Avui divendres ens tornem a trobar amb el Jaume per anar a fer una via a la paret del Pont, l'Anonymus. Avui sembla que no patirem la calor de dimarts.
Ens preparem a peu de via i com sé que en Jaume li agrada començar, em preparo per assegurar-lo, quan em diu si vui començar. Doncs començo a pujar, la tirada no és massa difícil i les assegurances són suficients, però no escalo massa a gust la majoria de les presses tenen una capa de terra molt fina i van caient branquetes, sorreta i algun projectil de dalt. Segurament fins que no caigui una bona pluja que ho renti i que faci que la terra de dalt no estigui tan suelta, la tirada continuarà bruta.
El segon llarg té una sortida que promet, però després d'uns metres hi ha una cutrada de tram, terra suelta el tram tècnicament no té dificultat però et posa dels nervis, sort d'una sabina escapçada que és prou sòlida, l'entrada a la R comença a canviar la cosa.
A peu de via hi ha una corda vella, segurament dels qui van obrir la via, per deixar-la fixa en aquest tram on aniria molt bé. Faig R, encara que no seria necessària, però li deixo al company la que serà la tirada més maca. Ben assegurada, sense terra i força bonica, encara que curta.
L'últim llarg un desplom de 6b+, al començament hi ha molt de canto però després, es fa més petit. Com no tinc el grau faig trampes amb els estreps.
La via, personalment no m'ha agradat i encara que escombréssim totes les presses continuarien omplint-se de terra, que no para de caure.
Després ens posem a la Tasmània i fem un parell de llargs, aquí si que hem disfrutat, llàstima que el dia no dona més de si, per poder fer l'últim llarg. Baixem i ens trobem amb el Toni que ha fet l'Esparreguera amb el Dimitri.
El Jaume escalant el 1er llarg
Arribant a R1
L2
El company escalant el tram més maco de la via
Apurant els últims raigs de sol, a la Tasmania
.jpg)
3 comentaris:
Ei Mingo, una via que per mí fa honors al seu nom Anònymus! quina merda! almeys com ens la vam trobar plena de terra solta i branques i una pluja constant de porjectils, algun força perillós!! l'explicació la tens quan ets a dalt, hi ha un camp de terra i branques seques que amb el vent que fèia bombardejaven continuament la paret!!
La via em va desmotivar, tan que quan vaig veure el tram del segon llarg t'el vaig cedir amablement, gràcies per la teva paciència!
Em vas deixar el millor larg, el tercer, que el darrer és un desplom que fet en lliure no sé que serà pero amb estreps cal estirar-se i força.
El millor la companyia i el que vàrem puguer disfrutar de la Tasmània que almenys no estava tan bruta.
uf!! quina gracia escalar sota una pluja de projectils...normal que no us motivés la via! a veure si amb les properes plujes s'arregla ...o no....
Jaume coincideixo amb tu amb lo millor.
Home Llorenç molta gracia la veritat no fa, sobretot si ets a sota.
Publica un comentari a l'entrada