Conqueridors de l'inútil

MONTSERRAT Paret de Codolosa "via esperó blocaire i la dels indignats"

2012-01-31T19:12:00.016+01:00

Tot i que mig vam quedar amb el Toni per escalar a la tarde, amb el dia que està fent hem fot molta mandra, però en Toni em diu que a Montserrat fa sol, jo no m'ho acabo de creure, però al final una mica de raó si tenia.

Ens trobem a la Codolosa, que en dies com avui, és un dels llocs agraïts de Montserrat. Crec que d'aquesta modesta paret ja s'ha tret tot el seu suc. Anem a l'espero Blocaire que juntament amb l'último mohicano són les que em falten.

Tot i que a mi m'agrada començar les vies, avui preferiria fer la segona tirada perquè sembla que és la millor de les tres. Però com en Toni ja l'ha fet em diu que ell havia començat la via. Així que per no fer-li repetir tirades de primer, començo el primer llarg, que es força senzill, només cal anar amb compte amb la pedra.

El segon llarg es veu bonic i amb bona roca, quan arriba el company recorda que era el segon llarg que havia anat de 1er, abans que es repensi me'n vaig, El llarg sense ser un gran llarg és el millor un muret que el graduen de V+.

L'últim llarg, bastant cutre, el fa el Toni, això és un amic.

Com encara queda estona anem a la via dels Indignats que el Toni no coneix, aquí fem la torna, escalant el company els dos últims llargs què són molt macos. La veritat és que tal com ara ha deixat la via el company Asin, està molt millor. Marxem sense saber quan podrem tornar a tocar una paret, com ha de fer tan fred.

Primer llarg de l'espero blocaire

Després del muret del 2on llarg

El Toni en la tirada més antipàtica de la via

El Toni arribant a la R1 dels Indignats

El Toni encetant L2

Fotocim

MONTSERRAT Paret de la Codolosa "via dels Reincidents"

2012-01-24T17:49:00.019+01:00

Feia temps que amb el meu amic i company d'escalada no em fèiem cap, avui dimarts, malgrat el seu jet lag, quedem per fer una escapada a la Codolosa. Triem la via dels reincidents, el primer llarg no té res, apart d'un muret senzill a l'inici. En canvi el segon està força bé, no és difícil però el fet de que no hagi quasi res el fa interessant. Bé nosaltres hem trobat un clau i un pont de roca equipat, segons la ressenya hi ha una expansió i molts ponts de roca per poder equipar, però nosaltres solament hem vist un pont de roca i alguns forats, que segur que els tricams que no portem hi anirien molt bé, però la presa i la roca és força bona i no pateixes, i en el tram on és més delicada hi ha una fissura on entren bé els friends.

La via no és de les més bones però el segon llarg la fa una via interessant.

Per cert, aquesta setmana he estat dos cops en aquesta paret i el primer dia vaig veure moltes burilles i avui de camí cap al sector de la dreta està ple de paper de water, bastant desagradable, no costa res fer un forat i deixar-ho dins ben tapat

Arribant a R1

Última reunió

PUIG RAMADER

2012-01-21T23:41:00.004+01:00

Dissabte quedem amb la colla de Lleida per anar a Rubies, però contràriament al que passava fa uns anys enrere, quan aquest raconet el coneixíem quatre gats avui hi ha força gent. Quan arribem a la via que volíem fer ens trobem una cordada de tres que progressa molt tranqui i això ens fa fer un canvi de plans, doncs les vies que ens falten cal portar una mica d'artilleria que no portem, així que anem a conèixer el Puig Ramader, be el Tato i el Sergi ja hi havien estat i jo tenia ganes d'anar-hi doncs la roca des de baix es veu molt bona.

Les vies que hem fet no sé com es diuen, però en Sergi diu que gairebé totes són de V-V+, no sé si n'hi ha alguna més de les que surten en les antigues ressenyes, però l'última que hem fet s'allunyava una mica del V+. Tot i que ens venia més de gust la paret de Rubies, les vietes estan força bé; roca molt bona i murs típics de Vilanova.

Baixem al Cirera on fem unes cerveses amb en Nico i el Pepe que han fet la segona a la màquina del temps, que és la via més dura de la paret, de moment.. perquè la canalla no té límits.

