Intent fustrat al Pic Colomina

Tot i que el meu company no ho pugui entendre, mai he estat en la zona de la Vall Fosca i Capdella. Arribem abans de les nou per poder pujar amb el telefèric, hem hagut de afanyar-nos per què hi havia força gent uff el refotut turmell, malgrat ahir no haver fet gairebé res em molesta, però no em preocupo, per què quan s'escalfi funcionarà. Un cop al telefèric, en Josep A. Em diu que amb les preses s'ha deixat la màquina i el llibre de ressenyes. Coi estem de pega amb les ressenyes, sort que al refugi hem pogut copiar alguna via, així que en 45 minuts arribem al peu de la paret, les vies van per unes plaques de granit, força compactes i amb poques fissures, la via que escollim és papa Ponce, que en la ressenya l'aconsellen. La primera tirada té una dificultat de V i posa que està equipada, el primer spit deu d'estar a uns 15 metres del terra, però alguna fissureta hi ha per posar algun alien, m'està constant la tirada, tot i no més ser V però clar cinquè vol dir dir molt difícil. Vaig seguint els spits fins que veig la part final de la placa rematada per un desplom, dubto de si no m'he equivocat de via per què el pas no es veu fàcil i no veig res ni cap fissura on col·locar alguna coseta. Miro a la dreta, hi ha una R, però buff el flanqueig no el veig clar, quan m'estava convencent de flanquejar un spit llueix sota el desplom així que cap allí, el tros és maco però el company em diu que ja porto 50 metres de corda i me'n falten uns 5 o 6 per l'spit i la tirada en té 45. Començo a dubtar, potser m'he saltat la R en una plataforma que havia més avall, però he mirat bé i no he vist res, tot i que això no és cap garantia; ma mare sempre m'ho diu que no trobaria aigua al mar. Flanquejo, semblava més difícil del que és. Arriba el company i està convençut que anàvem bé, Mirem la possibilitat de tornar al bon camí, el flanqueig descartat per què hauríem de baixar una mica, no més hi ha la possibilitat de fer el desplomet, no es veu difícil, però no hi ha cap possibilitat d'assegurança a més hi ha una llastreta que és clau per passar, però fa molt mala pinta. Jo ho tinc claríssim, el company es resisteix, al final mirem de sortir a la dreta però sembla una caminada i decidim plegar, després quan recuperarem el llibre veiem que hi ha una via de quart.

En fi que marxem bastant planxats i entretant el turmell es va queixant, collons quina merda. Les idees negatives no paren de barrinar . Tot i que ens envolta un paisatge preciós.

Ho tornarem a provar

Al voltats del refugi Colomina

La paret NE del Colomina

L'estany de Mar

Inici de la via

Plaques compactes de la primera tirada

Fractura en el granit amb roques metamòrfiques (són les que es veuen fosques i verdoses)
Va per tu, Joan

TERRADETS

Estic davant de Terradets, esperant que arribi el meu col·lega, recordo que a l'abril, estava en una situació semblant, però avui és més tard i el sol ja no toca a la paret. Arriba en Josep A, mentres ens preparem el material, li pregunto que si porta ressenyes, la resposta és negativa, però em comenta d'anar a unes plaques ben equipades amb una dificultat màxima de V+, que ell havia fet fa anys. Bé, doncs m'està perfecte, després de alguns dies de no tocar paret i les coses que han anat passant entremig, el principal “múscul” per escalar no el tinc gaire en forma.

Tot i haver-hi ombra, arribem suats. La placa es veu molt llisa, però ben equipada amb parabolts.

