dissabte, 31 d’octubre de 2009

MONTSERRAT Miranda de Can Jorba "via Gloria" i un tros de Drac de Gos

Després d'un parell de caps de setmanes musicals, aquest podrem escalar, ni que sigui un dia. Així que quedem amb l'Enric, que des que vam anar a l'Arnau de Cavallers no havíem coincidit. Li proposo d'anar a la Miranda de Can Jorba a fer la via Gloria, que per equivocació vam pujar fins la R3 quan l'obrien, i després si encara té ganes, anirem a la Drac de Gos. Quan arribem a Can Jorba ens trobem amb el Joan i en Jordi, coneguts del blog que tot i que personalment no ens coneixíem, al saludar-nos, he tingut la impressió de que érem vells coneguts.

En poc mes de 10 minuts estem al peu de la via Gloria, que és la que queda més a l'esquerra de la Miranda de Can Jorba.

El primer llarg té un pas a uns 5 metres de terra més de decisió que de dificultat V+, la resta una placa molt maca V.


Inici de la via Gloria, en el primer pas difícil


L'Enric escalant el bonic L1





La segona tirada, cal vigilar una mica amb la roca, tot i que no presenta massa dificultat. IV+/V, en aquesta tirada hem posat un camelot del 0,5, no cal que porteu res més.


Inici de la 2ona tirada



Acabant el segon llarg


La tercera tirada, cal anar pel lloc, doncs fora de via la pedra no fa massa bon aspecte.


L'Enric entrant a R3


L'última tirada és la que no coneixia, quan vam venir encara no estava oberta, va pel diedre a l'esquerra, juntament amb la primera les més maques,per mi.

Des de aquí es pot baixar, rapelant, totes les R estan equipades per rapelar, nosaltres fem una llarga tirada fins al cim de la Miranda de Can Jorba, allí veiem que en Joan i en Jordi, gairebé són dalt de l'agulla de Can Jorba. Nosaltres en un parell de tirades fàcils per l'aresta brucs arribem al mateix punt.


Últim llarg, al final hi ha un pas desplomat V+


El company en el bonic L4


Dalt de l'Agulla de Can Jorba


En Joan B i en Jordi finalitzant la Bego-Kush


Baixem xino xano pel Joc de l'Oca fins al peu de la Drac de Gos, buffff quin paredon més guapo, sort que no fa fred perquè aquí fa estona que no hi toca el sol.

L'entrada a la via ja és complicada, cal ajudar-se amb la paret del darrera fins poder xapar un buril molt rònec, a continuació hi ha un tros on no pots caure sinó arribés al terra, collons amb el llarg, deu ni do quin V(?), superfí amb presses molt petites, sort que la tirada és molt curta 15 metres.

Mentre espero al company em vaig mirant la segona tirada és veu molt tiesa, sobretot al final. Quan arriba el company, li pregunto el què, em diu amunt. L'Enric sempre em sorprèn mira que escala poc i sempre endavant, i el que tenim davant no es veu gens fàcil.


Primera tirada de Drac de Gos


Un V? molt difícil


El company arribant a la primera R


El segon llarg al començament no li trobo massa diferència amb el llarg anterior, presses molt petites, però aquí potser hi ha algun foradet més, collons que mantinguda vaig pujant amb el cinc sentits quan estic apunt d'arribar a la bavaresa he de fer un descansillo en un bolt, més pel coco que pel físic, tornem-hi els passos de la bavaresa superguapos i tope aeris, aquí cal anar per feina i no entretenir-se fins la R. Miro avall i el final es desplomat, una tirada dura però guapisima, superrecomanable, faig una miradeta amunt i aquí la paret perd verticalitat, fot molt bona pinta. Arriba el col·lega i em diu que la pil.la s'ha acabat i les mans ja no li fan cas, així que avall que es tracta de passar-s'ho bé. En un ràpel arribem al Joc de l'Oca i la baixem, bufff ara entenc per què la gent baixa per la Palomera o el camí dels francesos.


LLarg 2, difícil i mantingut 6a+


El company iniciant la segona tirada


Un llarg MAGNÍFIC


Les ressenyes, la de la primera via la trobareu en ONACLIMB i la segona en Ressenya.net

dimecres, 14 d’octubre de 2009

MONTSERRAT Paret del Pont via Didgeridoo

Aprofitem perquè queda pocs dies pel canvi d'hora; després de dinar ens dirigim cap a la paret del Pont. La recordo, d'un cop que vaig fer la via Tasmania en solitari un matí del mes de gener de fa temps, avui però i toca un solet molt agradable. Volíem fer la Crispin però després del segon spit hem decidit tirar recte i no anar a l'esquerra, i fer la via Didgeridoo, el primer llarg és senzill IV/IV+ els parabolts no estan juntets.

Mentre espero el company em miro la sortida de la R un desplomet molt guapo, a més es veu molta vidilla, li pregunto al company quina dificultat té, em diu que V+, ostres doncs segur que les presses que s'intueixen des de aquí són bones.

