La serra del Montroig, és una de les serralades pre-pirinenques que van cavalcar més al sud del País, ara fa uns quants mil.lions d’anys. Aquests sediments calcàris, són acaronats pels escaladors, quan la boira s’arrapa a la plana de Lleida. Avui primer dia de l’any no és una excepció, la boira ho ha gebrat tot.
El trajecte és curt, a Vilanova de la Sal (Noguera) no es veu ni el nom, començo a pensar que el Montroig deu d’estar tapat, però sortir del poble i el mercuri es comença a enfilar-se, la boira als meus peus.
Abans de preparar el material, faig una ullada a la ressenya, via del Lluis, quatre tirades. El llibre diu que cal agafar artilleria. Així que agafo friends, tascons i cintes. Em dirigeixo, amb cert neguit, al coll de Porta, l’espectacle és impressionant, però jo estic capficat i repaso mentalment les maniobres que hauré de fer.
Arribo a la paret,. Els preparatius són lents, arreglar la corda, el material i de tan en tan mirar la paret que he d’escalar. Em lligo el silent partner (asegurador d’escalada en solitari) i començo a pujar, la primera tirada és una rampa de de tercer
La segona i tercera tirada la dificultat és IV+ i algun pas potser V-, els seguros no estan massa pròxims però em trobo molt bé escalant, tot i que feia molt de temps que no anava sol.
Queda una tirada, la sortida fa més por que no pas dificultat, la resta de la tirada força guapa, la millor tirada.
A dalt tota la tensió s’esbaix, l’espectacle és impressionant, no puc marxar el moment m’atrapa; el Montroig vermell i a sota un mar de boira fins on arriba la vista. Em sento tan be; suposo que el cel deu de ser quelcom semblant, si pogués atrapar el temps ho faria ara mateix.
La boira gebradora, típica d'aquesta època de l'any
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada