SANT LLORENÇ DE MONTGAI Paella

No són unes serralades imponents ni agulles superverticals però aquí vam descobrir la línia vertical i en el nostre vocabulari hi entraren les universals, bong, americanes, tacs de fusta, martell. Exploràvem amb els ulls els racons d'aquestes parets gairebé verges, obrint rutes que han esdevinguts clàssiques; diumenge rere diumenge aquest va ser el nostre terreny joc. El primer bivac a la balma de l'Os, que poc dormíem, però recordo la sensació al contemplar el cel, semblava que els estels ens pertanyien. Quantes històries compartides amb els amics, alguns ja no hi són, altres avui i gràcies a la tossuderia d'en Sergi, compartirem una fantàstica paella.

A quarts de deu ens trobem una bona colla, aquest any s'han apuntat els companys de Cardona, habituals de la zona, l'esmorzar s'allarga més que de costum. Finalment anem a escalar, els més valents van a Sant Llorenç que està envoltat per una bona boira, la resta anem al Montroig on es pot escalar en màniga curta. Com en Jordi Vidal li fa il·lusió fer el diedre Blanqueta, que va ser la primera via oberta, hi anem un parell de cordades. La via disfrutona i tranquil·la tot i que l'últim llarg hi ha un pas que sempre m'ha costat molt, avui no ha estat menys.

Tot i que han passat trenta anys i escaig des que veníem a escalar amb rochetors i camisa de franel·la, el físic no és el mateix però la il·lusió és la que ens motiva perquè amb un 4 o 5 i alguns amb un 6 davant continuem enfilant-nos per les pedres. GRÀCIES COMPANYS per compartir moments tan intensos i que per molts anys

 

Avui dia Montroig total

 

El Pepe en el primer llarg

 

En Tato i en Jordi Vidal encapçalant la segona cordada

 

Al fons l'Albert i jo en L3

 

El Jose A en la R3

 

Esperant al Jordi

 

Jordi, només et falta la corbata

 

D'esq a dreta: Mingo, Albert, Tato, Josep A., Jordi V. i Pepe

 

no em van deixar ni un gra

 

Al final vam ser 26

SERRA DEL MONTROIG Rosa de Abril

Recordo el nom d'una via “si quieres llegar a viejo no hagas vias del Marmolejo”. No n'he fet massa de vies d'en Marmo, que tot i que és de Lleida no el conec, però amb el Josep A. van compartir l'expedició al G2. El que dèiem les vies d'en Marmo són vies on no et regalen res, el grau està molt ajustat i les assegurances sempre justes.

La intenció d'avui és fer la via Hèroes del silencio, però abans per escalfar farem la via Rosa de Abril que jo havia fet fa uns 6 anys en solitari.

Començo a pujar i cony em faig creus com havia passat per aquí en solitari, a més recordo que no vaig posar res i avui he posat un parell de friends. No sé si quan escales en solitari vas més concentrat o que era més jove.

 

Serra del Montroig, que be que s'està a l'hivern

L1

 Passet obligat al final de L1

 

El company enceta el segon llarg, li dic que és de tràmit, coi de tràmit res és un bon V, ja veig que el pas dels anys es comencen a notar. En aquest llarg m'he estat barallant amb un friend cassin que no hi ha manera de que surti, ara sé que és de l'Edunz.

Uns 20 metres de la R2 hi ha un niu de voltors, els polls són molt grans.

 El company a L2

 

El tercer llarg, abans d'arribar al 1er spit tens un pas difícil he posat un camelot del 0,5, però no me'n fio ni un pel, es belluga molt, el company em diu després que treballava molt bé. Cal llegir bé jo he anat per tot el desplom, que crec que és 6a o 6a+, el company ha anat pel diedre i el V+ li sembla correcte. Tot els passos difícils són obligats.

Dalt el sol es tapa i comença a fer fred així que la hèroes la deixem per un altre dia

 Pel diedre V+

La ressenya la podeu trobar a Onaclimb

SERRA DEL MONTROG "Paret de l'Extrem" via Oscar Lafotet

Em trobo amb el company al bar el faro de Balaguer, mentre esmorzem ho calculem tot, per poder disfrutar, per fi, d'un dia de sol. Volem escalar la paret de l'Extrem al Montroig i decidim pujar per Camarasa i evitar la possibilitat de trobar neu o el terreny molt tou pel costat que puja per Vilanova de la Sal. L'aproximació ha estat molt agradable, no hem pujat per les emprenyadores pedreres que ens porten a peu de via. Cal sortir de Camarasa i un cop hem passat el pont que creua el riu Segre agafem una pista en molt bon estat en direcció a les Crestes del Conill. Deixem el cotxe a tocar les esmentades crestes en un encreuament, agafar la pista de més a la dreta que passa per uns camps d'oliveres regades per goteig, immediatament la pista es fa un corriol que cal seguir fins que aquest gira clarament a l'esquerra (deixar-la), veureu que hi ha unes fites, un pal i alguna marca groga (N) que marca el camí que puja al refugi del buho, sense pèrdua arribem a la paret de l'Extrem i baixem fins a peu de via. Horari aproximat 1 hora.

