MONTSERRAT via Espadat d'Orient i el Totxo gros

Aquest dimecres sortim amb el Toni i tot i que els dies ja són curts encara hem escalat força. Comencem per la via dels Masó, l'espadat d'Orient, una via molt fineta al principi després perd interès. Aquesta ens permet accedir al Totxo gros, les ressenyes de les vies estan dins d'un tub, però jo diria que la dificultat no s'ajusta massa a la realitat, doncs marca 5 vies 2 de V+, una de V, que és la més difícil de totes. Una tarda ben aprofitada

SANT LLORENÇ DE MONTGAI Formiguera i paella

Feia dies que tenia la piulada pendent. Com cada any ens reunim per compartir dinar amb els amics escaladors, alguns només ens veiem un cop a l'any, però sempre és agradable seure i servir-nos copetes de bons records d'aquestes roques que ja son una mica nostres.

Com arribem a l'hora d'esmorzar amb el Jordi, decidim fer una escalada per la Formiguera, que sembla que esta de moda, doncs sempre hi ha molta gent, nosaltres ens posem a la via de l'Olondriz la memòria selectiva una via molt agradable i xula.

Estem a peu de via amb el Jordi Vidal i el seu germà que amb més de 60 anys s'ha posat a escalar, la gent no em deixarà mai de sorprendre'm. La via es veu guapa, i m'agradaria fer-la de primer però davant del mestre no hi tinc res a pelar. Compartir corda amb el Jordi sempre és alguna cosa més.

ALT URGELL Roca dels Collars "vis Dioni"

Aquest dissabte quedem ben d'hora ben d'hora ben d'hora, per anar amb el Toni a la Roca dels Collars, per fer la via del Dioni. Fa un fred bastant viu, però esperem que quan siguem a peu de paret ens toqui un bon solet, però uns núvols no ho fan possible. Començo i el fred fa que costi avançar, realment fot un gil que deu ni do. Mentre sento queixar-se el company vaig recuperant la corda als peus, a veure si entren en calor. Arriba el company i esperem a que toqui el sol, per continuar. El Toni enceta el segon llarg, que recordo que és el més difícil, carai quan vaig pujar ara fa sis anys no em va costar gens i avui ho trobo molt difícil. El tercer llarg és bastant de tramit, arriba el Toni, que encara no s'ha pogut treure el fred de sobre, malgrat en aquesta zona no bufa el vent. El quart llarg té un pas molt finet a l'entrada i després minva molt la dificultat.

L'últim llarg, és dels macos de la via amb una dificultat mantinguda de V.

Tres ràpels i ja som a peu de via.

 L1

El Toni arribant a la R1 

 L1

 L2

  L2

  L4

  L5

El sinclinal de Santa Fe

RIGLOS Mallo Colorado

Feia dies que volia escriure la sortida de Riglos però ja fa temps que tinc abandonat el blog i d'altres coses. No són bons temps però cal tirar endavant i recuperar la il·lusió per conquerir lo inútil.

El dissabte havíem quedat amb els amics de Madrid i del País Basc, però finalment ens trobem el Jorge que ve de Bilbao i la Nandi, incansable que ve de Madrid. Feia dies que no coincidiem, llàstima doncs sempre que ho fem és fantàstic

Com la temperatura és força baixa, jo els dic que anem on vulguin, però al sol. Anem cap al Colorado a fer un parell de vies, l'Anorèxia i la de la seva dreta que no sé com es diu. Malgrat fa dies que no toco pedra ni entreno, encara ho hem salvat amb força dignitat. A la meva edat ja no et regalen res i cal entrenar si no vols patir massa, tot i que el cos no sempre estigui preparat per fer-ho.

 1r llarg de la via Anorèxia

 Els amics sota un típic desplom

 La Nandi

 El Jorge en la via del costat (ultrabox?)

MONTSERRAT Albarda Castellana via "Per amor a l'art"

Després de molts dies torno a escalar, tot i que no tinc massa motivació, agraeixo al Toni per insistir. El company que em cuida molt, busca una via on hagi de caminar una mica i que no sigui gens complicada. Així que enfilem a l'Albarda a fer la via dels germans Masó, per amor a l'art.

Tot i pujar amb el funicular l'aproximació és força llarga i una mica complicada amb la info que trobes en la ressenya. Cal seguir el camí de Sant Jeroni fins un cartell que diu a Collbató, aleshores, prenem el camí amb marques grogues i blaves i l'anem seguint, nosaltres hem baixat fins trobar una fita, i trenquem a l'esquerra, segurament si continueu un mica més avall, es passa millor. Cal seguir fins una canal a la part més baixa surt la via, hi ha una fletxa petita a peu de via.