Enceto el llarg i és molt maco, a mesura que vaig pujant la dificultat augmenta. Collons amb al V+ el vaig trobant durillo, tinc ganes d'arribar a la R, l'últim tram he estat al limit i he fet un repòs en el bolt. Ja a la reunió em miro la continuació i encara és veu més dura. En Josep A. Em diu que ell aquesta no l'havia feta mai i quan arriba a la part de dalt ell opina que de V+ superior res de res, això m'anima una mica però el que tinc a sobre no ho tinc gens clar, així que baixem i cap a casa, que demà volem anar al Colomina i no vui forçar el meu turmell. La veritat és que no sé que he escalat; avui mirava l'antiga guia de Terradets i em semblava que era la via espai, temps i acte, però el company m'ha dit que aquesta l'havia fet. No sé, potser és nova, però semblava més una via reequipada amb bolt de la FEEC. Si algú ho sap, m'agradaria saber quina dificultat tenia, potser amb l'edat les coses difícils es veu més complicat del que és.

Fins al sostret es fa bé, a partir d'allí la presa és més petita i el final de la placa és lo més complicat

MONTSERRAT Serrat de les Garrigoses "Aranya"

Tot i que aquesta no era la nostra intenció, l'inseguretat de la meteo ens ha dut cap a Montserrat. Si m'haguessin dit que faria aquesta via a mitjans de Juliol, hagués pensat amb mi no hi conteu per què no tinc cap intenció d'entrenar-me per anar a escalar a Mali. Però si algun dia d'estiu es podia anar a l'Aranya, era avui. Temperatura fabulosa, ni fred ni calor, la prova es que després d'escalar d'una ampolla de 2 litres d'aigua en sobrava més de la meitat.

A les 9 ja estem a peu de via amb els nous companys d'escalada, en Pere, que el coneixia del bulder i el simpàtic Adrien. Ens repartim les tirades i començo el primer llarg que està reequipat amb parabolts, tot i això cal reforçar amb algun friend. El llarg té un parell de trams de V i la resta xino-xano.

L'Adrien arribant a la R1

El segon una sortideta un mica explosiva (V+) i un muret equipat amb un parell d'spits, la tirada és curta, segons les ressenyes val més no empalmar pel fregament de les cordes.

El tercer, el recordava més cutre, però del pas de la gent ara està força bé. Cal utilitzar friends, per què no més hi ha un spit. Després d'aquest llarg ja arribes a la feixa i les pintades et porten a la continuació de la via.

L'Adrien iniciant el tercer llarg

El llarg següent és més fàcil (IV) però només hi ha un spit, els friends entren molt bé.

Quarta tirada

En Pere el L4

El cinquè llarg va seguint la mateixa tònica en quant a les assegurances la dificultat puja una mica més.

En Pere i l'Adrien en L5

La següent tirada és de les més maques (IV+-V), una mena de diedre canal net, però els Linkams del Pere i l'Adrien entren super bé, ostia que bé que van, jo en vulllll.

En Pere iniciant la tirada

El final del llarg

La última tirada, la desaparellada, se l'adjudica l'Adrien, té un sortida preciosa un desplomet (V+) equipat amb un parell d'spits la resta una mica més fàcil fins a dalt.

Tot i que ja havia fet aquesta via, no sé si ha estat la temperatura o els companys o tot plegat que he disfrutat molt d'aquesta escalada.

La baixada en tres ràpels fins la feixa, una caminada per anar a buscar la canal que queda aprop de les coves del Salnitre i un ràpel fins al camí.

La ressenya la podeu trobar http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=29
Nosaltres hem entrat des de el cami que va cap al monestir, les dues primeres tirades de la ressenya no les hem fet

Retorn als origens Directa al Sabardó

San Llorenç de Montgai, Camarasa, són llocs molt especials, allí vaig començar les primeres passes en l'escalada, en tinc molts records, il·lusions, moltes anècdotes. Recordo el primer cop que vaig escalar, la paret del Pont, amb el Joan Enric Farreny, una persona a la que porto molt endins. Aquella escalada és de les vegades que he tingut més por escalant, m'agafava a les preses amb molta força no em separava gens de paret, això, és el que em deia. També recordo, el primer ràpel, les cames em tremolaven, molts segurament no ho entendreu, però abans per baixar agafàvem una cinta plana i fèiem un vuit o una cadireta, procurant que el nus no quedes allí on als homes ens fa més mal, allí posaves un parell de mosquetons de ferro on col.locaries la corda i després te la passaries per l'esquena. L'arnés no el coneixíem, escalàvem lligats directament a la corda amb claus i mosquetons de ferro. Teníem un llarg aprenentatge, sempre esperàvem que alguns dels més experimentats ens portessin a escalar fins que agafaves una certa experiència en la utilització dels claus, per assegurar el llarg així com muntar les reunions. Vaig conèixer a casi tots els escaladors de Lleida, érem 4 gats, amb alguns encara escalem, d'altres ho van deixar i uns pocs no hi són. San Llorenç i Camarasa era el nostre terreny de joc, anar a Pirineu era difícil, un dia per anar-hi i un altra per tornar.

A Camarasa hi anàvem a l'estiu, malgrat sigui un lloc calorós, fins les dues del migdia no hi toca el sol i s'escala molt bé ara que pots estar d'horeta a les parets, és que llavors prèviament et cascaves 10 km per la carretera amb les kamet professional, i arribaves amb els peus reescalfats. Per sort totes aquestes penúries han quedat enrera.

Com els plans per aquests pont de St Joan no van sortir com esperàvem, li vaig proposar al meu amic Josep Anton, de fer una de les vies clàssiques de Camarasa, que juntament amb la directa al Puro per mi són les clàssiques més boniques de la zona. Aquesta via, la directa al Sabardó, la van obrir crec que al 75 dos companys de Lleida en Rosendo i el Jordi M. I nosaltres en Jordi Vidal, J.E. Farreny i jo vam fer la segona ascensió, en aquells moments la vaig trobar una via dura (avui també), i com era la tònica del moment únicament havia un o dos claus en tota la via.

L'aproximació a l'agulla és la mateixa que la directa al Puro, hi ha un plataner, quasi a l'entrada de la central de Camarasa amb una marca verda d'on surt un caminet que hi va directa, un cop al Puro flanqueges a la dreta fins el Sabardó (10').

L'escalada té un parell de tirades, la primera és la més maca un parell de diedres on la dificultat més gran és V+, el llarg és mantingudet i únicament trobem tres o quatre claus, dels que no te'n pots fiar, alguns encara són els mateixos de la primera ascensió, també hi ha un buril (a la primera ascensió no es va posar), però jo no m'atreviria ni a penjar la màquina de fer fotos. Els friends entren molt bé. La primera R si està equipada, recordava que nosaltres vam posar un parell de Us, la segona tirada té una sortida molt espectacular però no té massa dificultat (V-), la reunió és pot fer en el cim, abans del cim es desgrimpava una xemeneia de IV fins un arbre del que rapelaves, ara abans d'arribar al cim, a l'esquerra, trobareu un parell de parabolts amb anella per baixar rapelant.

Tot i ser una clàssica, la via està gairebé com ha estat sempre, únicament s'han equipat les reunions i s'ha posat un spit en la segona tirada per assegurar la sortida de la reunió. Em sembla perfecte que no s'hagin posat parabolts, i els claus tot i no ser fiables no cal tocar-los per què mig metre amunt o avall pots posar un friend.

Un altra via molt maca en aquesta zona de roca dolomítica (Juràssic) és la directa al Puro, una via també molt especial, la vaig fer el dia que feia 18 anys, abans la primera tirada es feia en gran part en artificial, i aquell dia en Joan Enric la va alliberar, actualment li posen V+ i cal portar friends, la segona tirada també es pot fer en lliure no obligat (6b+), i l'última té un passet de 6a (no obligat). L'any passat la vaig fer amb el meu fill, i aquí l'equipament és més generós, el que és va fer es substituir les expansions, doncs gran part de la via es feia en artifo.

Dues petites joies de l'escalada clàssica, no os deixaran indiferents.

Inici de la via

El primer diedret, abans IV+, jo crec V

Després del 1er diedre hi ha un flanqueig per agafar el 2on diedre, hi ha un pont de roca, portar cordino del 7, si no et pots passar una bona estona per poder-lo equipar.

