg hem trobat un vesper, sort que avui feia un dia una mica rúfol i hem pogut passar sense patir picades.

 El Nico a l'inici del 3er llarg

 R2

 Arribant a R3
 
L'últim llarg és molt maco V-V+. Estic super-content m'ha agradat molt la via i amb companys com el Nico i el Pepe l'escalada ha estat molt agradable.
La via cal dir que ha estat re-equipada amb parabolts i que cal portar algun tasconet per completar l'equipament. L'inici de la via, cal seguir el repla que hi ha al peu de la Jordi Andreu, aquest es va fent més estret el lloc on acaba alli comença la via. La ressenya ja la posaré que ara no tinc l'scanner

 Últim llarg

 Acabant la via



dimarts, 25 d’octubre de 2011

MONTSERRAT Esperons Fra Garí en solitari


Surto de la feina i no sé si escalaré amb el silent o amb el Toni, però ell,finalment no pot.
Em dirigeixo a Collbató per escalar els esperons de Fra Garí. Tot i que no porto ressenya, identifico el Llençol i lo de sota deuen de ser els esperons. Arribo al peu i veig uns parabolts molt nous i suposo que estic a peu de via.
Començo a pujar i faig els dos primers ressalts, això és una merda una rampa III/IV on tinc una feinada amb el silent per que apart de corre malament s'enganxa la corda a tot arreu. Començo el tercer ressalt, be això ja és un altra cosa aquí escales una mica més i la corda ja va normal. La resta de murets no són tan difícils però estan força bé, llàstima que no tingui més continuïtat perquè la roca és molt bona.
Això de no parar de pujar i baixar em deixa ben cansat i ja tenia ganes d'arribar al camí de les bateries. La baixada la faig per la drecera de Fra Garí, cal pujar una mica per trobar-la

 Tercer ressalt




dissabte, 22 d’octubre de 2011

COGULLó DE TURP "via del Guillem"


Truco als amics de Lleida per escalar en les meves terres. Tenen previst conèixer la zona del Cogulló de Turp. Jo aquí hi volia anar en solitari, però com sembla que va be a tothom, allí anem. Cal dir, que apart de fer un dia fantàstic de tardor, el llocs és preciós i pujar al Cogulló des de Perles, ha de ser una excursió de les que valen la pena. Nosaltres pugem en cotxe seguint les indicacions que trobareu en el blog del Guillem, només dir que hi ha un desviament que podria portar a confusió, quan es fa la pujada en mal estat i que porta a la font del Tilló, aquest desviament no s'ha d'agafar.
La via jo la qualificaria de col·leccionista. El primer llarg només té un pas curiós. El segon llarg és el que esta una mica millor. El tercer llarg el tram d'Ao és obligat no per la dificultat sinó pq es desmunten les preses de ma. L'últim llarg no és tan descompost. Això si, quan arribes al cim la vista és espectacular, Perles, Narieda, Roc del Galliner, la Mora,..estas en el centre de tots. La vista i la companyia és el que més ha valgut la pena

 Tardor a l'Alt Urgell

 El Cogulló vist de l'aparcament

 Lo Juanito  i jo a la R1

 Lo Juanito i darrera lo Sergi i el Tato

 Lo Juanito a l'últim llarg, el més compacte

Lo Sergi acabant la via

 
de esq a dreta: Sergi Juanito, Mingo i Tato

diumenge, 16 d’octubre de 2011

AGER "via Montsiciana"