Tot i que la rampa que estic fent és molt fàcil jo em noto patós. El Toni enfila el segon llarg que és el més bonic de la via, a mi m'ha costat força després de tans dies no tinc power. Això de tenir una edat i no entrenar, ja no funciona

L'últim llarg que també fa el company té un passet una mica complicat, on cal trobar una presa clau que facilita molt el pas. La via hem vist que no es fa massa, tot i ser un racó molt maco de Montserrat. Ja només per això val la pena tot i que l'aproximació és força llarga.

 El Toni arribant a R1

 El company a l'inici del segon llarg

 Arribant a R2

 En el pas més bonic de L3

 Fotocim

MONTSERRAT Agulla de Can Jorba "via Entre.linies i aresta Brucs"

Feia dies que no escalava, no per què no tingués temps, el que passa és que la maquinària es queixa i aquest últim any ha protestat força. L'haurem de mimar al màxim.

Ahir dimecres quedem amb el Josep A. Per fer una via llarga i no massa difícil, tot i que lo de difícil és relatiu, quan portes dies sense escalar, et sembla tot més complicat. El lloc on hi ha les dificultats més grans és el primer llarg on li posen V+, suposo que aquestes plaques amb regletes sempre se m'han donat bé, doncs em pensava que patiria més, però ha anat molt bé, físicament cansat però ha sortit tot bé. El segon llarg que enceta el company comença amb un V i acaba amb un IV+, jo ho hagués graduat a l'inrevés. Un cop fets aquest dos llargs la via baixa molt la dificultat, malgrat tot a mi m'ha agradat força.

Un cop dalt de la Miranda ens decidim pujar fins dalt de l'Agulla de Can Jorba; l'aresta tot i ser molt fàcil és molt bonica, cal dir que la tirada està neta, però la bona qualitat de la roca i alguna fissura que et trobes pel camí, fan que el principal “múscul” no pateixi gens.

Ara ja només queda la baixada, que hem fet pel camí dels francesos, potser és més llarg, però és més còmode.

La ressenya la podeu trobar al blog del Joan Asin (aperturista) i la del Eduard (escalatroncs)

 El company arribant a R1

En la bonica aresta final

MONTSERRAT La Doble via Lluís Corominas

Feia dies que no coincidíem amb el company habitual i com avui han dit que seria un dia força estable triem una cara oest per aprofitar el solet de tarda, doncs la primavera sembla que no acaba d'arrencar.

Tot i que no fa massa bon dia ens trobem amb el Josep A i  el Cesc. A Monistrol els núvols no sembla que vulguin descarregar, així que  amunt. La via triada és la Lluís Corominas de la Doble que es troba al capdamunt de la Plantació.

Nosaltres agafem el funicular de Sant Joan i després de passar el Gorro Frigi, prenem un corriol que ens porta al collet que hi ha entre la Doble i la Processó dels Monjos i passem a la banda oest de la Doble fins a peu de via. El camí no és massa embrossat, però si pendent en la part final, jo ho he passat força malament, hem passa pel cap que potser m'hauria de jubilar, però és que després m'ho passo tan bé que gairebé m'oblido de totes les molèsties que fa temps que em persegueixen.

El peu de via està uns 30 metres per sobre de la via Tomahawk de la Mamella. La pinta que fot la via, no és massa bona. El primer llarg és molt curt, si es vol pots marxar caminant. Nosaltres seguim i la cosa millora força, una tirada amb molt bona presa on trobareu un parell de bolts i una baga, no es necessita res més les preses són tan bones que en cap moment et passa pel cap la possibilitat de caure. L'últim llarg té una sortida força bonica, llàstima que sigui tot tan curt. La via està bé per combinar amb algun altra de la zona.

La baixada es fa per la banda nord, trobareu un pont de roca on podeu passar la corda per ajudar-vos a desgrimpar un passet. Per arribar al collet  hi ha un petit ràpel.

La ressenya la trobareu a la nochedellloro

 El Cesc iniciant la via

 Primer llarg

 Els companys acabant L2

 Inici de l'últim llarg

Fotocim

MONTSERRAT Codolosa via del Pi i Collbató via de l'avi Joan

El divendres 22 quedem amb el Toni per acabar la temporada a la Codolosa, doncs amb el canvi d'hora la tarda quedarà bastant més llarga. Com em falten un parell de vies i al Toni altres que jo he fet, intercanviem “cromos” primerament farem la via del Pi i després la Iona.

La via del Pi, a mi no m'ha agradat massa, el primer llarg, busca espai on gairebé no n'hi ha. El segon té una sortida força guapa, però és un tram molt curt i l'últim llarg la part final és el millor de la via.

No imaginàvem que passaríem tanta calor, i desistim de tornar a escalar a la Codolosa, aixi que decidim fer la via de l'avi Joan que tots dos hem fet en solitari, allí la temperatura és més agradable.

