Intent a la cara sud del Maupas

És una paret que sempre li he tingut moltes ganes, així que divendres al vespre amb el company anem a dormir just a l'entrada de la vall de Remuñé.

Ens alcem d'hora, jo no conec la vall i en Josep A fa 14 anys que va fer la Jean Arlaud, així que a un quart de 6 enfilem amunt, a l'arribar a l'ibonet del Remuñe clareja el dia, allí trobem un creuament de tres camins, nosaltres agafem el que va al Portal, que es dirigeix a una mena de congost que cal creuar fins al final de tot, allí trobem una esplanada, no continueu recte (ibon del Maupas) cal anar en direcció a la paret i pujar per una vira que hi ha entre el granit i els esquists (materials clars i vermellosos) ara hi ha força fites en les vires, escalar no vam escalar però de fites em vam posar unes quantes. Un cop passades les vires les vies més llargues les tens allí mateix, però si aneu a la Cereza o la Tabanos que era la nostra, cal continuar entre mig hora i tres quarts encara, tot i que des de les vires sembla que ja hi ets. A mesura que anàvem pujant veiem núvols potents que venen del sud però que sembla que no ens afectaran. Just arribar a peu de paret es tapa i tardem gairebé 1 hora en localitzar la via. Gràcies a tenir cobertura consultem la meteo que no és gens bona, la veritat és que no estem en una bona situació, una via que tot i no ser difícil no sabem com està d'equipament, a més haurem de buscar uns ràpels per baixar i els núvols que abans només rondaven pel massís de la Maladeta ara els tenim a sobre, a més de la Vall de Lliterola és veuen uns núvols negres i molt compactes que van venint cap a nosaltres, és difícil renunciar ara que hem fet el més dur, caminar 5 hores fins aquí, però tal i com tenim el panaroma no volem arriscar, així que avall. Just arribar a les vires la paret es despeja i de sobte veiem el cel ben blau, que estètica es veu la via que volíem fer, tornar amunt ja no pot ser per l'horari, així que continuem avall amb el pes de no saber si hem pres la decisió correcte, malgrat que quan som de nou a l'ibonet del Remuñé la zona del Maupas es veu molt però que molt negra.

Davant nostre tenim les Fites del Pintrat que amb la foscor de la nit no hem vist mentre pujàvem, es veuen precioses. Amb el Josep Anton comentem si no som una mica rucs, mira que caminar 5 hores per fer una paret de una mica més de 200 metres, tenint a mitja hora del cotxe una paret de 100, 200 i fins a 600 metres equipada amb materials més moderns. Perquè som conqueridors de l'inútil, perseguirem els nostres somnis i l'any vinent ho tornarem a provar.

Abans d'arribar a l'última esplanada

Cara sud del Maupas

Els núvols en el massis de la Maladeta

Quan tornem a ser a les vires, els núvols ens deixen veure la paret
Continuem avall amb e pes de no saber si hem pres la decisió correcta

Les Fites del Pintrat

MONTSERRAT Roca de Sant Cugat via Territorio Dakota

-->

Quan després d'esgotar la llista de noms de l'agenda i tothom tenir algun compromís, jo també el diumenge, les coses canvien i amb la meva “parella” de sempre, podem lligar el diumenge al matí una ascensió matinal. Triem d'anar a la Plantació, després de la caminada del cap de setmana passat això serà una passejada.

La via que havíem escollit era la integral de la Plantació, però no sabem localitzar amb exactitud l'agulla de S. Martí, així que finalment ens posem a l'agulla de Sant Cugat, en la via territori Dakota. L'itinerari està molt ben equipada, amb 11 cintes fas.

El primer llarg primer és una petita rampa III i després guanya verticalitat V i algun trosset de V+, sense complicacions, la roca molt bona.

La segona tirada és preciosa, comença per un diedre fissurat on trobareu 3 claus i després per un mur molt vertical i fantàstic V+ fins que aquest per verticalitat V.

