MONTSERRAT via Espadat d'Orient i el Totxo gros

Aquest dimecres sortim amb el Toni i tot i que els dies ja són curts encara hem escalat força. Comencem per la via dels Masó, l'espadat d'Orient, una via molt fineta al principi després perd interès. Aquesta ens permet accedir al Totxo gros, les ressenyes de les vies estan dins d'un tub, però jo diria que la dificultat no s'ajusta massa a la realitat, doncs marca 5 vies 2 de V+, una de V, que és la més difícil de totes. Una tarda ben aprofitada

SANT LLORENÇ DE MONTGAI Formiguera i paella

Feia dies que tenia la piulada pendent. Com cada any ens reunim per compartir dinar amb els amics escaladors, alguns només ens veiem un cop a l'any, però sempre és agradable seure i servir-nos copetes de bons records d'aquestes roques que ja son una mica nostres.

Com arribem a l'hora d'esmorzar amb el Jordi, decidim fer una escalada per la Formiguera, que sembla que esta de moda, doncs sempre hi ha molta gent, nosaltres ens posem a la via de l'Olondriz la memòria selectiva una via molt agradable i xula.

Estem a peu de via amb el Jordi Vidal i el seu germà que amb més de 60 anys s'ha posat a escalar, la gent no em deixarà mai de sorprendre'm. La via es veu guapa, i m'agradaria fer-la de primer però davant del mestre no hi tinc res a pelar. Compartir corda amb el Jordi sempre és alguna cosa més.

ALT URGELL Roca dels Collars "vis Dioni"

Aquest dissabte quedem ben d'hora ben d'hora ben d'hora, per anar amb el Toni a la Roca dels Collars, per fer la via del Dioni. Fa un fred bastant viu, però esperem que quan siguem a peu de paret ens toqui un bon solet, però uns núvols no ho fan possible. Començo i el fred fa que costi avançar, realment fot un gil que deu ni do. Mentre sento queixar-se el company vaig recuperant la corda als peus, a veure si entren en calor. Arriba el company i esperem a que toqui el sol, per continuar. El Toni enceta el segon llarg, que recordo que és el més difícil, carai quan vaig pujar ara fa sis anys no em va costar gens i avui ho trobo molt difícil. El tercer llarg és bastant de tramit, arriba el Toni, que encara no s'ha pogut treure el fred de sobre, malgrat en aquesta zona no bufa el vent. El quart llarg té un pas molt finet a l'entrada i després minva molt la dificultat.

L'últim llarg, és dels macos de la via amb una dificultat mantinguda de V.

Tres ràpels i ja som a peu de via.

 L1

El Toni arribant a la R1 

 L1

 L2

  L2

  L4

  L5

El sinclinal de Santa Fe

RIGLOS Mallo Colorado

Feia dies que volia escriure la sortida de Riglos però ja fa temps que tinc abandonat el blog i d'altres coses. No són bons temps però cal tirar endavant i recuperar la il·lusió per conquerir lo inútil.

El dissabte havíem quedat amb els amics de Madrid i del País Basc, però finalment ens trobem el Jorge que ve de Bilbao i la Nandi, incansable que ve de Madrid. Feia dies que no coincidiem, llàstima doncs sempre que ho fem és fantàstic

Com la temperatura és força baixa, jo els dic que anem on vulguin, però al sol. Anem cap al Colorado a fer un parell de vies, l'Anorèxia i la de la seva dreta que no sé com es diu. Malgrat fa dies que no toco pedra ni entreno, encara ho hem salvat amb força dignitat. A la meva edat ja no et regalen res i cal entrenar si no vols patir massa, tot i que el cos no sempre estigui preparat per fer-ho.

 1r llarg de la via Anorèxia

 Els amics sota un típic desplom

 La Nandi

 El Jorge en la via del costat (ultrabox?)

MONTSERRAT Albarda Castellana via "Per amor a l'art"

Després de molts dies torno a escalar, tot i que no tinc massa motivació, agraeixo al Toni per insistir. El company que em cuida molt, busca una via on hagi de caminar una mica i que no sigui gens complicada. Així que enfilem a l'Albarda a fer la via dels germans Masó, per amor a l'art.