Montserrat al fons

MONTSERRAT Paret de la Codolosa "via Campions"

2012-01-20T19:43:00.003+01:00

Avui de camí a Lleida faig una paradeta a la paret de la Codolosa, per fer una via que encara no he fet, la via dels campions. Quan estic a mitja primera tirada en passa una cosa que no acostuma a passar, un noi em pregunta per la via dels indignats, resulta que també va en solitari, és el Xavi amb el que ens coneixem virtualment. Mentre escalem anem intercanviant experiències sobre la tècnica d'assegurament.

La via no és res de l'altre món, la sortida de la primera reunió està molt bé, el magnesi en les preses delaten la seqüència del pas, després un muret més senzill fins la R2, que me la salto per agafar un esperonet molt ben equipat, i del cim amb dos ràpels fins al peu.

Escalant el primer llarg (foto feta pel Xavi)

En la R1 (Foto Xavi)

El Bautista (silent partner), com li diu el Xavi en R1

El Xavi a la primera reunió dels indignats

Serra de Busa "Maneras de vivir"

2012-01-14T00:00:00.014+01:00

El primer cop que vaig estar a Busa va ser amb els col.legues músics, per participar en un acte reivindicatiu de la Vall d'Ora, aleshores, ja em van cridar l'atenció les petites parets que mai n'havia sentit a parlar. Ara, que més que les parets em va captivar el lloc i la gent, se'ls notava orgullosos i contents per aquest racó tan bonic.

Avui quasi 8 anys després torno amb el Quique per escalar-hi, i gràcies a internet i el Llibre de ressenyes del Solsonès, en tenim una bona documentació de vies. Després de llegir-ne unes quantes, ens decidim per la Maneras de vivir, que és la que recomana més gent.

Arribats a peu de via, el primer que mirem és la xemeneia, collons fot impressió, però un cops posats es deixa fer bastant bé. Arribo a la R1 i tot i que volia continuar veig que l'spit està quasi a la mateixa alçada que la reunió i decideixo aturar-me. Continuo el segon llarg a mesura que pugem millorem la tècnica i gaudim d'aquest tros tan bonic fins l'aèria R2.

El tercer llarg quan el comences a disfrutar ja ets a la reunió.

El següent llarg és molt guapo i aeri, però cal tirar endins en algunes preses perquè no semblen massa franques el dos llargs que queden tot i que no tenen bon aspecte també tenen lo seu i l'arribada al pla de Busa és fantàstica, quin lloc es pot escoltar el silenci, em sento superbé un indret per perdre-s'hi.

La via molt bonica, malgrat són alçades modestes l'escalada té de tot, xemeneies, plaques, diedres i molt ambient. Un dia que recordaré.

Baixem caminant, tot i que el ràpel el tenim al costat, però ens ve de gust passejar pel Pla.

El material que hem utilitzat: un alien vermell, un camelot del 0,5 i un linkam groc.

BUSA

Arribant a R1

Segon llarg

Acabant el 2on llarg

Pla de Busa

MONTSERRAT Agulla Ajaguda "via normal" i Cajoleta "via petita Aran"

2012-01-08T13:33:00.005+01:00

Fa dies que amb el Jaume vam pujar a l'agulla Ajaguda del coll Musset i ens va quedar pendent l'aresta normal. Avui ens hem llevat d'hora i encara no hi toca el sol a la via que volem fer de la Cajoleta i aprofitem per anar-la a fer. Tot i que semblava descomposta, en els llocs una mica pendents la roca està bé. En una tirada s'arriba dalt i només calen un parell de bagues savineres.

Després d'haver fet temps ens plantem davant d'un pi on comença la via de la petita Aran a la Cajoleta. En Jaume arrenca per una tirada que no té cap complicació, ens passa pel cap que aquesta via deu estar posada en calçador, doncs marxa de la lògica.

La segona tirada està força bé, amb algun passet de V/V+ però tot molt ben assegurat a l'igual que tota la via.

El tercer llarg l'enceta el Jaume una tirada preciosa, molt vertical i amb uns bolos bonissims.

La via ens agradat molt la més bonica d'aquesta cara, molt millor que la seva veïna, la Esquiboles.

Per baixar hem fet lo tradicional un curt ràpel i després anar a buscar el camí que puja al Montgrós per desfer-lo fins al coll Musset i avall

La ressenya la podeu trobar a l'Onaclimb (secció Ecos/Montgrós)

El Jaume escalant, sense despentinar-se la normal a l'Ajaguda

El Jaume en la primera R, i dalt una cordada en la Esquiboles

El Jaume en L2

El lloc més complicat del 2on llarg

En Jaume en el preciós tercer llarg

El cul se li fa anís, del que disfruta

RIGLOS Camino del cielo

2012-01-04T16:07:00.002+01:00

Avui sembla que no hi ha massa ganes d'escalar, així que fem una activitat que no acostumem massa a fer els escaladors quan anem lluny de casa i és fer una passejada per Riglos. El camino del cielo, que consisteix en donar una volta als Mallos de Riglos, és una activitat tranquil·la i molt interessant per conèixer aquestes formacions de conglomerats que es varen formar després del alçament del Pirineu. Nosaltres hem fet el recorregut a l'inrevés, hem començat pels Mallos petits fins arribar al Mallo Visera i d'allí hem baixat per l'impressionant circo de verano.

