SANT HONORAT via Retiro espiritual

Buscar un lloc on escalar sense patir massa calor i que no sigui Pirineu, és una tasca difícil en el mes d'Agost. En Josep A. em comenta d'anar a Sant Honorat, on hi ha una via en una cara oest, a més és una zona que no coneixem.
Dissabte al matí ens trobem a Peramola, avui haguéssim pogut escalar en qualsevol via, per què de calor més aviat no en fa i la boira és per tot arreu.
Sortim de Can Boix prenen el camí que va a l'agulla del Corb, i tot i que sembla que dones volta, creiem que és el camí més ràpid. La boira no deixa veure res, el company que un cop s'hi havia passejat ,em comenta que la vista és molt maca. Arribem al coll de Mu després d'haver passat per l'agulla del Corb, allí agafem un caminet que aprofita les zones planes del conglomerat fins arribar al peu de la via retiro espiritual.

Agulla del Corb

Tot i la humitat ens hi posem. El primer llarg només té un tram de IV equipat amb dos bolts; la roca és acceptable, però un pel humida.

El company en l'inici de via

Sortint de la part més vertical

El segon llarg, consisteix en la superació d'un desplom i un mur vertical (Ae) enllaçats per un tram força vertical (IV+) equipat.

En el primer desplom

L'Agulla de tres Ponts des de R2

El company arribant a R2

El tercer llarg surts a l'esquerra fins un bolt, per tornar a la dreta (bolt) i finalment puges a una vauma on fas la R.

Iniciant el 3er llarg

El quart llarg surts a la dreta per un tram molt vertical (V-) i després a la dreta, paral·lel a una canal amb vegetació.

Sortida R4

El cinquè llarg surts a la dreta (IV+) fins un collet i després amunt fins al peu d'una xemeneia (IV).

El company n la sortida de la R5

L'últim llarg és el més maco, tot i que l'aspecte de la roca no invita gens a posar-s'hi, però les preses bones ho són. La sortida té un passet de V, és només un pas fins que aconsegueixes posar el peu esquerra en un bolo del devonià, que són els més ferms (de seguida aprendreu quins són) i després xino xano fins dalt (IV+).

Inici de l'últim llarg

El company en la R5

Tot i haver-se esvaït la boira, al Sol no s'està gens malament i l'espectacle que tenim davant nostre és preciós.

DESCENS.
Us explico el que vam fer nosaltres, que després d'haver-ho fet creiem que no és el millor. Ràpel de 60 metres fins R4, un segon de 60 fins R2 i l'últim de 60 metres fins a peu de via. Després hem seguit les vires del conglomerat (fites) fins el camí que ve de Sant Honorat, un cop el trobem seguim avall fins a Can Boix. Es pot tornar pel camí que havíeu vingut (coll de Mu) , potser és més ràpid.
Creiem que el millor i segurament és més ràpid, és que un cop acabada la via continuar crestejant amunt fins el punt més alt i després anar a buscar el camí de Sant Honorat.
El lloc és preciós i no sap gens de greu caminar per anar a buscar el peu de via, ho disfrutes tan o més que l'escalada.

La via està equipada amb 10 cintes més reunions fas. Si voleu veure el croquis en el vértex 202 el trobareu.

PIC COMALESTORRES 4art esperó via de l'Arnau

Algun dia havia de passar, avui no hi ha reportatge fotogràfic, i és una llàstima perquè havia fotos molt maques.

Quedem molt d'horeta amb l'Enric a Barruera, no per ser els primers, doncs el lloc triat no crec que sigui massa freqüentat, si no per les tormentes de migdia.

La via triada és la de l'Arnau al 4art esperó del pic de Comalestorres. Aquesta paret em va agradar el dia que vam escalar el Pistacho Asesino.