Inici del 2on diedre (V+)

Sortida de la reunió, espectacular però no difícil (V-)

El mateix lloc, en la segona ascensió

L'Oriol entrant a la R1 de la directa al Puro

La ressenya de la via està escanejada del llibre de l'Albert Escuer i Jordi Marmolejo, Escalades a la Noguera. La via és la 35

MONTSERRAT La Palleta "via Tuareg"

Són quarts de quatre i estic a l'urbanització que hi ha abans de la Vinya Nova esperant el col·lega, que no acaba d'arribar. Bufff quina mandra tot, el termòmetre del cotxe marca 34 graus, amb lo bé que es deu d'estar a la platgeta, que la tinc a 5 minutets de casa.

Qui em va posar en tot això em va dir, l'ofici d'escalador és molt dur, les vies llargues i mantingudes van rosegant l'ànim del més disposat. A aquestes alçades, crec que ja formen una mica part d'aquesta muntanya, si no, no s'entendria aquest tornar-hi, aquesta recerca setmana darrera setmana. Potser esperem que qualsevol dia, superant un desplom o penjats en una aresta ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes a aquesta insatisfacció permanent que portem dins (J.E. Farreny).

Ep ja està aquí el col·lega, enfilem cap a la Vinya Nova, anirem a la ombra de la Palleta, a fer la via que ara fa la majoria de gent, la Tuareg. En aquesta paret no més hi he estat un cop quan vaig fer, ja fa anys, la tomàquet d'amagatotis i en tinc un bon record.

Malgrat el camí no hi toca massa el sol arribem al peu ben suadets, traguet d'aigua i preparatius i s'està de conya.

La primera tirada és molt vertical, però les assegurances estan molt juntes, a més les preses de peu són molt còmodes, i les de ma són molt bones. (6a/V+)Llarg magnífic.

El segon llarg també és molt vertical (V+), aquí els parabolts estan una mica més separats i les preses de peu no són tan còmodes, a mi m'ha costat més que el primer llarg, però igual de maco.

El tercer llarg és el més fàcil però hi ha menys assegurances.

L'últim llarg té un desplomillo que el marquen de 6a+, però si la primera tirada li posaven 6a, això com a mínim és 6b (no és obligat), un cop fet, ja és fàcil fins al cim. A dalt s'està molt bé, la visió sobre la plantació amb les últimes llums és preciosa, alhora que un parell de falcons sobrevolen la zona. Miro per veure si veig al company i ostia veig un parabolt que no he xapat, no ho entenc si he passat per davant, coses de l'edat.

En tres ràpels arribem al peu de la via.

Si feu aquesta via un divendres os recomano que al baixar os quedeu a sopar a la llum de les espelmes de la Vinya Nova.

La ressenya es troba en Onaclimb

ALT URGELL Roca Narieda "via Xelo-Bam"

Cara nord de la Roca Narieda

A la dreta l'estètic esperó

Aquest dissabte he quedat amb el Sergi i tota la penya de Lleida: l'Albert, en Pepe, en Nico i el Joe Pinto. Ens trobem tan d'hora que els bars encara no han obert. Malgrat alguns no han esmorzat, l'humor no decau i es fa difícil concentrar-se en la preparació del material pels acudits que van caient un darrera de l'altre.
Tenim la cara nord de la roca Naireda, just davant es veu una senyora paret, l'esperó Xelo-Bam va per la dreta i marca una línia molt estètica. Ens distribuïm en cordades de tres; l'Albert, en Pepe i en Nico que tenen compromisos familiars, aniran davant..
A l'arribar a peu de via en Pepe ja està enfilat; amb la resta comentem de fer algunes vies de Montserrat, com a Lleida hi ha tantes parets i la roca de Montserrat és tan especial, els escaladors de Lleida rarament anaven a Montserrat. De totes maneres, l'Albert i en Nico, fa poc han fet una via cent per cent montserratina, l'aresta Arcarons al plec del llibre.
Ens repartim les tirades, jo faig les 4 primeres que potser són les que tenen més continuïtat. En Pinto segueix, amb una tirada de tràmit i una de maca, la vuitena és la millor tirada un diedre de V+, desequipat, únicament un clau en el pas difícil, però els tascons i friends entren molt bé. Em Sergi enceta la tirada més aèria, està completament equipada i una gran part és artificial, les tirades següents tenen algun passet que està bé fins a la tirada 12.
Potser m'esperava més d'aquesta via, les altres que he fet d'aquesta roca, cafè-copa i puro,i la postres a mi m'han agradat molt més. La via no és lletja i el lloc és maco, llàstima de la carretera que es sent força. A més de cara l'estiu és un lloc on s'està bé, per què no li toca el sol.