RIGLOS Mallo Colorado "vies SE i Anorèxia"

2012-01-03T12:30:00.009+01:00

Anem a les terres solejades i avui ventoses de l'Aragó, concretament als Mallos, on fa la tira de temps que no hi estava. Ens trobem amb uns col·legues de Bilbao, de fet amb el temps que ens arrosseguem per les parets ja són més que col·legues.

Després del cafetó anem cap al Mallo Colorado a fer algunes vies ben equipades. A peu de via ens distribuïm en dues cordades l'Enric i jo i el Jorge i el Joserra, aquest últim sempre m'ha despertat molta admiració veure'l escalar. El vaig conèixer quan jo tenia 35 al Midi i s'enfilava pel dit de la Pombie i els Surploms a la Jean Santé com un xavalet, aleshores en tenia cinquanta i pocs, avui amb 67 continua.

Les vies triades foren l'Anorèxia i l'Ultravox, tot i que després mirant el llibre i amb l'ajut de dos escaladors locals ens adonem que hem fet la sud-est clàssica i l'Anorèxia. Tot i que la primera és més fàcil sobre el paper a tots ens ha costat més i no l'hem trobat tan maca com la segona que és preciosa i molt recomanable un primer llarg de V, molt riglero i el segon també molt bonic però menys físic. El tercer és més senzill.

Un dia fantàstic d'escalada amb els amics

Mallo Colorado

L1 de la SE

L2 de la SE

El Quique escalant la SE

Fent salt base des de la Visera

L'Enric finalitzant la 1ª via

Joserra arribant al cim del Mallo Colorado

El Jorge escalant l'últim llarg

Els Mallos petits

L1 de la via Anorèxia

L'Enric en el mateix llarg

Cim

MONTSERRAT La Monja "via Goma 2"

2011-12-23T23:02:00.000+01:00

A mig matí quedem amb en Toni, per anar a fer la via goma2 a la Monja. Tot i que a Can Massana hi ha boira, arribats al coll de Guirló ja s'ha esvaït i farà un dia fantàstic.

Arribar al peu de la via ens ha costat una mica de localitzar però finalment ens hi posem. La primera no té massa dificultats i està sobre-equipada, doncs en Toni em diu que les tirades només tenien una expansió i n'hem trobat 4 en un tram que no supera el IV-. El segon llarg és una mica més continuo IV+ i el tercer amb la mateixa tònica que el primer. La via no m'ha agradat massa, però estar al peu del cap de la Monja amb aquest ambient ja val la pena.

Nosaltres decidim sortir per la via normal, que tot i que és cara nord avui no fa massa fred. En Toni flanqueja per sota el cap de la Monja, la part final és força aeri però sense massa dificultats. Ens mirem el llarg que queda i t'agafa ganes d'arrencar a corre, roca amb força líquens i la part de dalt sembla descomposta, però ens hi posem. Molt bonic tot el tram fins una fissura just sota del cim, segons la ressenya que portem i cap un camelot del 0.4 però no aconsegueixo posar-lo, un del 0.75 hi entraria perfecte, per sort portem els aliens que sempre entren, hi fem el llarg més maco d'avui, res a veure amb les tirades anteriors, que personalment no m'han agradat

Frares Encantats

Primer llarg

El Toni en el 1er llarg

En Toni escalant amb elegància el 2on llarg

Arribant a R2

Precioses vistes des de R3

El Frare Gros

Flanqueig per agafar la via normal

El millor llarg, amb diferència.

En Toni arribant al final de via

La ressenya la podeu trobar al blog de l'Eduard (Escalatroncs)

Cap De Ras Agulla de l'embut "via Chica sin voz"

2011-12-17T13:58:00.008+01:00

Avui havíem quedat una bona colla per anar a escalar, però al final no sé si el vent els ha tirat enrere. Només en Sergi i jo enfilem cap a Ager, on fot força fresca, veurem si com moltes vegades passa; la temperatura s'inverteix a mesura que pugem amunt. Ostia avui no tenim clar que escalem, perquè apart de baixar els graus i fot un ventet que talla pitxes de gossos. Però anem a provar, i la cosa va be, doncs a peu de via s'està força bé i les parets de l'esquerra ens protegeixen del vent desagradable.