Avui m'he llevat com el dia gris i sense massa motivació. A mesura que m'atanso a Bellcaire d'Urgell, que és on he quedat amb el Joan, el dia s'aclareix, però continuo espès.
Pugem cap a Ager i el dia es torna gris i boirós. Carregats amb més material del que es necessita ens atansem a la Montsiciana, que està situada en la canal de baixada de les vies més llargues.
Tot i que m'agrada començar, el company em diu que em castiga per què he arribat tard, i comença ell. El primer llarg és senzill i únicament hi ha una apretadeta de V. Feia dies que no tocava el calcàri i només començar a tocar-lo em sento més motivat, i és que quan retornes als orígens recuperes l'identitat, això diuen els que en saben, no?.
El segon llarg, té un passet de 6a, abans del pas tens una fissura on pots posar un camalot del 0,5, doncs una patinada et faria caure en la repisa. Després fas el pas difícil, que és de col·locar-se bé i ja més fàcil i flanquejant fins la R2.
El tercer llarg, que enceta el company, té una apretada a l'inici i després molt fàcil fins la R3.
Ja només queda una tirada, preciosa, ostres que bé que m'hagin "castigat", la tirada és  una placa molt guapa de V, amb algun tram molt curt, que pot-ser és V+.
Mentre espero al company disfruto de l'ambient tan especial que es respira al Montsec i la grisor del matí deixa pas a un estat de felicitat.
Com encara és d'hora en Joan em diu de fer alguna via a l'agulla de l'Embut i proposa de fer la Blues. Una via de caire esportiu que té tres llargs. Com el dia que la vaig fer, havia fet el segon llarg de primer, ara li deixo al company, és la tirada més maca perquè la resta no té massa interès.
La ressenya la podeu trobeu a ressenya.net i amb un camelot del 0,5 ja feu.

 En Joan en el primer llarg

 Inici de la tercera tirada

 En el llarg més bonic

 El company arribant al cim


divendres, 14 d’octubre de 2011

MONTSERRAT Paret del Pont "via Anonymus"


Avui divendres ens tornem a trobar amb el Jaume per anar a fer una via a la paret del Pont, l'Anonymus. Avui sembla que no patirem la calor de dimarts.
Ens preparem a peu de via i com sé que en Jaume li agrada començar, em preparo per assegurar-lo, quan em diu si vui començar. Doncs començo a pujar, la tirada no és massa difícil i les assegurances són suficients, però no escalo massa a gust la majoria de les presses tenen una capa de terra molt fina i van caient branquetes, sorreta i algun projectil de dalt. Segurament fins que no caigui una bona pluja que ho renti i que faci que la terra de dalt no estigui tan suelta, la tirada continuarà bruta.
El segon llarg té una sortida que promet, però després d'uns metres hi ha una cutrada de tram, terra suelta el tram tècnicament no té dificultat però et posa dels nervis, sort d'una sabina escapçada que és prou sòlida, l'entrada a la R comença a canviar la cosa.
A peu de via hi ha una corda vella, segurament dels qui van obrir la via, per deixar-la fixa en aquest tram on aniria molt bé. Faig R, encara que no seria necessària, però li deixo al company la que serà la tirada més maca. Ben assegurada, sense terra i força bonica, encara que curta.
L'últim llarg un desplom de 6b+, al començament hi ha molt de canto però després, es fa més petit. Com no tinc el grau faig trampes amb els estreps.
La via, personalment no m'ha agradat i encara que escombréssim totes les presses continuarien omplint-se de terra, que no para de caure.
Després ens posem a la Tasmània i fem un parell de llargs, aquí si que hem disfrutat, llàstima que el dia no dona més de si, per poder fer l'últim llarg. Baixem i ens trobem amb el Toni que ha fet l'Esparreguera amb el Dimitri.

El Jaume escalant el 1er llarg

 Arribant a R1

 L2

 El company escalant el tram més maco de la via

 Apurant els últims raigs de sol, a la Tasmania

dimarts, 11 d’octubre de 2011

MONTSERRAT Pollegó de la Vinya Nova "via Los mares del sur"


