PIC DEL MARTELL "Reserva"

Tot i que les previsions són dolentes, en Jordi em diu que per la zona de la costa sembla que hi podrem escalar. Així que ens anem al pic del Martell, que a les tardes d'estiu si bufa la marinada s'està molt bé.

Arribem a peu de via ben suats, sort que el camí és de baixada. Però m'adono que he perdut la màquina de fotos, merda, tot i que veig difícil trobar-la, desfaig el camí a veure si sona la flauta, i va sonar dalt de tot de la pujada, allí penjadeta en unes branques, la cabrona.

Triem de fer la Reserva, que el Jordi no recorda si l'ha fet i és una via que malgrat ja he fet algun, cop sempre és maca de fer. Avui començo jo, perquè el braç del Jordi no està massa fi, a mesura que vaig pujant noto que fa quatre mesos que no entreno, això no és la finura de Montserrat.

Quan arriba en Jordi, li dic si vol que la faci jo la tirada, però com no li agrada copiar s'enfila malgrat l'epicondilitis. Sento al Jordi xarrar, amb la cordada que tenim al costat, bé ell xerra i l'altre no para de riure i és que amb ell, mai t'avorreixes. Com diu ell: sóc un crack, perquè em fan crack totes les articulacions

El tercer llarg és dels més macos de la zona, tot i que li trobo una pega en el primer pas i és la posició del bolt, si no ets massa alt, xapes quan ja has fet el pas, però be continuem amunt en un tram que has d'anar posant alguna coseta, malgrat algú se li ha quedat un fissurer encastat, el pas de dalt molt vigorós tot i que ja l'havia fet alguns cops avui em sento especialment content, doncs la tendinitis que m'ha acompanyat una mica més d'un any no l'he notada. Un cop dalt queda el més penós, caminar entre els blocs per baixar

L1

L1

Inici del segon llarg

L2

Arribant a R2

L3

L3

MONTSERRAT Magdalena inferior "rataplan & apia"

-->

Vaig entenent perquè s'escala tan les tardes d'estiu per Gorros, realment és comodíssim. Avui divendres ens trobem amb el Quique, per fer la via rataplan a la Magdalena inferior. Em pensava que ja l'havia fet, però quan començo a escalar no ho recordo gens; el primer llarg és el més llarg i difícil, sobretot, per la roca que a mitja tirada millora considerablement. La resta és una disfrutada, de les vies maques de Gorros. mantinguda en el IV+ i molt aèria, via altament recomanable en la seva dificultat.

L'escalada ens ha deixat tant satisfets que al baixar ens aturem al peu de la via Apia i malgrat ser un pel tard, ens hi posem. Que bé que va tot quan baixes “calent” i amb ganes en un plis plas cau la via, que no supera el IV+, i que té la primera i tercera com les més maques , per mi. Segur que alguna tarda més caurà per aquí dalt.

L1 de la via Rataplan

L1 de la via Rataplan

L2 de la via Rataplan

L2 de la via Rataplan

L3 de la via Rataplan

L3 de la via Rataplan

L1 de la via Apia

L1 de la via Apia

L3 de la via Apia

Sortint de la via

Magdalena superior i Gorro Frigi

MONTSERRAT Gorro Frigi " via del Carles"

La via del Carles és una de les moltes que hi ha al Gorro Frigi, però hi ha dies especials i una via que podria ser una més en el sarró es converteix en diferent perquè el personatge amb el que comparteixo corda és molt especial per mi, fa uns 35 anys que no ho fèiem. Aleshores jo començava a donar les meves primeres passes per Sant Llorenç de Montgai i ells eren els escaladors més forts de Lleida. En Jordi Vidal i en Joan Enric Farreny van ser els meus mestres, veure'ls escalar amb aquella elegància, compromís i mentalitat d'aventura va ser el millor aprenentatge.

Feia temps que sabia que en Jordi vivia per Barcelona, però després de preguntar als antics companys de centre excursionista de Lleida, ningú en va saber donar l'adreça, tot va ser una casualitat, a traves d'un company del blog, l'Eduard (escalatroncs), vaig poder contactar i finalment ens trobem al peu del Gorro desplegant les cordes i posant-nos al dia. Em preparo per pujar i en Jordi em diu, jo ja ho sabia, Mingus a les vies acostumo a començar jo. Però no em vas dir que feia molt de temps que no escalaves i que t'havia de portar a una via on no poguessim prendre mal? M'havia fet a la idea que faria tota la via de primer. En Jordi que sempre ha tingut molta xispa, em diu si home això seria com copiar a classe. Coincidim que escalar de segon no ens agrada, sempre he pensat que el segon escala sense pensar tan en el que està fent i quant un pas és complicat et ve al cap, això de primer no ho hagués fet.