Ens posem a la Chica sin voz. Mirem amunt i la primera assegurança està a uns 15 metres, clar que l'inici no és difícil però per arribar a la primera assegurança cal apretar una mica i nosaltres pensàvem que la via estava equipada. Però com som uns clàssics entre els dos tenim un friend del 1 i un parell de micros. Així que amunt fins el pas on cal apretar hi ha una fissura molt bona per un alien groc, que no portem, però amb els dos micros la cosa no queda del tot malament, després una placa ben equipada on se'm fa el cul anís de tan guapa (V-V+) . A la fissura hi ha una herba mig seca a sota tapada per la terreta hi ha un clau que no havia vist.

Aquí comencen les dificultats

Un festival de placa

En Sergi arribant a R1

El segon llarg l'enceta el Sergi, segons la ressenya li marquen 6c+, però el Luichy que el tenim a la via del costat ens diu que ara la graduació no és tan alta perquè han rectificat la via, nosaltres fem una mica de trampa. Malgrat tot, queda un llarg molt guapo.

El Sergi en el segon llarg

Arribant a R2

Els veïns ben abrigats

El tercer llarg, suposem que surt per un desplom a l'esquerra, però no hi veiem res, així que consultem amb els companys del costat i ens diuen que està neta, però que “los friends entran a cañón”. Hi és veritat perquè les fissures es veuen molt bones per camelots del 1 del 2 i fins i tot del 3, que no portem. Però el mur es veu tan bonic que no hi volem renunciar i realment és una passada de guapo desploma però amb unes bústies brutals. Així que amb un friend i dos micros ens hi posem. Es fa molt bé quan ja quasi he passat el desplom li foto el friend, en una posició forçada, si hagués estat intel·ligent hagués fet el pas, però la por sovint pot a intel·ligència. Un cop passat el desplom la cosa afluixa i ja més còmode poso un micro que el company haurà recuperat abans que jo arribi al final de la via.

La via molt recomanable, si aneu porteu alguns camelots i l'alien groc pel primer pas

En Sergi arribant al cim

MONTSERRAT normal a la Momieta

2011-12-12T11:58:00.001+01:00

La pujada a Sant Benet la fem quasi sense donar-nos compte. En Jordi Vidal, el mestre, sempre té bones anècdotes que explicar i l'estona passa sense adonar-te'n.

Tot i que la nostra intenció era anar a un altra via que no hem trobat, no ens podem entretenir massa perquè la tarda és molt curta. Així que anem a la normal de l'assolellada Momieta. Quan estem al peu en Jordi m'explica l'ascensió que van fer a la Santacana fa quasi 40 anys, ara ens veuen algunes expansions ell explica que a la fissura havia algun tac.

Tot i que a mi també m'agrada començar, que comenci ell ja no es discuteix. La via feia molt de temps que no la repetia i com sempre és una escalada força agradable, sobretot, a la llum de tarda tan maca que hi ha.

ROQUES DE MASMUT "via primeros pasos"

2011-12-07T16:33:00.000+01:00

Avui un dia fantàstic el vent ha deixat de bufar i anem a Peñarroya de Tastavins. Quin lloc més tranquil, Teruel.

Arribem al poble i a l'alçada d'un hotel agafem un carrer a l'esquerra i amunt per la pista. En una estona veiem les Roques de Masmut, estan a l'ombra. Li dic al company que em semblava que estaven orientades cap al sud. Continuem amunt i ens adonem que les famoses Roques els hi toca un solet molt agradable.

En el parking trobem un parell de cordades de bascos que van a fer la mateixa via que teníem prevista, l'aresta Gas. Canviem de plans i ens posem a la via primeros pasos, que tot just li comença a tocar el sol.

La via ens ha agradat molt, el primer llarg aeri i molt bonic on hi ha algun tram on has d'apretar i anar pujant amb fe de trobar seguros, que no estan a tocar i no es veuen. Molt ben posats, ni aprop ni lluny.

El segon llarg, el més complicat és la roca que cal mimar-la.

L'últim llarg té una sortida potent fins que agafés el primer seguro, nosaltres fem artifo un parell de passos (6b). D'aquí surts en un lliure molt bonic fins al cim.

