Retorn als origens Directa al Sabardó

San Llorenç de Montgai, Camarasa, són llocs molt especials, allí vaig començar les primeres passes en l'escalada, en tinc molts records, il·lusions, moltes anècdotes. Recordo el primer cop que vaig escalar, la paret del Pont, amb el Joan Enric Farreny, una persona a la que porto molt endins. Aquella escalada és de les vegades que he tingut més por escalant, m'agafava a les preses amb molta força no em separava gens de paret, això, és el que em deia. També recordo, el primer ràpel, les cames em tremolaven, molts segurament no ho entendreu, però abans per baixar agafàvem una cinta plana i fèiem un vuit o una cadireta, procurant que el nus no quedes allí on als homes ens fa més mal, allí posaves un parell de mosquetons de ferro on col.locaries la corda i després te la passaries per l'esquena. L'arnés no el coneixíem, escalàvem lligats directament a la corda amb claus i mosquetons de ferro. Teníem un llarg aprenentatge, sempre esperàvem que alguns dels més experimentats ens portessin a escalar fins que agafaves una certa experiència en la utilització dels claus, per assegurar el llarg així com muntar les reunions. Vaig conèixer a casi tots els escaladors de Lleida, érem 4 gats, amb alguns encara escalem, d'altres ho van deixar i uns pocs no hi són. San Llorenç i Camarasa era el nostre terreny de joc, anar a Pirineu era difícil, un dia per anar-hi i un altra per tornar.

A Camarasa hi anàvem a l'estiu, malgrat sigui un lloc calorós, fins les dues del migdia no hi toca el sol i s'escala molt bé ara que pots estar d'horeta a les parets, és que llavors prèviament et cascaves 10 km per la carretera amb les kamet professional, i arribaves amb els peus reescalfats. Per sort totes aquestes penúries han quedat enrera.

Com els plans per aquests pont de St Joan no van sortir com esperàvem, li vaig proposar al meu amic Josep Anton, de fer una de les vies clàssiques de Camarasa, que juntament amb la directa al Puro per mi són les clàssiques més boniques de la zona. Aquesta via, la directa al Sabardó, la van obrir crec que al 75 dos companys de Lleida en Rosendo i el Jordi M. I nosaltres en Jordi Vidal, J.E. Farreny i jo vam fer la segona ascensió, en aquells moments la vaig trobar una via dura (avui també), i com era la tònica del moment únicament havia un o dos claus en tota la via.

L'aproximació a l'agulla és la mateixa que la directa al Puro, hi ha un plataner, quasi a l'entrada de la central de Camarasa amb una marca verda d'on surt un caminet que hi va directa, un cop al Puro flanqueges a la dreta fins el Sabardó (10').

L'escalada té un parell de tirades, la primera és la més maca un parell de diedres on la dificultat més gran és V+, el llarg és mantingudet i únicament trobem tres o quatre claus, dels que no te'n pots fiar, alguns encara són els mateixos de la primera ascensió, també hi ha un buril (a la primera ascensió no es va posar), però jo no m'atreviria ni a penjar la màquina de fer fotos. Els friends entren molt bé. La primera R si està equipada, recordava que nosaltres vam posar un parell de Us, la segona tirada té una sortida molt espectacular però no té massa dificultat (V-), la reunió és pot fer en el cim, abans del cim es desgrimpava una xemeneia de IV fins un arbre del que rapelaves, ara abans d'arribar al cim, a l'esquerra, trobareu un parell de parabolts amb anella per baixar rapelant.

Tot i ser una clàssica, la via està gairebé com ha estat sempre, únicament s'han equipat les reunions i s'ha posat un spit en la segona tirada per assegurar la sortida de la reunió. Em sembla perfecte que no s'hagin posat parabolts, i els claus tot i no ser fiables no cal tocar-los per què mig metre amunt o avall pots posar un friend.

Un altra via molt maca en aquesta zona de roca dolomítica (Juràssic) és la directa al Puro, una via també molt especial, la vaig fer el dia que feia 18 anys, abans la primera tirada es feia en gran part en artificial, i aquell dia en Joan Enric la va alliberar, actualment li posen V+ i cal portar friends, la segona tirada també es pot fer en lliure no obligat (6b+), i l'última té un passet de 6a (no obligat). L'any passat la vaig fer amb el meu fill, i aquí l'equipament és més generós, el que és va fer es substituir les expansions, doncs gran part de la via es feia en artifo.

Dues petites joies de l'escalada clàssica, no os deixaran indiferents.

Inici de la via

El primer diedret, abans IV+, jo crec V

Després del 1er diedre hi ha un flanqueig per agafar el 2on diedre, hi ha un pont de roca, portar cordino del 7, si no et pots passar una bona estona per poder-lo equipar.

Inici del 2on diedre (V+)

Sortida de la reunió, espectacular però no difícil (V-)

El mateix lloc, en la segona ascensió

L'Oriol entrant a la R1 de la directa al Puro

La ressenya de la via està escanejada del llibre de l'Albert Escuer i Jordi Marmolejo, Escalades a la Noguera. La via és la 35