Així que avui dia 22 a les 8 enfilem cap les agulles de Comalestorres. Tot i pujar a l'ombra suem de valent, a l'arribar a les concorregudes agulles no hi ha ningú, tot i que el solet ja li toca a la paret. Nosaltres continuem mitja hora més fins al peu de la via, on trobem una nombrosa família d'isards que no volen saber res de nosaltres. Trobar l'inici de via és fàcil amb les indicacions de la guia de Cavallers (vol 2).

El primer llarg té uns 60 metres, es veu un spit al començament de la via, suposo que per situar-la. La tirada és molt maca, un passet de V en l'spit i després una placa molt fissurada de IV on pots posar el que et vingui de gust (van bé els friends grossos).

El segon llarg és el més indefinit, surt de la R per la seva vertical i continues per una placa similar a la de sota fins un terreny més fàcil. Nosaltres vam anar un pel massa a l'esquerra, que era la zona més lògica, vam haver de muntar R per les cordes, si no vas tan a l'esquerra suposo que la corda corre millor, de totes maneres en aquest cas tots els camins porten a la R2.

El tercer llarg, és el més maco, primer agafes un terreny fàcil fins arribar a unes plaques sota un diedre IV+/V i finalment fas el diedre que te l'has d'equipar V+. La R, a l'igual que totes amb dues expansions.

El 4art llarg és el més fàcil i curt. La majoria de tirades tenen 60 metres. La tirada consisteix en arribar al peu de la piràmide final.

L'últim llarg, surt vertical de la R i fas un flanqueig delicat a l'esquerra V, per agafar una placa fissurada molt maca (IV), malgrat no tenir un aspecte atractiu pels líquens.

La via m'ha agradat, és bonica i sense grans dificultats, una disfrutada.

El descens es fa cap a l'esquerra (ENE) per un fort pendent d'herba fins arribar a una canal, suposo que deu ser la 5 agulla de Comalestorres la que queda al costat de la canal, allí fem tres ràpels, amb un 60 fas, que et porten al camí del matí.

Material que hem utilitzat: camelots 0,4/0,5/0,75/1/2/3 alien groc i vermell i una baga pels arbres. Totes les reunions tenen dues expansions

AGULLA DE COLOMERS via de les rampes

Comencem a caminar i les cames noten l'esforç de tota la setmana a Picos, sort que hem pogut deixar el cotxe a mitja horeta del refugi nou de Colomers. Allí prenem el caminet marcat amb pintura groga i vermella, fins que es bifurca, aleshores seguim les marques vermelles (volta llarga als llacs) fins que estem aprop de l'Agulla de Colomers i enfilant un fort pendent arribem a peu de via (1h 10').
El primer llarg és fàcil i raret III/IV al començament i després un pendent d'herba d'uns 10m fins arribar a un parell de claus amb bagues on muntem la primera R.

La segona tirada es dirigeix per un pendent herbós a una xemeneia que escalarem per la paret de la dreta, molt vertical però amb bona presa (IV/V-) fins arribar a un replà on hi trobarem una reunió muntada amb ponts de roca. Les tirades són netes però amb bagues i friends cap problema.

El tercer llarg, crec que és on ens vam equivocar, la lògica marca pujar a la dreta d'un arbre per agafar una xemeneia que deixem per anar a unes llastres cap a l'esquerra fins arribar a una gran plataforma. Allí munto reunió, sembla molt difícil sortir d'aquí, a més no coincideix la dificultat que hem fet amb la que marca la via.

Jo crec que de la R2 es surt per un mur vermellós molt vertical a l'esquerra de l'arbre (IV+) tal com vam fer nosaltres (V+/Ao) i després amb tendència a l'esquerra.