Llàstima que avui ja marxem perquè la zona és preciosa i segur que hi tornarem

La ressenya la podeu trobar al blog de l'Antxi i el LLorenç

Roques de Masmut, des de el parquing de dalt

Primer llarg

Arribant a R1

Segon llarg

Acabant la via

ELS PORTS Gronsa Central "via dels Aprenents"

2011-12-06T14:39:00.000+01:00

Avui a part del vent el dia està núvol, així que decidim anar a la Gronsa Central, que sembla que està més resguardada del vent.

La via triada és molt senzilla, però el lloc a diferència de la zona dels Estrets que sempre hi passa algú, és molt solitària. L'única via que coneixem, apart de la Sol desitjat, que ja he fet, és la dels aprenents. La via és força agradable.

L'inici no el trobem però com és fàcil ens posem en el lloc on la roca sembla millor i ens dirigim a una sabina i a uns 30 metres trobem l'spit, sembla que anem bé. En un parell de tirades ens posem sota un muret de IV+, força bonic. La tirada següent és senzilla però força aèria, aquí el vent es comença a notar. M'abrigo com si estès en una hivernal.

Ja només ens queda una tirada que li marquen V-Ao, però en lliure surt molt bé (V+). Baixem i tot i que volíem anar a la paret de l'Espill, el vent i el fred ens tira enrere i ens dediquem a fer una caminada.

Totes les fotos són d'en Quique

En el muret de IV+

La nostra R3

En l'aresta que surt a la feixa

Últim llarg

ELS PORTS Moles del Don "vies Tintin i Ítaca"

2011-12-05T20:47:00.010+01:00

Tornem a estar en l'aparcament dels Estrets, avui tenim previst anar a les Moles per escalar l'Ítaca i la Pasión por la birra. Coi amb el constipat, sembla com si caminés amb una pinça al nas, sort que tot és pla. Li dic al Quique de començar per la Tintin, perquè no em noto massa fi.

Comencem la via, que hem llegit que és de les que més es fa a les Moles. Apart de la segona tirada la resta a mi no m'ha agradat massa, a més ha començat a bufar un vent força desagradable. Tornem a baixar i ara ens posem a l'Ítaca.

La primera tirada molt escaladora, té un pas en un petit desplom de V+, a mi avui, m'ha semblat més difícil.

Arriba el company i comença a bufar el vent de nou, de fet bufa tota l'estona i de tan en tan li fot unes bones ratxes. Sense massa ganes enceto el segon llarg, què és maco, tot i que tinc el vent com a company massa estona.

L'últim llarg, el millor de tot a més queda una mica protegit del vent. La tirada és molt vertical però amb presses molt bones, realment un llarg que et deixa molt bones sensacions.

Ja només queda un petit ressalt que el fa el company.

Per baixar ho fem caminant, seguint les fites que et deixen en una canal on cal fer un curt ràpel fins quasi a peu de les vies.

L1 de la Tintin a les Moles

Arribant a R1

El llarg més bonic de la via, el segon

Los putos amos

L1 de l'Ítaca

El company en el 1er llarg

El company treballant L2

Arribant a R3

ELS PORTS La Gronsa Sud "via Saltsitxes Tibetanes"

2011-12-04T14:41:00.007+01:00

Tot i que hauria d'estar motivat i content per escalar uns dies per les terres del Ebre, el constipat que m'acaba sortir em fa tenir més ganes d'estar quiet que d'altres coses, però quan un ja té una edat, no pots esperar que tot vagi perfecte, si no és el constipat serà l'artrosi al canell, o al genoll o qualsevol cosa. Si és que ara entenc lo del banc del sinofós, que m'explicava el meu pare quan passàvem per la plaça Paeria de Lleida.

Amb el sinofós a sobre i en Quique, que no es queixa mai, marxem cap als Ports de Beseit, la intenció és fer la Caspa i Caries a la Gronsa sud. Parem davant de la Gronsa central, pensant que la pedra que just està al costat és la sud, però mirant la foto del vèrtex ja veiem que això no és aquí, continuem baixant fins un aparcament on comença el camí dels Estrets, que seguim fins que ens sorprèn la Gronsa sud, que maca, la paret i el lloc. Pensàvem que era cara sud i no, és oest, però avui no fa massa fred i el sol ja comença a tocar a les parts altes. Sort que la revista ens ofereix un altra via, perquè a la Caspa hi ha un parell de cordades, així que ens enfilem per la Salsitxes Tibetanes.