En Pepe escalant el primer llarg

L'Albert i el Nico al peu de la via

En Sergi entrant a la R2 i en Nico i l'Albert en el llarg 6

Aquesta foto, que em sembla que és el llarg 9, ens la va fer en Llorenç

En Sergi en el sisè llarg

En Pinto en el llarg més bonic, el vuitè

El Sergi en el novè llarg

Eiiiiiiiiiii hem fet el cim!!

Si voleu una descripció acurada de la via així com l'aproximació i descens ho trobareu en el blog del Llorenç i l'Antxi http://antxpavil.blogspot.com/2007/08/via-xelo-bam-roca-narieda.html

MONTSERRAT Frares-Morro Pla "via Maite Montilla"

Com comença a ser habitual, avui és dissabte i toca mal temps, tot i això, anem a Can Massana on l'Eloi i jo ens trobem amb el Josep A. Entre el dia, i que fa dies que no li fotem hi ha una certa desmotivació. Ens decidim per anar a Frares a fer el Morro Pla i si després tenim ganes doncs ja veurem.

Comencem a caminar i els col·legues porten un ritme molt fort, clar l'Eloi no para de fer esqui de muntanya i el Josep A. porta un munt de dies caminant per Pirineu, eiiii espereu-m'he.

Aquest camí l'he fet moltes vegades i encara recordo la sensació que vaig tenir el primer cop que vaig veure les agulles, després de pujar la canaleta que hi ha al peu de la Portella Gran arribaves a dalt, sembla que entris en un castell ple d'Agulles de pedra i totes tenen una història.

Pugem per la canal ampla i pel camí que va per la part de dalt de Frares (marques blaves), està tot preciós la pluja que ha caigut i la que ha de caure ha deixat uns colors i unes olors molt vives.

Quan agafes el camí blau de Frares el Morro pla el trobes deseguida.

Ens preparem per pujar, agafem uns aliens i unes vagues, com diu la ressenya. La vaga si fa falta per un pont de roca que hi ha on es fa la primera R, però els aliens no sé on es posen.

La primera tiradeta està força bé, IV-V en tots els passos difícils hi ha o spits o claus. La R l'has de muntar en un pont de roca i una savina que a vista sembla una merda, però és molt forta.

La segona tirada, entre que tens una visió frontal i la primera assegurança està bastant amunt fa una mica de yuyu, però es fa molt bé. Després les assegurances estan bastant aprop i en lliure li donen 6a+, es veu presa, jo em vaig ajudar , després deu ser V fins la R, que és molt incòmoda.

De la R surts recte amunt un muret d'uns 8 metres li marquen V+, és vertical però amb molt bones preses i spits.

A dalt fot fresqueta i sembla que malgrat hem disfrutat, no hi ha massa ganes de fer res més.

Per baixar es munta un ràpel d'uns 40 m al vessant sud.

Mentre arreglem els trastos, passa pel camí en Cesc Sabat, ostres m'ha fet il·lusió de veure'l feia molt de temps que no ens veiem

Primer llarg

Segon llarg

Josep A. en el segon llarg

L'Eloi en segon llarg

Sortint de l'incomoda R

L'Eloi, Jo i en Josep A.

Una agradable trobada

La ressenya ha sortit en l'últim vertex. però la d'onaclimb, és més precisa
http://www.onaclimb.com/montsecroq/fraressud.htm#