MONTSERRAT L'Oblidada "via Gandhi el bestia"

-->

Després de treballar quedem amb l'Enric, anirem a la Plantació , voldria provar el turmell que fa dies que em desmotiva, doncs són aquells dolors, que ara, segurament són propis de l'edat.

El nostre objectiu és l'Oblidada, que es troba al començament de la canal dels Llorers. Ben suats ens preparem, la primera tirada comença amb una rampa senzilla IV, després s'adreça en una fissura una mica descomposta mentre faig la tirada em ve al cap en Jaumegrimp i en Toni que van estar per aquí amb un fred que pelava, avui s'està d'allò més bé, meteorològicament parlant, encara que amb neu devia ser màgic.

El segon llarg és un artificial molt còmode, a excepció de l'últim pas que cal agafar-se en la fissura invertida per xapar. La resta amb bona roca IV fins el petit cim, on s'està a la glòria, una cerveseta fresca és el que ens falta per tenir la felicitat total, en fi fem un glopet d'aigua calenta i avall caminant per la banda nord. D'allí aprofitem per fer una via molt maca. La Xiricahua en una placa que hi ha davant de l'agulla que acabem de fer.

La ressenya la trobareu a la web d'Onaclimb

L'Enric acabant el primer llarg

Inici del 2on llarg

Finalitzant l'artificial

El company arribant al cim

Inici de la via Xiricahua

La Plantació

TERRADETS "Currupipi"

Aquest dissabte millor que haguéssim anat a un balneari, segurament ens hagués anat millor. Tot i que les nostres pretensions eren molt minses, doncs el company té una tendinitis estranya en el turmell i jo fa dies que arrossego un virus intestinal, que no me l'acabo de treure de sobre. Així que sortim de Lleida cap a Terradets per intentar fer alguna via curta i si la cosa funciona anar tirant.

Arribem a l'alçada de la neurona desidente i ens posem a una via que hi ha al costat que té dos llargs, crec que es diu currupipi, graduada de V-V+. Li pregunto al company que tal el peu, em diu que be, però m'enganya i malgrat notar una certa activitat intestinal, pujo amunt. L'entrada és exposada, doncs el primer spit està molt alt i malgrat pots posar un tascó si caus et fots una bona nata sobre uns blocs, no és que el pas sigui difícil però són d'aquells de decisió si no ets alt. La resta de la tirada és molt maca i atlètica fins la R. El company em diu que no puja, sort que ha vingut el Tato. Mentre puja, em ve al cap un vídeo que vaig veure del Jim Bridwell, i dos escaladors més al Mali que es despenjàvem de la tirada amb una forta descomposició, jo de moment no em noto tan apurat, però si noto certa pressa. Arriba el Tato i pujo una mica més fins trobar un ràpel i ràpidament avall, buffffff quin descans

PARET DEL GRAU "vies Afrika i Manelet"

Aquest dissabte ens trobem al Faro de Balaguer amb una part dels companys de Lleida, en Sergi, en Nico i la Iolanda, que no coneixia. Enfilem cap a Coll de Nargó i fem la parada de rigor al Tahussà, allí trobem alguns de la penya de la tribu, bé jo només conec al Wolfang, la resta els tinc vistos del blog però no sé massa qui són, m'agradaria saludar en Jesús però no el reconec i com estan amb el pa amb tomàquet no els vui destorbar.

Decidim tenir un dia tranquil i anem a la paret del Grau, allí farem la via de l'Afrika i la del Manelet. Al parking trobem força gent que es prepara, el que passa que no estem acostumats que la gent porti botes rígides de muntanya i piolets per aquest llocs, potser entrenen escalar amb bota rígida. En fi, nosaltres ens afanyem per arribar els primers a la paret, que després serà per nosaltres sols, la gent va a unes parets més curtes que hi ha aprop del parking.

En Sergi i jo comencem per la via Afrika, que havia fet fa un parell d'anys en solitari, la veritat és que un pas força difícil que hi ha al començament, no em sona gens, m'adono que hem començat més a la dreta de la via, rectifiquem fins la R1 de l'Afrika. Ja a la via, en Sergi enceta la segona tirada, molt curta però amb un muret guapissim. L'última tirada, és la més bonica sobretot el mur final.