En Jordi enceta la tirada a trams un pel més verticals però sempre amb bona presa, a l'igual que la segona. Davant tinc la tirada més difícil de la via, quan arriba el Jordi em diu que continua ell, malgrat diu que no està en forma, en el tram més difícil el veig escalar com sempre el recordava, a poc a poc però molt segur. La resta de tirades són més senzilles però disfrutones. Dalt hi ha un parell de cordades, conegudes i des de el cim de la Magdalena superior, ens saludem amb el Joan Asin; som una bona colla per Gorros.

La baixada ens la prenem amb calma, doncs els genolls d'en Jordi no estan per massa alegries. Malgrat tot, he trobat al company com quan ho tenien tot per fer amb una gran il·lusió per continuar disfrutant de les roques i la companyia dels amics.

Hem quedat que la propera vegada estaríem més entrenats , més prims i més joves, segur que siiii

En Jordi Vidal encentant la via

Acabant el segon llarg

En Jordi en el tram més complicat de la via (L3)



Tercer llarg (foto Joan Asin)

En el mateix lloc, però de 2on

En la tercera reunió



Encetant l4

El company acabant



Acabant (foto Joan Asin)

La cordada Asin en la Magdalena superior

Això és una reunióo (foto Joan Asin)

MONTSERRAT Miranda pas del Princep "via blava, en solitari"

-->

Feia dies que li tenia ganes a la via blava de la Miranda del Pas del Princep, però el fet de no estar massa aprop, la calor i les molèsties que arrossego últimament; m'han portat a escalar poc, i tornar a arrencar sempre costa, al menys a mi. Avui, malgrat la meva motivació no és massa alta, agafo els trastos i a la una estic al parking del vermell, esperant que malgrat tingui una aproximació amb calor després escalaré a l'ombra. Enfilo cap a la cova de l'Arcada que no coneixia i després d'una bona estona arribo a peu de via, fot calor i ja veig que la paret li toca el sol de ple. Com estic sol, em poso el més fresc possible, però només començar he de tornar a peu de via, escalar amb els silent entre les cames és un perill, que no estic disposat a córrer, així que em poso els gallumbos, vaig menys fresc, però més tranquil.

La primera tirada és molt senzilla i a l'igual que tota la via està amb moltes assegurances. La segona tirada, encara és més fàcil, malgrat tot, té força ambient. A l'arribar a R2 decideixo continuar per un muret vertical (IV+), per mi el tros més bonic de la via fins arribar a la gran balma on faig la segona R, sort que ja fa estona bufa un ventet molt agradable.

Surto a l'esquerra (IV) i després molt fàcil (II-III) fins la meva R3 (R4 de la via). La sortida d'aquesta reunió té un passet una mica desplomat, però amb molt bona pressa, la resta fàcil fins al cim.

Recullo els trastos i m'adono que he pujat en dues hores, així que m'estiro i deixo la ment en blanc contemplant aquestes pedres que no em canso mai de mirar.

En el tram més bonic de la paret

Agulla del Pas del Princep

MONTSERRAT Esquelet "Torras Homet"

-->

Aprofitant que l'estiu està mandrós, quedem amb el company per escalar l'atardeceres a la Bessona superior, que té solet de tarda. Tenim clara l'aproximació doncs l'any passat ens vam passar el peu de via i vam acabar per l'agulla de l'Arbret. Aquest cop no ha estat massa diferent, doncs la canal d'accés té una cortina espesa d'arítjols que fan difícil travessar-la. Provem per dalt però quedes molt amunt. Després de rumiar un pla B, anem a fer una via que és obligada per un montserratí, i que cap dels dos hem fet, la Torras a l'Esquelet. Recordo haver pujat a l'agulla per una via molt maca la Regira rocks, faig una ullada a la via que deu de fer 17 anys que vaig fer i veig la línia de burils rovelladets i al costat de cadascun uns espàrrecs de parabolt, són coses que no entendre mai. Tal com està, és més perillosa que quan jo la vaig fer doncs si caus et podries clavar l'espàrrec. En fi anem a la xemeneia. Només començar la tirada hi ha un pas que em costa molt, s'ha de dir que aquest tipus d'escalada sempre m'ha costat, així que quan arribo a una R a mitja xemeneia no ho dubto i espero al company que farà la resta de la via. El dia que tingui mes bona tècnica de xemeneies potser hi torni per disfrutar-la i no arrossegar-me com un cuc.