La via comença per unes rampes molt fàcils, mentre les fem algú em crida, ostres és el Llorenç que havia vingut a explorar la Tornassol, això m'ha semblat entendre.

La via és una escalada senzilla però el marc on té lloc, és únic. Ser escalador de la zona, com el company que hem saludat i de petit haver trepitjat aquests llocs, quina vivència més enriquidora.

La baixada la fem caminant; després del cim baixem cap al nord fins trobar un ràpel de 30 metres que va a parar a una bretxa d'on baixem a peu pel vessant oest.

Tot i que encara podríem acabar d'aprofitar el dia preferim marxar al càmping d'Arnes on plantem l' única tenda.

La ressenya la podeu trobar en el vèrtex 202

SANT LLORENÇ DE MONTGAI. Paella

2011-11-26T17:50:00.011+01:00

Fa tres anys que ens trobem a Sant Llorenç algunes velles glories, per menjar-nos una paella, i sobretot, per compartir una bona estona. De velles segur, de glories, be... deixem-m'ho córrer. Alguns hem quedat al matí per fer alguna escaladeta i obrir una mica la gana. El dia aquí no és massa bo doncs hi ha la boira, jo m'apunto amb el Lluís i l'Anna que van al Montroig, pensant que allí farà un bon solet. Però, avui no hi ha sort i tornem a Sant Llorenç, a la paret del Pont, a una via que el Lluís diu que està bé, però hi ha gent, així que sense saber massa cap on tirar anem a la normal i sortim per la variant que va obrir el Pinto i el Barbas.

L'últim cop que vaig estar al peu d'aquesta via, ara fa uns 38 anys. Va ser la primera escalada que vaig fer amb un dels millors mestres que he tingut en Joan Enric Farreny. Em va lligar la corda a la cintura i amb unes botes que m'havien deixat i un casc que es semblava més als que porten els paletes, vaig començar a tirar amunt, recordo la forta impressió que vaig tenir em semblava el llarg molt vertical, i em deien no t'enganxis tan a la paret que no veuràs les presses, però no sé si vaig fer massa cas. Al baixar tenia una barreja de sentiments, havia passat por però volia tornar-hi i crec que ha valgut la pena.

De la via doncs la terrible primera tirada que jo guardava en el meu record, és una escalada molt bonica de IV, la segona es pot empalmar amb la primera està bé, però no és tan maca i la variant Joe Pinto que jo no la veia clara és preciosa de principi fins a la fi.

Com encara es d'hora anem a fer una via equipada del Penyal de Sant Llorenç, i sort que ja és hora perquè fot molt fred.

La paella i els col·legues insuperables.

L1 de la normal al Pont

L'Anna i el Lluís arribant a R1

Variant Joe Pinto

El LLuís sortint del desplom

L'Anna en el mateix punt

El Penyal de Sant Llorenç

PELADET Oriental "via cita a cegues"

2011-11-19T22:46:00.016+01:00

Segons la meteo sembla que a la costa i aprop és on farà més mal temps, així que aquest dissabte quedo amb els companys de Lleida, per anar a Rubies.

A Rubies gairebé no si cap, i aleshores ens ve al cap els anys que veníem per aquí i que poca gent ho coneixia, però resulta que són caçadors; d'escaladors només hi ha un parell de cordades de Tàrrega que van a fer la festival eròtic i la David Duaigües. Nosaltres som cinc, el Lluís i el Juanito se'n van a la Bernatac i en Sergi, el Tato i jo a la cita a cegues.

Tot i que arribem ben suats a peu de via la roca està molt freda, la primera tirada té un passet difícil en que t'has d'equilibrar bé, després continues per un diedre ja més fàcil per entrar en un terreny caminant fins la R que te la trobes a la dreta.

Després del pas difícil de 1er llarg

El segon llarg és molt aeri i amb ambient en una dificultat de V, amb alguna petita tibada de V+,la tirada està ben equipada, però cal anar amb comte amb la pedra tot i que no és dolenta si cal anar atent.

Inici del 2on llarg

2on llarg

El Tato arribant a R2

El Sergi apretant en el 2on llarg

El tercer llarg canviem amb el Sergi, no és un llarg tan vertical però està força bé tret d'algun tram de roca delicada.

El Sergi en l'inici de la tercera tirada

La quarta tirada cal anar a la dreta a buscar una placa que cal escalar-la a la dreta del bolt i després anar seguint les expansions. Aquest llarg és el més físic de tots, li marquen Ae, però si estas fort de pila surt, jo he fet un Ao, pq les meves piles ja no són les duracell.