Tot i pujar amb el funicular l'aproximació és força llarga i una mica complicada amb la info que trobes en la ressenya. Cal seguir el camí de Sant Jeroni fins un cartell que diu a Collbató, aleshores, prenem el camí amb marques grogues i blaves i l'anem seguint, nosaltres hem baixat fins trobar una fita, i trenquem a l'esquerra, segurament si continueu un mica més avall, es passa millor. Cal seguir fins una canal a la part més baixa surt la via, hi ha una fletxa petita a peu de via.

Tot i que la rampa que estic fent és molt fàcil jo em noto patós. El Toni enfila el segon llarg que és el més bonic de la via, a mi m'ha costat força després de tans dies no tinc power. Això de tenir una edat i no entrenar, ja no funciona

L'últim llarg que també fa el company té un passet una mica complicat, on cal trobar una presa clau que facilita molt el pas. La via hem vist que no es fa massa, tot i ser un racó molt maco de Montserrat. Ja només per això val la pena tot i que l'aproximació és força llarga.

 El Toni arribant a R1

 El company a l'inici del segon llarg

 Arribant a R2

 En el pas més bonic de L3

 Fotocim

MONTSERRAT Agulla de Can Jorba "via Entre.linies i aresta Brucs"

Feia dies que no escalava, no per què no tingués temps, el que passa és que la maquinària es queixa i aquest últim any ha protestat força. L'haurem de mimar al màxim.

Ahir dimecres quedem amb el Josep A. Per fer una via llarga i no massa difícil, tot i que lo de difícil és relatiu, quan portes dies sense escalar, et sembla tot més complicat. El lloc on hi ha les dificultats més grans és el primer llarg on li posen V+, suposo que aquestes plaques amb regletes sempre se m'han donat bé, doncs em pensava que patiria més, però ha anat molt bé, físicament cansat però ha sortit tot bé. El segon llarg que enceta el company comença amb un V i acaba amb un IV+, jo ho hagués graduat a l'inrevés. Un cop fets aquest dos llargs la via baixa molt la dificultat, malgrat tot a mi m'ha agradat força.

Un cop dalt de la Miranda ens decidim pujar fins dalt de l'Agulla de Can Jorba; l'aresta tot i ser molt fàcil és molt bonica, cal dir que la tirada està neta, però la bona qualitat de la roca i alguna fissura que et trobes pel camí, fan que el principal “múscul” no pateixi gens.

Ara ja només queda la baixada, que hem fet pel camí dels francesos, potser és més llarg, però és més còmode.

La ressenya la podeu trobar al blog del Joan Asin (aperturista) i la del Eduard (escalatroncs)

 El company arribant a R1

En la bonica aresta final

MONTSERRAT La Doble via Lluís Corominas

Feia dies que no coincidíem amb el company habitual i com avui han dit que seria un dia força estable triem una cara oest per aprofitar el solet de tarda, doncs la primavera sembla que no acaba d'arrencar.

Tot i que no fa massa bon dia ens trobem amb el Josep A i  el Cesc. A Monistrol els núvols no sembla que vulguin descarregar, així que  amunt. La via triada és la Lluís Corominas de la Doble que es troba al capdamunt de la Plantació.

Nosaltres agafem el funicular de Sant Joan i després de passar el Gorro Frigi, prenem un corriol que ens porta al collet que hi ha entre la Doble i la Processó dels Monjos i passem a la banda oest de la Doble fins a peu de via. El camí no és massa embrossat, però si pendent en la part final, jo ho he passat força malament, hem passa pel cap que potser m'hauria de jubilar, però és que després m'ho passo tan bé que gairebé m'oblido de totes les molèsties que fa temps que em persegueixen.

El peu de via està uns 30 metres per sobre de la via Tomahawk de la Mamella. La pinta que fot la via, no és massa bona. El primer llarg és molt curt, si es vol pots marxar caminant. Nosaltres seguim i la cosa millora força, una tirada amb molt bona presa on trobareu un parell de bolts i una baga, no es necessita res més les preses són tan bones que en cap moment et passa pel cap la possibilitat de caure. L'últim llarg té una sortida força bonica, llàstima que sigui tot tan curt. La via està bé per combinar amb algun altra de la zona.

La baixada es fa per la banda nord, trobareu un pont de roca on podeu passar la corda per ajudar-vos a desgrimpar un passet. Per arribar al collet  hi ha un petit ràpel.

La ressenya la trobareu a la nochedellloro

 El Cesc iniciant la via

 Primer llarg

 Els companys acabant L2

 Inici de l'últim llarg

Fotocim