-->
Quina mandra que em fot agafar els trastos i tirar cap a Montserrat amb la calda que fot, però com les previsions de la meteo pel cap de setmana són dolentes, me'n vaig sense pensar-ho massa.
Avui aniré amb el company silenciós que fa dies que no surt i en té ganes. Així que a les 4 ja pugem amb el funicular de Sant Joan, avui carregat de turistes. Que deuen pensar d'aquestes pedres, que per nosaltres són tan familiars, però que la seva raresa les fa úniques. El primer cop que vaig estar a Montserrat, a finals dels 50, jo devia tenir 2 o 3 anys i em devia impressionar, perquè el record d'un escalador amb rochetors i un cangur groc dalt d'una agulla a la zona de Sant Joan, el tinc clar i no recordo res immediatament anterior o posterior a aquell dia.
Deixem els turistes amb les seves descobertes i jo enfilo el camí que va a Sant Jeroni i a l'alçada del Sentinella tiro avall. A mesura que em faig gran aquests caminets, que de jove baixaves amb 4 salts, ara costen més, però els continuem baixant i això és el que compta. A l'alçada del Sentinella hi ha una fita que marca el trencall per anar a la Cara del Mico i en pocs minuts arribo al peu de via on hi ha una gran pedra.
El començament de la via promet, un muret vertical amb molt bona pressa li posen V, els bolts molt nombrosos, jo xapo un si un no, hi puges super tranquil malgrat vagi sol, llàstima que després s'arrampa la tirada però, no està malament.
El segon llarg una rampa de tercer els bolts continuen sent molt nombrosos i per mi innecessaris doncs només xapo al sortir de la R i quasi arribant a la R on la roca és més delicada.
El tercer i el quart llarg els empalmaré tot i tenir 10 cintes crec que me'n sortiré. El tercer llarg continua sent una rampa amb algun passet més vertical, la R3 ni la toco i em dirigeixo directament a un diedre molt vertical. Col·locar-se i el primer pas són els més difícils, no me'n fio de posar el peu en un codolet on m'he agafat amb la ma, així que faig un Ao. Sort que no ho vaig fer pq de segon va saltar el còdol i jo darrera, però finalment surt el pas, 6a. Després del passet continua molt vertical però amb molt bona presa V i ja fàcil fins al cim. Personalment la via a mi no m'ha agradat, únicament el començament de la via i del llarg 4 són escaladors, la resta una rampa.
Tot i que volia fer un altra via, són tres quarts de set i em sembla que serà justet, així que em relaxo i baixo pel camí més llarg i en plan passeig per arribar a les 9 al cotxe.
La ressenya la podeu trobar al blog d'en Joan B.
El Sentinella em fa companyia en la primera tirada
El company silenciós en les últimes tirades
Tres cordades en el Gorro Frigi
Ostia la Cara del Mico, ja ja
Últimes llums a Gorros
Cel cabretes, terra pastetes
Que be que es distingueix la Nineta
.jpg)
7 comentaris:
Una zona molt bonica! Jo hi vaig fer la primera visita abans d'ahir fent la GEDE al Sentinell i la Normal de la Campana, i vaig xalar com un "enanu"!
Ei Mingo,
Tu ets molt exigent ...je je je
Ja ens trucarem per quedar
salut i a tibar
veig que tornes en solitari! felicitats! i amb exigencies! je je je! al loro amb els codolets a Montserrat tampoc es or tot el que brilla!
Una tarda ben aprofitada, clar que a l'anar sol no et distreus i vas per feina! i amés no et pots discutir!!!
Enhorabona Mingo a la tarda però toca el sol..jo tampoc entenc que quan la dificultat ronda el quart grau o menys els parabolts estan seguits, però és l'estil del aperturista si vas ja saps el que hi ha.
Encara tens motivació per anar a escalar en s9olitari? Molt bé, estàs fet un xaval! A veure si quedem algun dia que em deus una lliçó de tècnica del Tre!
Gairebé tot el que expliques em sona molt...no forçar al màxim de primer però de segon donar-ho tot fins que saltin els còdols,les reflexions quan vas sol envoltat de guiris,la tornada tranquila AL TEU ritme...visca els solitaris!!!
Publica un comentari a l'entrada