Inici de L4

El Juanito i el Lluís en el 3er llarg de la Bernatac

L'últim llarg tot i ser fàcil el tram que escales la pedra és molt bona.

Últim llarg

Al fons la paret de la Fontfreda

A dalt ens trobem tots per disfrutar de les precioses vistes del Pirineu nevat i amb sol. La via està força bé, per mi millor que la seva veïna la de les braves i el bar, que va ser l'última que vaig fer per aquí.

La ressenya és fàcil de trobar, només cal preguntar al senyor Google.

MONTSERRAT Paret de la Codolosa "via del Indignats"

2011-11-18T21:00:00.001+01:00

Cal aprofitar ara que estem en “l'estació de les pluges”, els intervals de bon temps, així que divendres ens trobem amb el Jaume per escalar alguna via nova de la Codolosa. Ens posem a la dels Indignats que cap dels dos hem fet, al cap d'una estona arriben el Toni i el Demetri que escalen la via del costat. Comença el Jaume i tot i que la tirada no és massa difícil, jo l'he trobat molt bonica. La segona encara ho és més, realment és una via que m'ha sorprès gratament, no esperava que amb la quantitat de vies que hi ha en aquesta zona sortís una línia com aquesta. L'últim llarg de tràmit.

Com encara ens queda una estona de claror anem a fer el balco de la codolosa, un parell de tirades equipades pel company Joan B.

El Jaume en el primer llarg

Arribant a la R2

El Jaume en L3

El Jaume en el 1er llarg del Balco de la Codolosa

Arribant al top

Les ressenyes les podeu trobar a la pàgina del Joan Asin i el balco a la del Joan B.

MALANYEU Paret del Devessó

2011-11-12T16:33:00.028+01:00

Dissabte quedem una bona colla per anar a Malanyeu. En Joan B que és un bon coneixedor del lloc ens farà d'amfitrió.

Comencem en Quique i jo per la via Montse Curto, ells en Joan i en Jaume, ho fan per la via de l'esquerra que no recordo el nom. La nostra via està força bé, no recordava el bon calcari d'aquesta paret a més només cal dur cintes i la dificultat és de V, amb un passet de V+. Baixem plegats per la nostra via i ens dirigim nosaltres a la Epirimountains i ells a la Badalona. Tres tirades ben equipades les dues primeres de IV-V, molt maques i la última ja pica una mica més. En Joan ens diu que només té un passet de 6a+, no obligat, i després V+, jo la continuació del 6a+, l'he trobat molt fineta i amb alguna presa dubtosa, després mirant la ressenya he vist que li posen sisè, es aconsellable no xapar el primer spit si no després tens problemes de fregament.

Tornem a baixar plegats.

El primer cop que vaig venir a Malanyeu va ser un setembre i em va encantar el lloc, algú em comentava, si vinguessis a la tardor és un espectacle i no s'havia quedat curt. Aquesta comarca del Berguedà és un bon lloc per perdre's. Un lloc de postal a més el dia, malgrat les previsions meteorològiques ha estat molt bé, i amb els companys un deu.

Últim llarg de la Montse Curto

En Jaume en el primer llarg de la via Roc

El Quique arribant a la R1

Rapelant amb les cordes plegades per no tirar pedres

L1 de la Epirimountain

Arribant a la R1

Esclat de colors

Prenent el solet abans de baixar

MONTSERRAT Agulla Ajaguda "via Francesc Beato"

2011-11-11T18:09:00.011+01:00

Divendres a la tarda ens trobem amb el Jaume a Can Jorba i pugem al Coll Musset, per escalar l'agulla Ajaguda. Triem la via Francesc Beato de la cara nord oest tot esperant el solet de tarda que s'amaga, just ara, sobre els núvols alts.

Per arribar al peu de via cal seguir un corriolet que desapareix i aleshores per on es pugui. En l'aproximació ens topem amb una cabra morta, a la que algú li ha tallat el cap.

El primer llarg és l'únic que val la pena, tot i que des de el peu té un aspecte lleig per què encara hi queda una mica d'humitat a la paret. Comença per una rampa que a mesura que s'allunya del terra és va fent més vertical fins sota del desplom,abans d'aquest hi ha un tram amb escasses preses de peu però cal buscar uns bons forats per les mans, a la dreta i després a l'esquerra. No és obligat crec que a la ressenya li posa Ao. El desplom només té un pas d'estreps força emprenyador, la sortida molt vertical però amb unes preses bonissimes.

El segon llarg, que em toca a mi, no té interès una grimpada senzilla, amb roca delicada.