Des d'on estem i amb la ressenya a la mà no coincideix res, així que decidim mirar el diedre xemeneia que havíem deixat. Trobem unes bagues que ens fan pensar que la via anava per allí. Pujo sobre un gendarme i veig molt difícil de continuar a la dreta, un mur ple de líquens, impossible; a l'esquerra hi ha un fissureta també amb líquens, no tinc gens clara la continuació, però m'hi poso, aconsegueixo posar un alien verd i un de blau, tècnicament no és molt difícil, però estic supercagat, això és supercutre. Continuo pujant i ja veig el final, em queda un pas raríssim, trobo una fissureta amb terra i molsa, la netejo i poso un tros d'alien vermell, no sé si ha quedat massa bé, m'aniria de collons poder-m'hi agafar, però no m'atreveixo. No se si he levitat, però m'ha sortit, ufff crec que he suat adrenalina. Munto R4 en uns blocs i un pont de roca.

Fem un cinquè llarg fins l'aresta que porta al cim. Tenim clar que la via anava més a l'esquerra i que la baga sota del gendarme era d'algú que havia baixat, llàstima segur que per la via haguéssim disfrutat molt més perquè l'entorn en el que ens belluguem és fantàstic una solitud que encara podem disfrutar en aquest llocs del Pirineu.

Circ de Colomers

Segon llarg. La R2, està sota l'arbre. La via deu anar per la placa clara a l'esquerra de l'arbre i agafar la xemenia a l'esquerra (IV+/III)

Sortida de la suposada R3

L'Enric a la R4

L'últim llarg

El Tuc de la Balaguera, al fons

L'Agulla de Colomers

MONTSERRAT Agulla Arbret "Om Mani Padme..."

-->

Últimament amb la història de la tendinitis no em bellugo de Montserrat, no és que me'n cansi però tinc ganes de tocar altres pedres i de fer vies més llargues, i més difícils i més i més i més. El cap va més ràpid que el tendó, i malgrat està bregats en moltes històries, agafar paciència sempre costa.

Són les nou i ens trobem a Can Massana amb la meva parella d'escalada, decidim que anirem a la banda oest de les agulles. A mesura que ens atansem, ens adonem que les parets a l'ombra estan humides i decidim canviar de plans, tot i que no m'agrada repetir, el col.lega em proposa una via que no ha fet, la Om Mani Padme Hum, a l'agulla de l'Arbret. Tot i que no fa massa calor i a estones el cel es tapa, arribem xops a peu de via, hi ha molta humitat .

La primera tiradeta li marquen IV+, de fet només hi ha un passet una mica més difícil que els altres. La tirada està molt ben equipada.

-->

El company en el tros més complicat de L1

Arribant a R1

-->

El segon llarg, sobre el paper és una mica més difícil, V de fet son un parell de passets, la veritat és que no el recordava gens i m'ha agradat força.

Sortida de R1

El company arribant a R2

-->

L'últim llarg és una passejada fins dalt.

-->

El dia s'ha espatllat força, fins i tot, sembla que vol ploure, és curiós el mal temps que fa per aquí mentre que a Pirineu està fent uns dies bonissims

La ressenya la podeu trobar en Ressenyes.net

MONTSERRAT La Peluda "Via Rodrigues"

Des que havia neu per Agulles que no havia tornat a escalar amb l'Enric, per ell és la tercera escalada d'aquest any.
Ens trobem a Can Massana, ha vingut amb l'Albert i el Yu, repassem les cordes que tenim amb tres de simples no podem fer dues cordades. Hem fet una cordada de quatre i ha anat força bé, un al capdavant dos darrera i l'últim.
Com ara ja no hi ha neu i avui la calor apreta anem a la part nord d'agulles la via triada és la Peluda, una que va sortir en un vèrtex: la Rodrigués i he llegit que és V obligat.
L'aproximació és la mateixa que la Bandereta, però quan arribes al peu cal flanquejar fins al Sabre, a la dreta veureu els bolts.

La primera tirada és la més maca primer fas uns passets per la placa i et poses en una canal cutre al centre però les parets estan bé, després cal agafar una llastra molt atlètica fins la R, li marquen 6a+, és perquè el llarg és molt mantingut en el V+ i 6a, jo a meitat he hagut de descansar es nota la falta d'entreno. El llarg no és obligat, queda V/Ao. Quan estic a la R, molt incòmoda penso que m'he equivocat en la via, millor la Bandereta que no és tan física, tot i que està molt xapada, el meu col·lega em maleirà. No em diu res per què és molt bon amic, però l'he de convèncer de no baixar.