Al costat tenim el Nico i la Iolanda, que be que es belluga aquesta noia, ens diem amb el Sergi, les noies amb les que havíem escalat, quan érem joves, no tinc clar que el seu objectiu fos escalar vies. En Sergi m'explica que fa poc a Riglos va coincidir amb una trobada d'escaladores al Puro, al·lucinava mandonguilles, ja m'imagino el fart de riure que es devien fer perquè amb el Sergi no t'avorreixes mai.

Continuem ara per la via del Manelet té un desplom atlètic només començar, equipat per alts em diu en Nico, sort que el company és llarg i no té cap problema per xapar, després ve un tram més senzill fins un muret molt bonic.

El segon llarg tira recte amunt, els companys em diuen que cal anar un pel a la dreta entre el segon i tercer bolt, com veig magnesi vaig cap al bolt, merda estic en un punt on no puc desfer el pas i l'única solució és tirar amunt, però això és molt llis i al parabolt no hi arribo, ho intento i faig un saque, no m'he fet res, però dubto de si tornar a pujar, doncs per mi el pas és impossible, en Nico em diu que he d'anar cap a la fissura que està a la dreta, no entenc que hi fa el seguro tan a l'esquerra, per la dreta surt molt bé. Continuo, més fàcil fins la R. L'últim llarg és preciós, be tota la via és molt maca, només té un desplomet de 6a a mitja tirada. Baixem i cap al Tahussà a fer una cerveseta

L'entrada a l'Afrika la vam fer més a la dreta

En Sergi començant el segon llarg

En Nico en la primera tirada de la Manelet

La Iolanda en el 20n llarg de la Manelet

La mateixa acabant la via

El Sergi en el 1er desplom de la Manelet

El company arribant a R2

Última tirada de la Manelet

La Iolanda en la via Afrika (20n llarg)

Companys us poso totes les fotos que vam fer http://picasaweb.google.es/mingomortes50/ParetDelGrau#

SERRA DE SANT JOAN Paret del repetidor "via Pa de Quilo"

Feia dies que volíem venir a fer la via, però el fred i la neu ens ho havien impedit. No m'agradaria desmerèixer la via, per què darrera de cadascuna de les línies hi ha una feina i sobretot, una il·lusió, però segurament no hi tornaré. La via té set tirades i tret de la sisena que és molt bonica i la quarta que li donem un aprovat, la resta no tenen gaire interès. El lloc, és un altra cosa es respira tranquil·litat i una gran solitud, em recorda Montrebei fa 25 anys.

Tot i que la via està força equipada, nosaltres hem utilitzat un joc de camelots del 0.5 al 3 i els aliens vermell, groc i verd i un fissurer mitja. Trobareu algun “seguro” curiós com un parell d'escàrpies en la primera tirada amb una cadeneta.

Paret del Repetidor

Primera tirada, una mica rara

Inici del segon llarg, després d'aquest pas la resta caminant

Tercer llar

Inici de la quarta tirada

Arribant al cim

Chep chep cheoeeeeeeeeee

Pista de baixada, així fins el pla

SERRA DEL MONTROG "Paret de l'Extrem" via Oscar Lafotet

Em trobo amb el company al bar el faro de Balaguer, mentre esmorzem ho calculem tot, per poder disfrutar, per fi, d'un dia de sol. Volem escalar la paret de l'Extrem al Montroig i decidim pujar per Camarasa i evitar la possibilitat de trobar neu o el terreny molt tou pel costat que puja per Vilanova de la Sal. L'aproximació ha estat molt agradable, no hem pujat per les emprenyadores pedreres que ens porten a peu de via. Cal sortir de Camarasa i un cop hem passat el pont que creua el riu Segre agafem una pista en molt bon estat en direcció a les Crestes del Conill. Deixem el cotxe a tocar les esmentades crestes en un encreuament, agafar la pista de més a la dreta que passa per uns camps d'oliveres regades per goteig, immediatament la pista es fa un corriol que cal seguir fins que aquest gira clarament a l'esquerra (deixar-la), veureu que hi ha unes fites, un pal i alguna marca groga (N) que marca el camí que puja al refugi del buho, sense pèrdua arribem a la paret de l'Extrem i baixem fins a peu de via. Horari aproximat 1 hora.

