Aquest dissabtes els col·legues del Vallès em diuen que vindran per Sant Llorenç, amb gent que no han fet massa roca. Anem a la paret de la Formiguera, el Quique i jo fem la directa i després la Savina que ell no ha fet. Toni i demès fan la del Pep i la Kola.
El Quique a la Savina
Aquesta escalada és de finals d’abril, perquè avui fa massa calor per escalar a Sant Llorenç. Com cada dimecres quedem amb el Jordi Vidal i alguns companys més per fer una matinal. Nosaltres fem la arropa que hay poca i després sortim per la via de l’Alba.
Feia dies que volia anar a fer aquesta via, doncs aquesta zona no la coneixia. Així que enfilem amb el Tato, l’autopista cap a Juncosa de Montmell. Seguint les indicacions d’anteriors companys arribem a la zona d’esbarjo del poble, allí deixem el cotxe i en uns 20 minutets estem a peu de via.
Les indicacions diuen que el primer llarg està generosament equipat, nosaltres només veiem una expansió i molta fissura però no portem catxarros. Pel dibuix estem segurs que estem en el lloc correcte. Comencem i com som miops, de més aprop ja veiem tota la ferralla, i cal dir que està generosament equipada tota la via.
La via té quatre llarg però son molt curts, per mi el primer i l’últim son els més bonics.
Segon llarg
Final
Avui dijous Sant quedem amb els companys del Vallès per anar a Escales a fer la Boney M. A mi no m’agrada matinar massa, però el Toni és un incondicional d'alçar-se ben d’hora, després sempre li he de donar la raó, tot es fa amb més tranquil·litat.
Fem dues cordades el Toni i l’Angels i el Quique, el Josep A i jo l’altra. Ahir va ploure i el primer llarg no fa bona pinta, comença el Toni i té força problemes amb l’aigua, així que aquest llarg la resta la farem amb la corda per davant.
La resta de la via és bastant fàcil tret del cinquè llarg que té una petita apretada a mig llarg.
La via està generosament equipada i es fa ben ràpid.
Avui és un d’aquells dies que no estàs per la feina, que no et notes totalment motivat. Davant tenim una via que fa temps que vull fer, però el múscul més important està gandul. Començo el primer llarg, on hi ha passos exigents i les assegurances , acostumats a fer vies love climbing, no estan a tocar. Em vaig dient, vaig fins la següent assegurança i baixo, però al final arribo a la reunió sense fer cap trampa.
El segon llarg l’enceta el company, també maco com el primer. El tercer sense història, però parat a la reunió comença a apretar el sol, malgrat estar al mes d’abril, fa calor gairebé d’estiu, tot i que queda poc, no hi ha gens de ganes, així que baixem i la deixem per la tardor.
Arribant a R1
No sé que té aquest lloc, que tot i que la roca no m’agrada
massa, em fa tornar. L’excusa avui és la via dels escaladors
bucòlics. No és massa difícil i en una mica més d’una hora la
fareu. A mi m’ha agradat força, apart del segon llarg que no té
res els altres estan bastant bé i bastant equipats el que ara se’n
diu love climbing, per tan només necessiteu cintes.
L’aproximació en cotxe és fàcil, surts de Solsona en direcció al Coll de Jou i en el quilometre 20,5 (ho dic de memòria), hi ha una explanada a la dreta on cal deixar el vehicle.
Per aproximar-nos a la via es fàcil, anem baixant seguint les fites, cal seguir les que marxen a la dreta. Arribar al rapel no és difícil, però si exposat, nosaltres hem passat la corda per una savina que hi ha uns 10 metres per sobre del rapel i així anem més segurs. Una línia de ràpels d’uns 30 metres cadascun et deixen al peu de via.
Els dimecres acostumem a quedar a Sant Llorenç un grupet de veterans de Lleida, per fer alguna matinal al lloc on va començar tot. Avui estem el Roger, ell no és veterà, però està recopilant informació de ressenyes així com anècdotes de les primeres escalades que aquí vam fer. També hi ha el Jordi Vidal, mentre decidim on anar, apareix el Vis que fa uns mesos li van posar un genoll nou, entre els tres portem quatre articulacions noves.
Com vol provar a veure que tal respon el nou genoll, anem a fer una via al Cilindret. Escollim l’esperó del Cilindret perquè les altres estan ocupades, en una d’elles hi ha el Joan Prunera al que coneixia només virtualment.
La via jo crec que és de les més boniques que hi ha en aquesta pedra.
Feia molt temps que no escrivia al blog, no és que no faci activitat, el motiu es que repeteixo bastant i em costa una mica amb els malucs nous, els originals eren infinitament millors. Però no em puc queixar, doncs ara m’ho han dit els metges i alguns col·legues, que no es pensaven que tornes a escalar i fins i tot, poder fer alguna excursió a peu. Així que si no fem 9b, no pastanaga, continuem disfrutant de la natura, la roca i els companys, i això ja és molt.
Feia dies que no baixava a Montserrat, així que sortim de Lleida amb el Tato, per trobar-nos amb el Josep Anton al solet de Collbató doncs aquests dies fa fred. La via triada és l’esperó de Fra Garí que he fet unes quantes vegades, la que més recordo és la primera que la vaig fer en solitari, avui ha costat una mica més, però l’hem disfrutat malgrat fer un passet d’Ao al sortir de la segona reunió
Un dels llargs més bonics
.jpg)
.jpg)
