Rodamons de bosc, és el que hem estat fent fins arribar al peu de via. Després d'unes hores barallant-nos amb les pedreres, els esbarzers i arribant quasi fins al capdamunt de la Serra aconseguim arribar, gràcies a les tecnologies del mòbil, a l'inici del nostre objectiu. Segur que si a peu de via hagués hagut un bar allí ens quedaríem, però intentem refer-nos de l'esforç i de la calor bastant asfixiant bevent part del sis litres d'aigua que portem. Ens repartim en dues cordades, una el Quique i jo i darrera pujaran el Josep A i el Jorge.
Algun company m'havia comentat que la via no els havia agradat, però jo l'he trobat força maca. Pot-ser la primera tirada és la més lletja. Però la segona té un flanqueig en un diedre molt bonic i després agafes una mena de canal-diedre senzill fins una placa preciosa però curta que et deixa sota un desplom que el passes per l'esquerra; sort que ara comença a córrer una mica l'aire, si no seria impossible.
El tercer llarg és un tram força vertical, sense assegurances al principi, cal anar posant catxarrets com a totes les tirades.
El quart llarg és un flanqueig preciós, la tirada que més m'ha agradat.
El cinquè llarg , segon la ressenya el més difícil. Té un tram que sembla molt difícil, però quan l'acabes de fer penses que no n'hi ha per tan, continues per una fissura horitzontal que la fas en plan Rebuffat fins una placa amb més vidilla.
Els dos últims llarg els pots empalmar, el primer tram és vertical però amb uns cantos bonissims.
Ja dalt ens relaxem i em sento satisfet de haver compartit la jornada amb tres amics.
La baixada la fem per la canal est de la paret, al final cal fer un ràpel (arbre) d'uns 40 metres fins a peu de via.
Finalment anem al Tahussà on la jornada acaba rodona del tot, només arribar el Gijón marca el seu gol.
Paret de la Rufa
L2
L3
El Quique en el L4
El Josep A en el flanqueig de L4
El Jorge en el mateix llarg
Inici L5
Quique arribant a R5
Jorge arribant a la R5
Preparant el ràpel que ens dura a peu de via
.jpg)
9 comentaris:
Enhorabona a mí també em va agradar.
Veig que vas anar a rostir-te en un rostoll.... La via no és gran cosa, però tampoc està malament. El problema ve quan la compares amb les veïnes!
Felicitats per la via i per la companyia: Quina gran cosa escalar amb força amics!
Ens podries aclarir l'aproximació, qe fa dies vaig deixar d'anar perquè no la veia clara.
Gràcies!
Ep Mingo! a nosaltres ens va agradar força, te l'has d'anar treballant i té passos prou elegants, ara sí, no és contínua, però ben trobada.
Enhorabona!
a nosaltres també ens va agradar força, tot i que el tenir altres vies molt properes amb més continuitat fa de fàcil comparar! L'aproximació es la part més delicada i cal posar-li intuició i sort!
Ei Mingo,
A mi em va agradar molt aquesta via.
llastima de la calor, perquè en aquesta zona quan apreta es fa molt desagradable i dur.
Salut i a tibar
Joan A. m'esperava una via amb poc interés però ens va sorpendre de manera positiva
Joan G. home les veines són més llatgues però apart de la primera tirada totes tenen pasos bonics i a més cal anar posant catxarrets.
LLuís intento explicar-te l'aproximació després de rondar una bona estona per la zona. Aneu en direcció al poble i quan acabeu de fer una corba de 180º a l'esquerra hi ha una pista que et porta a una era i un paller. Allí aparqueu.A lèsquerra surt un camí que va a un cam llaurat, no arribeu al camp hi ha un altre camí ampla(baixant on no perds tanta alçada i aneu en diirecció al torrent i atravesseu mirant la paret de la rufa, NO ANEU EN TENDENCIA A L'ESQUERRA, més aviat en tendència a la dreta pugeu per un lloc on no hi ha vegetació fins que començareu a trobar algunes fites i trobareu un terreny bastant dret i incòmode però ja estareu molt aprop de la via. Des de l'aparcament sembla que anar-hi directament és un pal, però crec que és la millor opció.
Jaume estic amb tu una via està molt bé a més te l'has de treballar
Llorenç portàvem la vostre ressenya, recordo el comentari que del cinquè llarg, el del yuyu, i tens raó estas del friend, i quan l'has acabat de fer la cosa no es tan dura com semblava.
Ja veig Joan B que era l'únic dels blogs que no l'havia fet. Cuida't.
Ei, nosaltres vam estar dissabte passat i va ser tota una odissea amb la calor que feia. Vam aconseguir arribar a peu de via i fer el primer llarg, però no hi havia qui aguantés, ens havíem begut tot el que portàvem, aigua, sucs..., els peus inflats no cabíem dintre dels gats... Un error sabent que li pegaria i tenint alguna via assequible per a nosaltres per la cara nord, però no t’acabés d’imaginar que serà taaant, o sigui, que vam abandonar amb ganes de tornar.
De baixada vam trobar una aproximació inicial més còmode. Si aparques en una esplanada una mica gran que hi ha a ma esquerra abans d’una caseta que hi ha a mà dreta, millor no agafar la primera pista que surt, continuar per la carretera i agafar la segona pista fins a trobar un corriol a mà esquerra que baixa al rierol, puges una mica fins arribar a una gran fita (lo mateix que a la cara sud de Roca Narieda) i aquesta alçada agafes un camí a la dreta bastant marcat que va flanquejant sense ben bé guanyar alçada fins arribar a una espècie de torrent sec que es passa per a començar a pujar fent alguna llaçada per llosses planes i després camí terròs fins arribar a un llom o espècie de coll on has de començar a buscar-te més la vida per arribar, si vas bé es van trobant fites més amunt, encara que igualment com tots heu dit camí incòmode.
Molimolano
Quan fa calor Molimolano, és insoportable aquesta zona, nosaltres vam tenir la sort que a partir de la R2 bufava una mica de vent si no ens hagués passat com a vosaltres.
Salut
Publica un comentari a l'entrada