Camí d'aproximació

Paret de l'Extrem

El peu de l'Oscar Lafotet, no té pèrdua doncs hi ha 3 parabolts, l'entrada antiga es veu més senzilla, però la roca no es veu tan ferma com la nova variant d'entrada que des de el peu sembla més de V+. Comencem a trepar i els passos no són tan difícils com semblaven, a l'arribar al tercer bolt dubto de si encastar-me per la dreta o anar per l'esquerra, em decideixo per l'últim aquí he trobat el pas més complicat 6a-, després cal agafar un diedre amb pedrots pel mig, no massa maco, al acabar-lo anar en tendència a la dreta per un terreny, amb terra, branquetes i alguna pedra dubtosa, fàcil però emprenyador. Muntar la R en algun arbre que hi ha a la feixa. (Material utilitzat el que hi ha a la via i alguna sabina ).

Variant d'entrada

En el diedre del 1er llarg

Després de fer un petit canvi de R, el company enceta una tirada molt estètica i aèria, graduada de IV+, però amb algun passet de V.

El company disfrutant en un dels llargs macos de la via

Treint el cap pel segon llarg

La tercera tirada, per mi, la més bonica de la via. Puges per un diedre xemeneia molt vertical fins una fissura vermellosa allí cal flanquejar a la dreta fins la reunió .

Inici del tercer llarg

El company en l'estètic tercer llarg

La quarta tirada, comença per una placa equipada amb 3 bolts V i després per terreny més fàcil i emprenyador.

Quarta tirada

La cinquena tirada té un passet desplomat a la sortida,V+, que està equipat amb un espit i un parabolt, després bé un terreny descompost, on trobes un bolt que assegura un pas que no és difícil però on no te'n fies de cap pressa, a continuació pujar una fàcil xemeneia fins al cim.

Inici de l'últim llarg

Sortint de la paret

Per baixar anar a buscar el camí que va al refugi i desfer el camí d'aproximació. Mentre baixem comentem amb el Josep Anton, les impressions de la via i coincidim que no és una via que repetirem, doncs apart de la segona i tercera tirada la resta no ens ha agradat massa.

Paret de l'Extrem

Ressenya publicada a la revista Aresta (CELL)

MONTSERRAT Collbato "via del Pitu"

-->

Que be avui tindrem un dia de sol com ahir, però fins migdia perquè després han anunciat fins i tot neu. Quedo amb el company per fer una matinal a Collbató, però a mesura que ens atansem a Montserrat el cel està cobert i fot el fred de costum. Decidim fer la via del Pitu, que es troba més amunt de la placa Poma. L'aproximació és molt curta i no hem tingut temps d'escalfar-nos, així que hi dediquem una estoneta a escalfar.

El primer llarg, tot i ser curtet té una placa molt maca, és pot empalmar el segon llarg, però tinc els dits freds, així que faig reunió, el desplom del segon llarg fa molt bona pinta. El company enfila el segon llarg, li pregunto si les preses que s'intueixen són bones, em diu que si. Però no ho entenc no les agafa, en fi. Arribo al desplom i es veu molt assequible, foto les mans a les preses i malgrat ser bones, són tan rugoses per dins que amb les mans gelades es fan insuportables, bufff quin mal, Arribo a la R, i marxaria quina merda. Però malgrat tot, som tossuts i tirem amunt, no acabo d'entendre perquè no van fer un canvi de reunió. Ara tinc un pas que segons la ressenya és 6a o Ae, però és fa molt bé amb el company coincidim que això és V, el tram és maco, llàstima que com tota la via tot és curt,

L'ultim llarg, també curtet, té un parell de passos de V, a la part del final cal anar amb compte amb la roca. Baixem amb un parell de ràpels fins a peu de via i d'allí cap a casa que encara trobaré els meus fills dormint.

El material que s'ha de portar són cintes, no recordo quantes, però hi han molts bolts.

La ressenya la podeu trobar en el blog d'en Joan Asin.

El company en la bonica placa del primer llarg

Llàstima del fred perquè el tram és molt maco

Tercer llarg

Tercer llarg. La via no és gens continua, però és distreta i malgrat el fred ens ho hem passat bé

El company en el tram més delicat del quart llarg