SANT LLORENÇ DE MONTGAI. Paella

Fa tres anys que ens trobem a Sant Llorenç algunes velles glories, per menjar-nos una paella, i sobretot, per compartir una bona estona. De velles segur, de glories, be... deixem-m'ho córrer. Alguns hem quedat al matí per fer alguna escaladeta i obrir una mica la gana. El dia aquí no és massa bo doncs hi ha la boira, jo m'apunto amb el Lluís i l'Anna que van al Montroig, pensant que allí farà un bon solet. Però, avui no hi ha sort i tornem a Sant Llorenç,  a la paret del Pont, a una via que el Lluís diu que està bé, però hi ha gent, així que sense saber massa cap on tirar anem a la normal i sortim per la variant que va obrir el Pinto i el Barbas.

L'últim cop que vaig estar al peu d'aquesta via, ara fa uns 38 anys. Va ser la primera escalada que vaig fer amb un dels millors mestres que he tingut en Joan Enric Farreny. Em va lligar la corda a la cintura i amb unes botes que m'havien deixat i un casc que es semblava més als que porten els paletes, vaig començar a tirar amunt, recordo la forta impressió que vaig tenir em semblava el llarg molt vertical, i em deien no t'enganxis tan a la paret que no veuràs les presses, però no sé si vaig fer massa cas. Al baixar tenia una barreja de sentiments, havia passat por però volia tornar-hi i crec que ha valgut la pena.

De la via doncs la terrible primera tirada que jo guardava en el meu record, és una escalada molt bonica de IV, la segona es pot empalmar amb la primera està bé, però no és tan maca i la variant Joe Pinto que jo no la veia clara és preciosa de principi fins a la fi.

Com encara es d'hora anem a fer una via equipada del Penyal de Sant Llorenç, i sort que ja és hora perquè fot molt fred.

La paella i els col·legues insuperables.

 L1 de la normal al Pont

 L'Anna i el Lluís arribant a R1

Variant Joe Pinto

 El LLuís sortint del desplom

 L'Anna en el mateix punt

 El Penyal de Sant Llorenç

PELADET Oriental "via cita a cegues"

Segons la meteo sembla que a la costa i aprop és on farà més mal temps, així que aquest dissabte quedo amb els companys de Lleida, per anar a Rubies.

A Rubies gairebé no si cap, i aleshores ens ve al cap els anys que veníem per aquí i que poca gent ho coneixia, però resulta que són caçadors; d'escaladors només hi ha un parell de cordades de Tàrrega que van a fer la festival eròtic i la David Duaigües. Nosaltres som cinc, el Lluís i el Juanito se'n van a la Bernatac i en Sergi, el Tato i jo a la cita a cegues.

Tot i que arribem ben suats a peu de via la roca està molt freda, la primera tirada té un passet difícil en que t'has d'equilibrar bé, després continues per un diedre ja més fàcil per entrar en un terreny caminant fins la R que te la trobes a la dreta.

 Després del pas difícil de 1er llarg

El segon llarg és molt aeri i amb ambient en una dificultat de V, amb alguna petita tibada de V+,la tirada està ben equipada, però cal anar amb comte amb la pedra tot i que no és dolenta si cal anar atent.

 Inici del 2on llarg

 2on llarg

 El Tato arribant a R2

 El Sergi apretant en el 2on llarg

El tercer llarg canviem amb el Sergi, no és un llarg tan vertical però està força bé tret d'algun tram de roca delicada.

 El Sergi en l'inici de la tercera tirada

 R2

 

La quarta tirada cal anar a la dreta a buscar una placa que cal escalar-la a la dreta del bolt i després anar seguint les expansions. Aquest llarg és el més físic de tots, li marquen Ae, però si estas fort de pila surt, jo he fet un Ao, pq les meves piles ja no són les duracell.

 Inici de L4

 L4

 El Juanito i el Lluís en el 3er llarg de la Bernatac

L'últim llarg tot i ser fàcil el tram que escales la pedra és molt bona.

 Últim llarg

 Al fons la paret de la Fontfreda

A dalt ens trobem tots per disfrutar de les precioses vistes del Pirineu nevat i amb sol. La via està força bé, per mi millor que la seva veïna la de les braves i el bar, que va ser l'última que vaig fer per aquí.

 La ressenya és fàcil de trobar, només cal preguntar al senyor Google.

MONTSERRAT Paret de la Codolosa "via del Indignats"

-->

Cal aprofitar ara que estem en “l'estació de les pluges”, els intervals de bon temps, així que divendres ens trobem amb el Jaume per escalar alguna via nova de la Codolosa. Ens posem a la dels Indignats que cap dels dos hem fet, al cap d'una estona arriben el Toni i el Demetri que escalen la via del costat. Comença el Jaume i tot i que la tirada no és massa difícil, jo l'he trobat molt bonica. La segona encara ho és més, realment és una via que m'ha sorprès gratament, no esperava que amb la quantitat de vies que hi ha en aquesta zona sortís una línia com aquesta. L'últim llarg de tràmit.

Com encara ens queda una estona de claror anem a fer el balco de la codolosa, un parell de tirades equipades pel company Joan B.

 El Jaume en el primer llarg

Arribant a la R2

 El Jaume en L3

El Jaume en el 1er llarg del Balco de la Codolosa

 Arribant al top

Les ressenyes les podeu trobar a la pàgina del Joan Asin i el balco a la del Joan B.

