diumenge, 1 de maig de 2011

MONTSERRAT La Plantació "Agulla de la Esquerda"

Aquest no era el nostre objectiu, ni de bon tros però pujant pel camí del Clot de la Mònica a San Joan ens aturem per fer l'agulla de la Esquerda que la guia de la Plantació la deixa molt bé i físicament està molt aprop del camí i només té una tirada. Quan arribem a peu de via ens adonem que ens hem equivocat, doncs per fer una aproximació curta ha passat molta estona; les baralles amb els arítjols són molt entretingudes. A peu de via el panorama no és massa engrescador, malgrat la roca es veu molt bona no veiem cap assegurança que ens permeti saber per on va la via, a mesura que pugem un spit que havíem intuït es fa visible, el pas per arribar-hi no és molt difícil però el terra està lluny, sort que podem equipar un pont de roca. D'allí flanqueges a l'esquerra i et trobes amb un segon spit, el tercer està aprop doncs aquí la roca no és tan bona i és més difícil. Ara no tinc clar cap on tirar, em decideixo per flanquejar a la dreta, buff acabant el flanqueig em quedo amb una presa a la ma, ostia un saque m'hauria fet arribar al pont de roca. Intento posar algun alien, però els forats no són massa bons, així que pit i collons fins arribar a l'spit que hi ha molt aprop d'una savina. Ara la roca està que es desmunta, sort que el vegetal és ferm. Ja només queda un passet no massa difícil (IV+) assegurat per un clau, em costa moltissim la corda no corre, després del pas ja és molt fàcil li dic al company que em deixi perquè no avanço, suposo que la corda deu fregar en alguns còdols perquè he posat cintes llargues i l'he passada bé.
Repasso mentalment l'ascensió i molt difícil no és, mentre penso que m'estic fen gran noto una estrebada a la corda el company em diu que li ha caigut un bolo en principi bonissim i del que estava recolzat amb els peus. Carai amb l'ascensió, curta però intensa. Ens queda tornar al camí, que no es una tasca gens agradable, crec que hem estat més estona per l'aproximació que per escalar la Fractura, així que ja no ens queda massa temps i decidim tornar, últimament caminem molt i escalem poc.


Agulla de la Fractura 





El company arribant al cim

4 comentaris:

Joan B ha dit...

Vaja Mingo, una encigalada típica de Montserrat que et posa els nervis de punta quan, si caus t'hi jugues una bona patacada.
Sant Parabolt resa per nosaltres ... je je je

salut i a tibar

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona Mingo! una via de l'Amadeu Pagès i el Joan Rovira és currículum!! almenys d'exposició i aventura assegurada.
M'has fet patir llegin-te, ja et vèia sacant!!

Llorenç ha dit...

uf!! aquestes escalades sobre precari! quina mandra! amb les vies equipadetes que hi ha per la zoan...i et fots en aquests "jaleos"!! sembla que al final va sortir bé i la moral ben amunt!

Gatsaule ha dit...

Doncs tampoc és tan dolent això de caminar! Si perseveres, veuràs com mica a mica t'hi aniràs acostumant....;)