Avui dimarts ens trobem amb el Jaume i el Toni per fer la via mares del sur. M'enduc el frontal doncs a quarts de vuit ja és fosc i com la via és llarga i anem tres no tinc clar que arribem amb massa llum.
Es deu menjar bé a la Vinya Nova, collons i nosaltres amb la que cau amunt, ja ho diuen que els escaladors som d'una pasta especial.
Arribem ben sufocats i ens repartim les tirades. Comença en Jaume, que s'ho pren amb calma. No m'estranya pq amb la calor que fa, costa molt posar-se en marxa. Finalment comença per una placa molt fineta que acaba en un desplom molt guapo (6a), si col·loques be els peus no tibes massa de braços.
El segon llarg és de tràmit, només té un passet al sortir de la R.
Ara canviem i enceto el tercer llarg que va pujant al costat una mena de gran llastra on pots col·locar catxarros, ara que en cas de caiguda no sé si la cosa aguantaria massa, arribes a una expansió i a partir d'aquí cal anar seguint les expansions que et porten cap a la dreta.
El següent llarg agafa una placa amb tendència cap a la dreta, cal vigilar hi ha algun tram molt delicat , el llarg és força bonic.
El cinquè llarg, és pel Toni. Fot una mica de yuyu el començament, doncs l'expansió és força amunt i la roca no dona massa confiança. Cal sortir flanquejant i de seguida trobes una fissureta on es pot col·locar un alien blau o verd, continues i trobes un altra fissureta on hi cap l'alien verd o groc, però és que allí mateix hi ha un forat on hi cabria un camelot del tres, que no portàvem. Una petita apretada i ja s'arriba al parabolt, a partir d'allí la roca millora i la resta és un muret aeri amb unes presses bonissimes.
L'últim llarg la paret tomba força i tot i ser fàcil, és un llarg bonic.
Arribem amb força claror, no m'ho pensava tot i anant tres; en Toni diu que hem tardat dues hores i tres quarts.
Si no fos perquè encara fa calor i tenim la boca pastosa, aquí dalt s'estaria molt bé, la llum i les vistes són precioses i malgrat tot, romancegem, però en Toni que és home de seny, ens agafa de la ma perquè si no arribarem fosc.

En Jaume en la placa del 1er llarg

Superant el desplom del 1er llarg
 En Jaume en L2

 Els companys en el 3er llarg

 Acabant la quarta tirada

 En Toni encetant el cinquè llarg un dels més bonics

Final de via


diumenge, 2 d’octubre de 2011

MONTSERRAT Mirador de Sant Joan "via Pitu Nuri"


Feia dies que tenia pendent aquesta piulada del diumenge 2 d'octubre; en què vam anar amb el Toni i en Lluís a fer la via del Pitu i la Nuri a la punta Pam a Pam i el Mirador de Sant Joan. La via no està malament potser esperava trobar una via sense massa interès però té un parell de tirades força interessants.
La via comença més a l'esquerra de la via dels germans Masó (integral Barberà), amb parabolts grocs, generosament col·locats al llarg de tota la via. La primera tirada tot i ser fàcil no està malament.
El segon llarg és molt maco, hem intentat apurar amb lliure però cal estar fort, perquè és molt atlètic i la disposició de les assegurances no ajuda gens, després del tram més desplomat la resta un mur amb molt canto i vertical, molt bonic.
La tercera tirada no té interès, escales 5 metres per sortir caminant al cim de la Punta Pam a Pam.
La quarta tirada puja a l'esquerra de la via dels germans Masó, aquí la pedra és delicada, jo crec que és més bonic fer la tirada de la via dels Masó i quasi al final anar a l'esquerra a buscar la R 4 de la via Pitu,
El cinquè llarg, el més bonic de la via, té un tram de V+ amb un passet de 6a no recordo si és entre el 2 i 3 o entre aquest i el 4 bolt. Després afluixa un pel però maco fins la R.
Nosaltres hem pujat pel Clot de la Mònica que és una aproximació molt recomanable per les vistes que es tenen sobre la Plantació.

 En LLuís arribant a R1

En Toni en el mateix punt
 L4, crec que és més bonic escalar la via de la dreta (via Masó)


La ressenya la trobareu al blog del Joan Prunera