Camí d'aproximació

Paret de l'Extrem

El peu de l'Oscar Lafotet, no té pèrdua doncs hi ha 3 parabolts, l'entrada antiga es veu més senzilla, però la roca no es veu tan ferma com la nova variant d'entrada que des de el peu sembla més de V+. Comencem a trepar i els passos no són tan difícils com semblaven, a l'arribar al tercer bolt dubto de si encastar-me per la dreta o anar per l'esquerra, em decideixo per l'últim aquí he trobat el pas més complicat 6a-, després cal agafar un diedre amb pedrots pel mig, no massa maco, al acabar-lo anar en tendència a la dreta per un terreny, amb terra, branquetes i alguna pedra dubtosa, fàcil però emprenyador. Muntar la R en algun arbre que hi ha a la feixa. (Material utilitzat el que hi ha a la via i alguna sabina ).

Variant d'entrada

En el diedre del 1er llarg

Després de fer un petit canvi de R, el company enceta una tirada molt estètica i aèria, graduada de IV+, però amb algun passet de V.

El company disfrutant en un dels llargs macos de la via

Treint el cap pel segon llarg

La tercera tirada, per mi, la més bonica de la via. Puges per un diedre xemeneia molt vertical fins una fissura vermellosa allí cal flanquejar a la dreta fins la reunió .

Inici del tercer llarg

El company en l'estètic tercer llarg

La quarta tirada, comença per una placa equipada amb 3 bolts V i després per terreny més fàcil i emprenyador.

Quarta tirada

La cinquena tirada té un passet desplomat a la sortida,V+, que està equipat amb un espit i un parabolt, després bé un terreny descompost, on trobes un bolt que assegura un pas que no és difícil però on no te'n fies de cap pressa, a continuació pujar una fàcil xemeneia fins al cim.

Inici de l'últim llarg

Sortint de la paret

Per baixar anar a buscar el camí que va al refugi i desfer el camí d'aproximació. Mentre baixem comentem amb el Josep Anton, les impressions de la via i coincidim que no és una via que repetirem, doncs apart de la segona i tercera tirada la resta no ens ha agradat massa.

Paret de l'Extrem

Ressenya publicada a la revista Aresta (CELL)

SERRA DEL MONTROIG "El Panellet"

Seguint la tònica de l'any, i després d'arribar a la Serra del Montroig amb la previsió de bon temps ens refugiem del fort vent a la roca del Panellet, que tot i ser curteta i té força vies de caire esportiu amb una bona roca.

SERRA DEL MONT-ROIG "via Mariola Motors"

Si em tapessin els ulls, sabria on sóc; la pedra, la terra i la vegetació després de la pluja tenen un aroma tan particular en aquesta petita serra.

Volíem anar a la paret de l'Os, però la boira romancera en les parts baixes ens ha fet canviar els plans i ara som al Mont-roig, on normalment no hi ha ningú, malgrat tot, imposaran una regulació.

El meu amic, col·lega, company, parella, no sé quin qualificatiu donar-li, després de tan de temps arrossegant-nos per les parets, ens els hem guanyat tots. En Josep A. em deixa triar, doncs ell, s'ho ha fet gairebé tot. Anem a La Mariola, que a mi el flanqueig sota el sostre em crida molt. A més fa poc vaig llegir una piada de l'Eduard.

La primera tirada comença a l'esquerra del gran diedre, una mena d'esperonet amb una baga en la part mitjana, després pots continuar per una fissura a l'esquerra, però veig més interessant anar per la placa que es pot assegurar amb un alien vermell (IV+) i després fàcil fins la R.

La zona més interessant del primer llarg

El company arribant a la R

La segona tirada, és la més maca de la via, un diedre que s'escala primer en tècnica dulfer, molt bona presa de ma, i després cal obrir-se de cames és el lloc més complicat de l'ascensió. La tirada només té un pont de roca equipat en la sortida del diedre, però els camelots grossos entren molt bé, a més hi ha algun bloc on pots posar una baga grossa.

En Josep A. iniciant el llarg més bonic de la via

En la part més difícil

La tercera tira és un flanqueig de poca dificultat tècnica III-, però està ple de merdes d'ocells que donen una mica de yuyu. La R és fa en un savina molt grossa, on estàs ben ambientat (aquests no són els aromes que havíem notat al sortir del cotxe).

La quarta tirada continua amb el flanqueig, però tot i tenir una mica més de dificultat IV+, vas molt més tranquil doncs la roca és millor.

Quarta tirada

L'última tirada l'hem feta per la via del Lluís doncs la Mariola es veu una mica herbosa a més els col·legues de Lleida ens van dir que no té massa interès, així que els hem fet cas.

Iniciant l'ultima tirada

Que ho fa que ens hi trobem tan bé aqui dalt

A part del segon llarg, la resta de llargs s'escala poc, malgrat tenir dues estrelles a mi no m'ha agradat massa, si mai heu estat a la Serra os aconsellaria altres vies com el diedre Blanqueta, la Brothers, la rosa del vent, la dama de los vientos, capitan veneno, heroes del silencio,...