Tot i que les vies són senzilles, surto motivat per començar a entrenar i continuar fotent-li, però últimament sembla que hagi trepitjat merda i el cap de setmana me'l passo  amb un còlic, en fi prendrem paciència a que vinguin millors temps.

Últimament estem d'un deixat i tots dos ens hem deixat la màquina de fotos.

BERGUEDA Paret del Santuari de Queralt vies Mossèn Ramon i M. Tronxo

Aquest dissabte decidim provar la via que han obert al seu poble de Berga, els col·legues de professió i d'aficions, el Pep i el Joan. La via està situada a la zona del Santuari de Queralt. No és que sigui una gran paret, però les dues escalades que hem fet ens han deixat  satisfets, malgrat a l'inici pensàvem que tot seria una mica rostollar.

Per indicació del Joan comencem per la via de Mossèn Ramon que està totalment equipada. El primer llarg, malgrat està un pel humit està força bé, nosaltres empalmem el curt segon llarg..

El següent llarg és un canvi de reunió, això és el que jo pensava, sort que el company m'ha penjat unes cintes a l'arnés. Perquè estan humit i si no tens massa envergadura és divertit.

L'últim llarg és preciós una placa boníssima graduada de V+/6a, però potser si li baixem a tot mig grau s'ajusta més a la realitat.

Baixem amb un ràpel de 60 m (es poden fer dos de 30). Ara tornem al camí per anar a la Mossèn Tronxo. Del peu és veu força vegetació, però malgrat aquesta la primera part del llarg està força bé.

El segon llarg és senzillet i finalment el tercer, el més maco, amb les assegurances justes, però pots anar posant coses. Com diu el Joan en el seu blog, un llarg que justifica la via. Tot i que ja li vam comentar, tot fent una cervesa que el tercer llarg a l'alçada del segon bolt nosaltres li posaríem V+.

Si voleu veure la ressenya de les dues vies les trobareu en el blog del Joan (Gatsaule):

Via Mossèn Tronxo

Via Mossèn Ramon

El Josep A. negociant el segon llarg

 En el bonic tercer llarg

 El Jordi (Tato) en la placa del L3

 Inici de la via Mossèn Tronxo

 El Josep A. iniciant el tercer llarg

L3

L3

MONTSERRAT Collbató vies del Pitu i l'Imma

Divendres aprofitem la bona tarda que fa per escalar al vessant sud de Montserrat. Tot i que la majoria vies del nostre nivell les hem fet, decidim repetir la via del Pitu. Llàstima que les tirades siguin curtes, doncs quan comences a disfrutar s'acaben.

Com encara hi ha força llum decidim fer la via de l'Imma que el Toni no ha fet. La via té tres tirades i malgrat ser discontinua és una via que està força bé de l'estil de la seva veïna, la Ester.

 L1 de la via del Pitu

  L2 de la via del Pitu

  L4 de la via del Pitu

L2 de la via Imma

L3 de la via Imma

MONTSERRAT Paret de la Codolosa vies punt verd i full equip

Com el cap de setmana han dit que farà mal temps i a més hauré de fer de pare, aprofitem avui dimecres amb el Toni per escalar una mica. Com no a la Codolosa, de la que molta gent no en parla massa bé, que si hi ha un mar de parabolts,... i és veritat, però quan només tens una estoneta per escalar , ara a l'hivern és una bona opció.

Malgrat l'abundància de bolts comencem per una via que no en té cap, la punt verd. Una via força interessant d'un parell de tirades.

Després anem a la full equip que en Toni no ha fet mai. Al costat tenim al Jaume i al Joan Baraldés que fan la del clau de Sant Félix i l'últim mohicà, una de les vies que m'han agradat d'aquesta paret i que segurament no es fan massa pel pobre equipament.

Primer llarg del punt verd

MONTSERRAT Miranda del Pas del Príncep "via makita plateá"

Sembla que el dissabte serà el millor dia del cap de setmana per escalar. Així que enfilem cap a la Miranda del Pas del Príncep, amb la intenció d'escalar la makita plateà. Després d'una bona passejada arribem a peu de via, on tot i fer un bon sol la temperatura pensàvem que seria més agradable.

Enfilem el primer llarg, que segons la ressenya original és V+/6a, tot i que en un altra ressenya posa que el llarg és màxim V/Ao. No sé com ho deuen de fer, perquè tots els passos són obligats i precisament el que jo he trobat més difícil els seguros no et queden a tocar. Aquest llarg és el que té més continuïtat, la resta vas fent per terreny fàcil i de tan en tan et trobes un muret equipat.

El lloc és molt guapo i malgrat ser un lloc solitari avui trobem un parell de cordades a la via blava amb el Antonio G. Picazo al capdavant.

 L1

 Apretadeta a l'inici del 3r llarg

Començant l'últim llarg

 FOTOCIM