L'últim llarg consisteix en superar un desplomet una mica raro 6a, amb Ao surt molt bé, no cal portar estreps, malgrat la ressenya posa 6a o A2.

La baixada es fa amb ràpel 20 metres per la cara nord i després cal pujar a l'esquerra, direcció nord fins trobar una canal molt matojera per baixar a la canal principal.

Primer llarg

El company en el tram més vertical del LL1

El Josep A. en el llarg més bonic de la via, el segon

Segon llarg

En el tram difícil del tercer llarg

En el cim de la Roca de Sant Cugat

PIRINEU Drac del Tumeneja "via gran diedre"

Jorasses, Lavaredo, Dru, Gran Capitan,.. parets de somni, ascensions fantàstiques que esdevenen grans objectius pels escaladors. En la recerca d'aquestes grans fites en ocasions topem amb alguna perla, l'ascensió d'avui n'és una. El Drac del Tumeneja és que ho té gairebé tot, una roca sensacional un ambient sever i vertical, Pa de Sucre, Punta Harlé, Beciberri nord són els nostres convidats de pedra i una solitud que encara podem gaudir en molts racons del nostre Pirineu.

Fa més de 25 anys que amb l'Albert Bertran vam fer l'espatlla del Drac de Tumeneja, mentre dinàvem al refugi el seu germà, el David ens va comentar les excel·lències del gran diedre del Drac de Tumeneja que ell juntament amb el Grani havien obert. Jo la vaig posar en llista, però mai havia trobat el moment.

Aquest cap de setmana llarg el temps ens ha fet canviar els plans i en Josep A. em comenta de anar-hi, jo li recordo el que en aquell temps em va dir en David que era una via atlètica i dura, però el fet que les reunions estan equipades amb bolts i anelles per baixar, fa que el compromís en cas de mal temps sigui molt baix, i segons els molines de torn és quasi segur que farà mal temps.

Divendres al tard ens trobem amb el Jordi, en Josep A i la Montse a la Val d'Aran, anirem a dormir al Pont de Ressec, el refugi ens han dit que estan fins als topes. Com demà farà mal temps, penso jo, ens estalviem la caminadeta fins el Refu. L'endemà no hi ha un sol núvol, no m'ho puc creure, així que a quarts de set amb la claror de la Lluna enfilem cap al Drac, que està a la quinta forca 4h 30 m d'aproximació, es pot escurçar ½ hora si a mig estany de Mar tallem en direcció al Drac.

Hem sortit sense núvols i cada cop n'hi ha més, enceto el primer llarg, malgrat estar a l'estiu, la roca és freda un parell de claus ens indiquen que aquest era el lloc on comença l'ascensió, nosaltres ja portem uns 10 metres fàcils i continuo cap a dreta on des de baix es veia un clau amb una cinta que et porta a un carreró sense sortida, esmeno l'error i torno a l'esquerra, segurament el clau era d'algú que es va encigalar. La resta del llarg continua amb la dificultat de V sup atlètic i malgrat trobar algun clau cal equipar-ho amb els friends. Jo crec que és el llarg més dur.

Beciberri Nord

Estany de Mar

A l'esquerra el Drac del Tumeneja

Punta Harlé

El Diedre que ratlla tota la paret

Encigalat en el 1er llarg
Cal pujar per l'esquerra;
el clau que tinc en els peus és el que desorienta

Part final de L1

Els companys iniciant el llarg

En Josep A, arribant a la R

Després d'alguns dubtes enfilem la segona tirada, malgrat ser més fàcil que l'anterior V jo faig una voladeta, em noto el turmell endolorit, però com és el tonto no tinc clar si el mal és de l'aproximació o del cop (avui ser que és del cop), continuo amunt i em sorprèn el que m'ha aguantat la merda de clau. Faig el pas més separat del diedre i cap problema fins la còmoda R2. Mentre espero els companys comença a ploure (ara ja tenim excusa per fotre el camp), just quan arribem surt un sol fantàstic, així que amunt.