MALANYEU Paret del Devessó

Dissabte quedem una bona colla per anar a Malanyeu. En Joan B que és un bon coneixedor del lloc ens farà d'amfitrió.

Comencem en Quique i jo per la via Montse Curto, ells en Joan i en Jaume, ho fan per la via de l'esquerra que no recordo el nom. La nostra via està força bé, no recordava el bon calcari d'aquesta paret a més només cal dur cintes i la dificultat és de V, amb un passet de V+. Baixem plegats per la nostra via i ens dirigim nosaltres a la Epirimountains i ells a la Badalona. Tres tirades ben equipades les dues primeres de IV-V, molt maques i la última ja pica una mica més. En Joan ens diu que només té un passet de 6a+, no obligat, i després V+, jo la continuació del 6a+, l'he trobat molt fineta i amb alguna presa dubtosa, després mirant la ressenya he vist que li posen sisè, es aconsellable no xapar el primer spit si no després tens problemes de fregament.

Tornem a baixar plegats.

El primer cop que vaig venir a Malanyeu va ser un setembre i em va encantar el lloc, algú em comentava, si vinguessis a la tardor és un espectacle i no s'havia quedat curt. Aquesta comarca del Berguedà és un bon lloc per perdre's. Un lloc de postal a més el dia, malgrat les previsions meteorològiques ha estat molt bé, i amb els companys un deu.

 Últim llarg de la Montse Curto

 En Jaume en el primer llarg de la via Roc

 El Quique arribant a la R1

 Rapelant amb les cordes plegades per no tirar pedres

 L1 de la Epirimountain

 Arribant a la R1

Esclat de colors

 Prenent el solet abans de baixar

MONTSERRAT Agulla Ajaguda "via Francesc Beato"

Divendres a la tarda ens trobem amb el Jaume a Can Jorba i pugem al Coll Musset, per escalar l'agulla Ajaguda. Triem la via Francesc Beato de la cara nord oest tot esperant el solet de tarda que s'amaga, just ara, sobre els núvols alts.

Per arribar al peu de via cal seguir un corriolet que desapareix i aleshores per on es pugui. En l'aproximació ens topem amb una cabra morta, a la que algú li ha tallat el cap.

El primer llarg és l'únic que val la pena, tot i que des de el peu té un aspecte lleig per què encara hi queda una mica d'humitat a la paret. Comença per una rampa que a mesura que s'allunya del terra és va fent més vertical fins sota del desplom,abans d'aquest hi ha un tram amb escasses preses de peu però cal buscar uns bons forats per les mans, a la dreta i després a l'esquerra. No és obligat crec que a la ressenya li posa Ao. El desplom només té un pas d'estreps força emprenyador, la sortida molt vertical però amb unes preses bonissimes.

El segon llarg, que em toca a mi, no té interès una grimpada senzilla, amb roca delicada.

El millor la companyia i el lloc.

Totes les fotos són del Jaume. que jo em vaig deixar la màquina al cotxe.
La ressenya es troba a l'Onaclimb

 Primer llarg

 Arribant a R1

 Segona tirada

 Rapelant per l'aresta

MONTSERRAT Magdalena superior "D. Anton" en solitari

-->

Després de la primera tempesta tropical censada, avui llueix un sol de tardor fantàstic. Així que després de la feina me'n vaig cap a Montserrat amb moltes ganes de trepar, com el company del dimarts no pot ho faig amb el  silenciós.

Tinc un parell de vies al cap per fer, però a mesura que m'atanso al Monestir, m'adono que hauré d'afluixar les meves pretensions doncs a quarts de sis ja és fosc, fins i tot dubto que pugui fer la Doctor Anton a la Magdalena superior. En fi si arribo abans de les 4 a peu de via m'enfilaré si no hauré de fer alguna rampeta de la part assolejada del Gorro Frigi.

Surto del funicular i cagant llets cap al meu objectiu, arribo a peu de via i ni em paro amb les bambes i la motxilla amunt, un cop a la R1, m'adono que hagués estat més còmode fer les operacions a peu de via, però ara ja no baixaré. M'enfilo per la segona tirada que és molt senzilla i continuo per la tercera que cada cop es posa més vertical i bonica, coi la tirada està força bé,  té quasi 60 metres, la motxilla la veig a la quinta forca. Un cop recuperada enfilo la quarta tirada de la via, si t'oblides dels bolts i escales un pel a la dreta, surt tot en un lliure aeri i molt bonic. Estic tan concentrat que ni m'adono que m'he quedat sense cintes. Després al baixar veig que a la R hi ha 4 cintes, no es pot anar amb preses. L'última tirada és de tramit.

Dalt al cim encara hi toquen els ultims raigs de sol, però cal que m'afanyi perquè no tinc clar que amb un 60 pugui baixar, en algun lloc havia llegit que amb ràpel de 60 s'arriba a peu de via. Em poso a la feina esperant no haver de fer algun invent. Però cap problema amb dos ràpels sóc a peu pla.

L'hora que és ja no em dona temps ni de fer l'Atila a l'Ullal de Magdalena així que avall, m'adono que vaig molt lent, incoscientment vui disfrutar aquest moment màgic a Montserrat, ni un turista i la foscor que va arribant li dona un caire especial que a molts ens té enamorats.

 Segona i tercera tirada

 L'amic silenciós

 En la tirada més maca de la via

 L'ombra de Montserrat