Inici de la via

L'Enric a l'inici

L'Albert en la llastra del primera tirada

En Yu, l'Albert i l'Enric apretadets en R1

La segona tirada és un artifo, molt còmode, de curset, al final té una sortideta maca de V, si vols pots continuar en Ao fins la R2. D'aquí es pot abandonar fent un ràpel que va a parar entre la Peluda i l'agulla del Sol Ponent. En Yu intenta el llarg en lliure, però ha de deixar-ho córrer per què algunes preses es trenquen.

En Yu, provant en lliure

L'Albert tancant la tirada

La tercera tirada sembla fàcil des de la reunió, però la sortida és on hi ha el V+, amb preses sospitoses, molt ben equipat de bolts, després bé un terreny més fàcil fins arribar a un desplom on hi ha tres bolts, en lliure 6b, per mi Ao.

Tercer llarg

Yu en el 6b

L'últim llarg una passejada de segon fins al cim de la Peluda. Arriba l'Enric i li dic que em sap greu de no haver triat una via més montserratina, tot i la calor s'hagués pogut escalar al sol, doncs bufa aquell ventet tan típic d'Agulles.

MONTSERRAT Gorro Frigi "Stromberg"

Bufff estic esperant el col·lega a Monistrol i m'adormo, no perquè tingui son, quina calda que està fent, sense bellugar-me estic suant i ara a escalar, joder que be que es deu d'estar al Carib o al xiringuito del meu poble amb una cerveseta ben fresca, en fi tota la vida així de rucs... Au cap al Monestir, preparem els trastos i decidim que anirem a la Stromberg, he llegit al blog de l'Eduard i el del Joan (Gatsaule) que és maca. Quan anem cap a les escales li dic al company i si pugem amb el funicular? Si em sentis en Jaume,....De fet anàvem a preguntar, i ens diuen ara sortirà, coi ens esperaven. Que bé en cinc minutets al peu de Gorros,
Ens adonem que la Stromberg toca el sol, tot i que teníem altres opcions, fa un airet molt agradable i a quarts de sis al sol fins i tot si està bé. Així que amunt. En algun lloc havia llegit que si xapaves el primer seguro després no corrien bé les cordes, jo que sóc un xulo ni el primer ni el segon i com se'n veuen força xaparé un si un no, la paret es redreça i collons un si i l'altre també, la tirada és molt maca V aeri, a uns 9 metres de la R jo he trobat un passet que m'ha costat, suposo que m'he equivocat perquè el company ha escalat una mica a l'esquerra del bolt i no la trobat gens complicat.

Primer llarg

La segona tirada tot i no tenir massa dificultat, és força maca, aèria i amb molt bones vistes, suposo que aquesta via només li deu de tocar el sol una mica a l'estiu.

El tercer llarg, uauuuu fantàstic, jo que no em trobava massa a gust, aquí he tingut un “subidón” un desplomet amb bona pressa, he trobat més complicat un pas que hi ha després del flanqueig per anar a un forat molt bo.

El perfil del Sentinella, des de R3

El quart llarg facilet.

L'últim llarg un desplom, un pas de campus un parell de bolos i t'agafes a una fissura, em noto que no tinc power i en el segon bolt li foto un Ao. El pas es pot evitar, a la dreta hi ha un bolt i sembla més fàcil. Tot i que la tendinitis del colze em fa la guitza i no m'he sentit a gust del tot, la via és molt recomanable.

Feia un munt d'anys que no estava aquí dalt, em miro la creu i m'imagino al Joan enfilat a la creu, ep no no que em fa por pujar-hi. Arriba el company, aquí dalt ara estem millor que al Carib.