Iniciant el 2on llarg

El diedre és gairebé perfecte de dalt a baix

En Josep A. arribant a R2

En Jordi (Tato) en el mateix lloc

El tercer llarg continua el diedre, perfecte i durillo V sup, la part final em deixa esgotat tan física com mentalment, docs l'últim friend està molt avall i en aquest tram has d'aplicar la tècnica de diedre, em noto molèsties que no em donen gens de seguretat, apart que aquesta tècnica no és de les meves millors virtuts. Quan arriba en Josep A em diu si vull baixar o continuar, jo ja no baixo, però no em noto al 100 %. Així que agafa el relleu.

Tercer llarg, continua el festival

Acabant el llarg

Els company, arribant a R3

El quart llarg sobre el paper li posa V, però jo l'he trobat tan difícil com els anteriors a més fins el final no et regalen res i per postres a mitja tirada ha caigut una mica de pedra, sort que era petita i ha durat poca estona. Ara ens queda un tirada de segon fins al cim que en vista del que s'atansa no fem.

En Josep A. iniciant l'última tirada

Acabant la via

Beciberri Nord, des de R4

Baixem en quatre ràpels fins a peu de via, ATENCIÓ el 3er ràpel cal fer-lo amb una sola corda doncs hi ha moltissimes possibilitats que el nus s'enganxi en el diedre. Mentre baixàvem la pluja arriba i gairebé no ens deixarà fins que tornem a ser als cotxes.

Arribem xops però contents per haver viscut tan intensament.

El material que hem utilitzat aliens semafor i gris camelots 0.5-1-2(repetit)-3,5 (l'hem posat en tots els llargs). En totes les tirades hi ha claus essent la 1ª on són més nombrosos, les dues ùltimes en tenen 1 o 2 )

MONTSERRAT Pedra Esparraguera "E. Mistic"

A quarts de quatre del dia 09/09/09 quedem amb el Josep A. Per retrobar-nos amb Montserrat, fa quasi dos mesos que no hi posem el peu. Hem triat la via del Místic a la Pedra Esparraguera que en Joan B. i en Jaumegrimp deixen molt bé, nosaltres ho corroborem via molt maca i roca boníssima.

Gràcies a les bones indicacions dels companys de blog arribem molt bé a peu de via. Hi ha una cordada que comença el segon llarg.

Com si puntés el dia, nosaltres fem els estiraments de rigor.

El primer llarg té un parell de passos difícils, personalment m'ha costat més el primer que no el segon. La tirada és curta (20 mts) i està equipada amb bolts.

El segon llarg dubtem si fer-lo o no per la variant, ara us aconsellaria que ho féssiu. La normal té un començament molt explosiu (6a+) i després la dificultat minva però a mi m'ha costat moltissim presses de mà molt petites a més els bolts allunyen força. He arribat a la R molt cansat de coco. Quan arriba el company i comentem la jugada, sembla que hem pujat per llocs diferents, doncs em parla de forats boníssims, que jo no he trobat, crec que ell a pujat més a la dreta.

A l'iniciar el tercer llarg l'altra cordada ja baixa, no m'estranya un és l'Enric que encara que ell no ho vulgui reconèixer és un fiera escalant. Aquest llarg només té un tram difícil al començament V, després trobes uns forats boníssims. Aquests tirada m'ha animat moltissim i sense massa temps encetem el següent V-V+, buff fantàstic, ja poden allunyar els bolts (que allunyen) em sento superbé . Com canvien les coses, a l'acabar la segona tirada estava poc motivat i ara és tot diferent. Sort que després de tanta brega per aquestes pedres ens comencem a conèixer una mica sinó més d'un cop haguéssim plegat.

Baixem, i al Monestir només i queden els cobradors del parking, quina rabia, l'ultim cop que vam venir havien marxat.

De reportatge fotogràfic, un petit desastre, malgrat portar dues màquines, una sense targeta i l'altra amb la targeta plena, Joan B. Nosaltres tb hem estat de pega