Començo el llarg, uff des de la R tot es veu d'un altra manera, joder hi ha pressa però no és massa grossa fins que no arribes a un forat boníssim, a partir d'aquí, la paret tomba i les assegurances allunyen força fins un pas de V a l'entrada de la R2. Em miro el que tinc davant li marquen 6b, em sembla que ni ho provaré. Doncs el V+ de baix jo li hagués posat 6a, coi que potser ja ens fem grans i tot ho trobem més difícil, és el pensament que em ve al cap.

Començo l'últim llarg sense massa motivació i tot i pujar en Ao els trossos que puc és un llarg atlètic, la veritat és que rumiant a la R3, penso que el llarg té un passet difícil, la resta és molt física perquè hi ha uns pressots molt bons. M'agradaria tornar-la a provar, algun altra dia que estigui més fort.

La baixada es fa en un ràpel de 60 fins a peu de via. Al arribar a peu de via miro la ressenya i em quedo més tranquil doncs el segon llarg li marquen 6a, ara em sap greu no haver provat amb més motivació el final, cal entrenar.

La ressenya la trobareu a onaclimb


Inici de la via



El company en L1


Inici del llarg 2


El company sortint del desplomet


L2


Passet d'entrada a R2


Ultima tirada


Amb un ràpel de 60 arribem apeu de via


dissabte, 3 d’octubre de 2009

ROCA DE GALLINER



Aquesta setmana també hem fet salat i això que el dia meteorològicament parlant va ser un dia de tardor sensacional i el lloc, com diem la gent de Ponent, molt guapo. Malgrat no haver culminat l'escalada, no tornem amb la sensació de fracàs. Hem conegut una zona, geològicament parlant molt interessant i a més hem omplert un parell de casc de rovellons en un moment, fins i tot n'he trobat jo.

Aproximació

Per anar a la roca de Galliner, cal anar cap a Coll de Nargó i desviar-nos al pont d' Espia en direcció a Perles i Alinyà, després de passar Alinyà, agafem una carretera fins l'Alzina d'Alinyà, abans d'entrar al poble hi ha una pista a l'esquerra que si l'agafem evita passar pel mig del poble. La pista puja lleugerament fins al coll de Can Maçana, allí tenim la paret a l'esquerra, cal continuar per una pista que va a parar darrera de la paret, aproximadament a 5,5 km de la sortida del poble de l'Alzina hi ha una mena de pista-camí que es el que haurem d'agafar, aparcar és un pel complicat, sobretot, en aquesta època de l'any, pels boletaires.

Pugem per aquesta mena de pista fins una mena de coll (4') i després baixem a la font de la masieta (2') i per una mena de corriol ens dirigim a una mena de roques (fita) on hi trobem una corda per ajudar-nos a baixar, seguidament avall seguint de tan en tan alguna fita fins que veiem la paret. En el peu de via hi ha una fletxa i unes fites que hem deixat nosaltres.

La primera tirada comença per una placa d'adherència IV+, està neta però abans de la dificultat pots equipar un pont de roca i es van trobant algun forat on col·locar algun alien. Anem en tendència a l'esquerra fins una mena de diedre equipat amb 1 parabolt i 4 pitons aquest tram és el més difícil V+, hi ha alguna presa que es belluga, a la part final i fins una sabina no hi res però entren els friends. L'entrada a la reunió és molt guapa i es fa flanquejant a l'esquerra.

La segona tirada tot canvia tot i només tenir un pas de IV+, es d'aquelles que passes por per la roca, herbes,..molt cutre. Arribo al segon arbre, allí crec que es la R però com no he pogut posar gran cosa continuo fins R3, la ressenya li marca III, així que vaig pel lloc que em sembla més fàcil i lògic; no ho tenim massa clar però creiem que aquí és on ens vam equivocar i la via seguia per una fissura, que no sembla III, i sortir a la dreta on hi ha l'esperó. No m'agrada criticar les vies, però aquesta zona que no és gens lògica no hagués costat res deixar un pitó, més que res per no equivocar la gent, per què no vam ser els únics en equivocar-nos, doncs en arribar a la suposada R3 trobo una baga amb un mosquetó. Intentem continuar endavant per una placa molt llisa on aconsegueixo en un forat posar un alien, buff veig que la part de dalt queda barrada per un desplom, mirem més a l'esquerra i la cosa està pitjor està molt descompost, així que aquí ja no podem fer res, avall en dos ràpels sortim. Ens tornem a mirar la paret i no aconseguim desxifrar per on anava la tercera tirada si et desviaves en el 1er o 2on arbre, la part de dalt es veu sense continuïtat doncs veiem que la via marxa caminant a buscar una mena de diedre placa, en fi m'ha quedat moltes ganes de tornar a la paret però no per fer la via dels gallines , potser m'equivoco.

La llum de la tarde està fantàstica, els boletaires ja han marxat, però s'han deixat una colla de rovellons.




El coll de la Maçana a la sortida de l'Alzina d'Alinyà
La serra de Sant Joan al fons


Le Roca Gallinar des de coll Maçana


La roca de Galliner


Primer llrg


En el tram més complicat del 1er llarg


En Josep A. entrant en R1



En Jordi en el 1er llarg


Iniciant el segon llarg


Els preciosos boscos sobre la falla de Fígols


L'anticlinal d'Alinyà