El primer cop que vaig estar a Busa va ser amb els col.legues músics, per participar en un acte reivindicatiu de la Vall d'Ora, aleshores, ja em van cridar l'atenció les petites parets que mai n'havia sentit a parlar. Ara, que més que les parets em va captivar el lloc i la gent, se'ls notava orgullosos i contents per aquest racó tan bonic.
Avui quasi 8 anys després torno amb el Quique per escalar-hi, i gràcies a internet i el Llibre de ressenyes del Solsonès, en tenim una bona documentació de vies. Després de llegir-ne unes quantes, ens decidim per la Maneras de vivir, que és la que recomana més gent.
Arribats a peu de via, el primer que mirem és la xemeneia, collons fot impressió, però un cops posats es deixa fer bastant bé. Arribo a la R1 i tot i que volia continuar veig que l'spit està quasi a la mateixa alçada que la reunió i decideixo aturar-me. Continuo el segon llarg a mesura que pugem millorem la tècnica i gaudim d'aquest tros tan bonic fins l'aèria R2.
El tercer llarg quan el comences a disfrutar ja ets a la reunió.
El següent llarg és molt guapo i aeri, però cal tirar endins en algunes preses perquè no semblen massa franques el dos llargs que queden tot i que no tenen bon aspecte també tenen lo seu i l'arribada al pla de Busa és fantàstica, quin lloc es pot escoltar el silenci, em sento superbé un indret per perdre-s'hi.
La via molt bonica, malgrat són alçades modestes l'escalada té de tot, xemeneies, plaques, diedres i molt ambient. Un dia que recordaré.
Baixem caminant, tot i que el ràpel el tenim al costat, però ens ve de gust passejar pel Pla.
El material que hem utilitzat: un alien vermell, un camelot del 0,5 i un linkam groc.
BUSA
L1
L1
Arribant a R1
Segon llarg
L2
L2
Acabant el 2on llarg
L3
L3
L4
L4
L4
L5
L5
Pla de Busa
8 comentaris:
Un racó amb essència i conglomerat de textures variables, curtes però intenses.
Jo m'he pasat part de la meva infància fent les colònies amb l'esplai a la rectoria de La Selva,just d'avant de la serra de Busa.Fa poc que llegint diferents blocs m'he adonat que s'hi escala.Em faria molta il·lusió anar per allà,hauré de preparar alguna sortideta per retornar a aquells paratjes i disfrutar-los desde la vertical.
Quines fotos més maques! Tan com el lloc i la via (segons sembla). La nostra experienca nova zelandesa ja s'acaba, aixi que aviat espero que tinguis paciència per ajudar-me a tornar a enfilar-me per aquestes parets
És interessant l'escalada a la serra de Busa, sobretot quan arribes a dalt i trobes el contrast de la verticalitat de la roca amb el pla de dalt!
Peró si mai hi tornes, no et perdis la Shangri-la!!
Joan et dono la raó un lloc amb essència.
Quimi les parets són modestes però és una bona experiència escalar per aquesta zona. La via que vam fer la recomanen a l'igual que la Sangri.la.
Eiiiii lo bo s'acaba, tot i que ja tinc ganes d'enfilar-me per les parets amb tu.
Una abraçada.
Joan, la tinc apuntada la Sangri-la, en Medina que escala força per Lleida ens la va recomanar. Escolta l'aproximació vaig llegir que vosaltres la vau fer des de el pla de Busa, exactament per on. Una abraçada a veure si coincidim algun dia.
Ei Mingo! així que per Busa eh? jo encara m'hi haig d'estrenar i pel que diuen aqiesta via és bona per començar a conèixer la zona, com que hi ha xemeneïa l'hi hauré de dir al Toni que li agraden molt.
Records a l'Enric.
Ep! moltes felicitats! una via guapa de la zona! cal posar-s'hi bé a la xemeneia...que va apretant...però no ofega! i les vistes de cim no tenen preu!
Jo només conec aquestes dues de la Serra de Busa i em van agradar força, encara que la Sangril.la té un últim llarg que la roca inicialment et posa els pels de punta, però que no desllueix als altres tres magnífics llargs i el lloc!!
Publica un comentari a l'entrada