No explico l'aproximació per que he fet molta volta per anar a Can Robert. Un cop carregat els estris començo a pujar per la pista fins que estic a l'alçada de l'aresta i després segueixo una mena de rierol fins al peu de l'agulla, són les cinc, la propera vegada portaré un frontal.
Em miro pel lloc on deu començar la via, la zona més fàcil fa una mica de por per la roca, a la dreta veig un spit, així que està clar. La tirada no és difícil, però no et pots relaxar per què la roca no és gaire bona i els còdols de pissarra es desfan. Arribo a la R1 i continuo, ara, la roca millora a més la paret es tomba.
La tirada següent uns 30 metres fàcils fins un pas vertical a l'entrada de la R, cal tenir bona vista perquè els spits, es veuen poc, quan vaig desfer la tirada en vaig veure un parell que no havia vist.
Davant tinc l'última tirada, fa una mica de yuyu. Enceto el llarg, quan estic a l'alçada del segon spit buuuuuffffff quina por, amb lo bé que estaria estiradet a la sorra. Si això que tinc davant és argila, aconsegueixo fotrem sobre un bolo enorme i sòlid, les mans sense tocar gran cosa, xapo i Ao sense cap vergonya, de segon tampoc m'he atrevit a agafar-me dels codulets que hi ha entremig de l'argila. Després tot i que sembla cutre les presses són més sòlides fins al cim.
Ara dalt de l'agulla estic de puta mare la llum és fantàstica, no marxaria però aviat seran les 8 i no sé per on es baixa. Mentre marxo me la miro, no crec que hi torni, quina por que he passat.
Perfil del'aresta
Moments de l'escalada
Dalt de l'agulla
Caminar fins l'extrem de l'agulla, on hi ha un ràpel curtet que va a parar a la canal de la dreta (O) d'allí s'agafa una mena de camí fins la pista que va a can Robert.
13 comentaris:
je je je!!! mingo!!! ja havies comentat que hi havies anat i esperava la teva piada!
Por?!?!? je je je, jo també en vaig patir una mica, suposo que portar a la cordada del davant a l'Albert Masó i veure amb quina elegancia feia els passos em va animar a mi! cert que fa yu yu però amb trnaquilitat es fa molt be, es anar flotant sobre els codols!!je je je!!
suposo que el fet d'anar-hi sol i curt de temps feia que la cosa pintés més malament!
Hola Mingo!! compi solitari!!!obro el bloc...que per cert feia bastant temps que no ho feia, i de lo primer que em trobo és el teu solitari...entre sorra i roca...bona elecció!
felicitats per l'escalada!
Té un encant especial l'Aresta dels Cavalls, jo la tinc pendent i mira que sóc local de St Llorenç...
Ah! és al Vallès, no al Bages ;)
Bona escalada!
Mingo, sembla mentida que un home de la teva edat, i a més geòleg que no pot alegar ignorància, se'n vagi a escalar sobre el fang...
A mi em sembla que no m'hi veuran !
Bones!
Et torno la visita, tot i q no és la primera vegada que miro el teu blog!!
Bona activitat, sí senyor, enhorabona!!! :-)) i això d'entrar a les 5 a la via!!je,je... el que m'extranya és q no sortíssis de nit! :-) té bona pinta, sí... però amb la roca psé-psé..uff quina por, per mi és el pitjor, m'entra el canguelo màxim, així que jo com el gatsaule, no crec que hi vagi! :-S
Llorenç, hauré de entrenar la levitació, per què aquells coduls estàven uffff.
Miquel, gràcies per les floretes, però els teus solitaris son font de motivació, per mi. Tu si que li fots canya.
Ostia PGB tens raó, com el Vallès no hi ha res, ara mateix ho canvio.
Joan tens tota la raó això mateix em deia jo quan estava veien aquells sediments.
Hola Lai, a vegades veus una agulla en una foto i no saps per quina raó t'agafa ganes d'escalar-la, és el que a mi em va passar, ja m'ho van dir que la roca no era gairé bona, però.....
Mingo, que fàs a aquestes hores enfilat por ahí.
Tio, si tu vas passar por, jo gastaría un parell de panyals per llarg.
Ens veiem al Plafó.
Bones Mingo!
realment la roca de Sant llorenç deu tenir alguna cosa especial...
genera amor i odi per igual...
jo encara no m'he decantat, amb una sola escalada ... no n'he tingut prou....
però es que la por tampoc em deixa fer massa ;-))
Hola Mingo! Jo vaig començar a escalar a Sant Llorenç, i tampoc trobava la pedra tant dolenta. Amb els anys, quan hi torno, passo la por que no tenia quan era més jove. La veritat és que a vegades puges per pedres que no saps ni com s'aguanten. Però bé, vista de lluny l'aresta convida a escalar-la, és ben estètica. I déu n'hi do a l'hora que vas anar-hi, això si que és apurar!
Mingo, per als que com el Xavi, hem fet les primers escalades per aquests topants, no ens sembla tan dolenta la roca, tot i que ho és, l'amic Arnau en diu pedra secretiva
d'aquesta! i és que cal escalar amb carinyo i delicadesa, palpant més que agafant les preses...i clar entrant a les cinc de la tarda i en solo...no m'extranya que patissis...torna-hi amb company i un bon solet que la disfrutaràs, hi ha més vies a la vora de l'aresta prou interessants.
Joder Mingo quines aventurilles tiu, jo sóc dels que per no anar a la platja m'invento qualsevol cosa però tu t'has passat, on vas anar a passar por d'aquesta manera. Sóc dels que penso que a Catalunya amb la roca que hi ha hauria d'estar prohibit escalar amb mala roc. :-)
Ostia que la gent del Vallès em declararà persona ingrata. A veure, la roca no és per tirar coets, la part de baix cal vigilar, però vas fent. Ara bé, dalt de tot hi ha un tros que hi ha argila amb còdols de pissarra. Cal sortir cap a l'esquerra com diu el Llorenç, amb molta tranquil·litat i no tocar l'argila, el que passa és que vas amb el culet superapretat. Dalt la visió de Montserrat és preciosa, a més havia una calma, una llum, una temperatura,..tot plegat feia que aquell moment fos màgic. En aquell moment COM EL VALLÈS NO HI HA RES
kullons Mingu!!!!tu si ke tens pila!!!!i no la del duracel!!!!!!!!
ens veiem al Piri tibant bouuuuuu!!!!!
salut i roka!!!!
Publica un comentari a l'entrada