Entrada a la xemeneia

Sortida de la via

MONTSERRAT Gorra Marinera "via Sultains..."

-->

Mentre feia la motxilla, agafo el jersei i el xubasquero, pensant que no em caldrà fer-ho servir, però és el primer que faig quan arribo a Montserrat, malgrat són les quatre de la tarda.

Anem a la Gorra Marinera a fer la Sultains que amb el solet de tarda estarem bé. L'aproximació és tot un luxe funicular i 5 minuts d'aproximació.

A l'esquerra es veu un parabolt, sense sentit, jo l'he xapat però no val gens la pena anar-hi, és millor portar algun aliens i posar-los en els nombrosos forats que hi ha, el tram és fàcil. Després es posa més vertical però aquí ja hi ha assegurances, mentre espero al company comença a tronar, però no sembla que vulgui ploure.

El segon llarg la sortida és el més interessant un cinquè molt cinquè després fàcil.

El tercer llarg, és un desplom que amb lliure diuen que és 6a+, no és obligat amb Ao surt bé, després un tram vertical amb molt bona presa fins la R3.

La quarta tirada no l'acabo d'entendre, podien posar la reunió a l'esquerra de la balma doncs tens un pas complicat abans del parabolt i portes mitja balma de corda. Aquest llarg és el que més m'agradat de la via. Ens queda l'últim llarg mentre comença a tronar, no fem ni foto al cim el cel està ben gris i fot molta fresca, així que rapelem i avall, donem una ullada a Gorros i veiem una cordada a la Magdalena superior que ja surt, mentre comença a escapar gotes.

Si voleu la ressenya la trobareu al blog de l'Eduard (Escalatroncs)

Primer llarg

Entrant a R1

Sortida de R1

L2

L3

Arribant a R3

L4

SANT HONORAT "via Núria"

Aquest dissabte quedem d'hora amb els col·legues de Lleida. A Oliana ens trobarem una bona colla, uns van a l'aresta idíl·lica altres al retiro espiritual, nosaltres: en Nico, el Tato en Sergi i jo a la Mola de Sant Honorat per fer la via Núria, que li tinc moltes ganes , des que la vaig veure l'any passat.

Sortim de l'ermita de Sant Llobre seguint una pista que s'enfila força, als pocs minuts, trobem una cadena, per aquí NO, el camí va a Sant Honorat, cal baixar la pista que ens queda un pel a la dreta fins una corba d'on surt un camí molt evident que cal seguir, de sobte apareix la Mola uauuuu impressionant que bonica que es veu, sense distracció seguir fins una fita i d'aquesta amunt i anar fent per on puguis fins a peu de via, on arribem ben suats i grocs de pollen.

Tot i que la roca d'un aspecte fosc no invita massa, quan t'hi poses és millor del que sembla, comences amb una grimpadeta fàcil fins al peu d'un desplom, que és resol molt bé amb Ao, en lliure segur que surt però la pedra aquí no és precisament 5 estrelles, després el llarg es manté en el V i algun passet aïllat de V+, no obligat. Per mi el millor llarg, ben assegurat i molt aeri. Tota la via es troba molt ben assegurada. Es pot completar amb un camalot del 1 (prescindible) pel primer llarg.

El segon té una sortideta on cal vigilar els còdols, els quatre l'hem fet per un lloc diferent, fins el segon espit és manté el V, després més fàcil fins un desplomet ben equipat i amb bones presses (V+/6a o Ao).

A partir del 3er llarg la dificultat baixa , únicament trobem passos aïllats una mica més verticals (IV-IV+), tots ells amb el seu spit.

Les dues tirades següents III, tot i ser fàcils el lloc te les fa disfrutar

L'últim llarg sortim a la dreta, anar a buscar una fissura descomposta, en aquest tram cal mimar la roca, malgrat això els nombrosos spits et donen tranquil·litat.

Ja al cim apurem la poca aigua que quedava i la idea d'un xampú ben fresquet al bar ens motiva per què la baixada no sigui tan pesada. Aquesta la fem des d'un corriol que surt del cim i que més endavant es bifurca a la dreta i avall a Can Boix i recte, pel camí més ample, a Sant Llobre

La ressenya la podeu trobar en el blog de l'Edunz

En Nico i el Tato en la R1

El Sergi en L1

L1

En Sergi en L2

L2

L3

R5

El Tato en la part final de la via