El millor la companyia i el lloc.

Totes les fotos són del Jaume. que jo em vaig deixar la màquina al cotxe.
La ressenya es troba a l'Onaclimb

Primer llarg

Arribant a R1

Segona tirada

Rapelant per l'aresta

MONTSERRAT Magdalena superior "D. Anton" en solitari

2011-11-08T22:51:00.008+01:00

Després de la primera tempesta tropical censada, avui llueix un sol de tardor fantàstic. Així que després de la feina me'n vaig cap a Montserrat amb moltes ganes de trepar, com el company del dimarts no pot ho faig amb el silenciós.

Tinc un parell de vies al cap per fer, però a mesura que m'atanso al Monestir, m'adono que hauré d'afluixar les meves pretensions doncs a quarts de sis ja és fosc, fins i tot dubto que pugui fer la Doctor Anton a la Magdalena superior. En fi si arribo abans de les 4 a peu de via m'enfilaré si no hauré de fer alguna rampeta de la part assolejada del Gorro Frigi.

Surto del funicular i cagant llets cap al meu objectiu, arribo a peu de via i ni em paro amb les bambes i la motxilla amunt, un cop a la R1, m'adono que hagués estat més còmode fer les operacions a peu de via, però ara ja no baixaré. M'enfilo per la segona tirada que és molt senzilla i continuo per la tercera que cada cop es posa més vertical i bonica, coi la tirada està força bé, té quasi 60 metres, la motxilla la veig a la quinta forca. Un cop recuperada enfilo la quarta tirada de la via, si t'oblides dels bolts i escales un pel a la dreta, surt tot en un lliure aeri i molt bonic. Estic tan concentrat que ni m'adono que m'he quedat sense cintes. Després al baixar veig que a la R hi ha 4 cintes, no es pot anar amb preses. L'última tirada és de tramit.

Dalt al cim encara hi toquen els ultims raigs de sol, però cal que m'afanyi perquè no tinc clar que amb un 60 pugui baixar, en algun lloc havia llegit que amb ràpel de 60 s'arriba a peu de via. Em poso a la feina esperant no haver de fer algun invent. Però cap problema amb dos ràpels sóc a peu pla.

L'hora que és ja no em dona temps ni de fer l'Atila a l'Ullal de Magdalena així que avall, m'adono que vaig molt lent, incoscientment vui disfrutar aquest moment màgic a Montserrat, ni un turista i la foscor que va arribant li dona un caire especial que a molts ens té enamorats.

Segona i tercera tirada

L'amic silenciós

En la tirada més maca de la via

L'ombra de Montserrat

Passejant per Montserrat el dia de Tots Sants

2011-11-01T13:13:00.000+01:00

Avui dia de tots Sants ens trobem amb el Jaume als voltants de Collbató. Esta tot xop i quan s'alça la boira ens adonem que a Montserrat fa estona que plou.

Agafem els trastos d'escalar però tenim bastant clar que la cosa no pinta bé. Ens dirigim cap a la Presidenta. La paret esta molt molla i decidim pujar fins Sant Joan i baixar pel camí dels Pollegons de la Plantació i així fem una bona passejada del material.

Tot i que això sembla més aviat Thailandia o el Vietnan. És Montserrat

SANT LLORENÇ DE MONTGAI Paret de l'Os "via Carnaval rock"

2011-10-29T17:38:00.001+02:00

L'arribada de nous materials a finals dels setanta /començament dels vuitanta va produir grans canvis en el món de l'escalada. Van caure, molts mites, aquells escaladors vestits amb rochetors i camises de franel·la, ens vam posar malles molt acolorides i els supergratons penjats de l'arnès.

Els amics de Lleida que sempre maquinen, van pensar de fer una trobada amb aquelles cridaneres malles. Quan m'ho va comentar en Sergi, recordava les primeres que vaig tenir, d'uns estampats espectaculars, pot-ser millor que no les hagi trobat perquè aleshores teníem quasi trenta anys menys.

El dissabte 29 quedem uns quants a Sant Llorenç amb les malles pertinents i davant del Cilindre ens fem la “foto oficial” de la primera mallascalada. Com hem vingut, apart de passar-nos ho bé a escalar, ens distribuïm, la majoria van a la Formiguera, ostres i si anem a fer alguna clàssica de la paret de l'Os? Sembla que els únics que no van a la Formiguera són el Pepe i el Nico així que anem a la Carnaval rock de l'Os.

Foto oficial 1era Mallascalada

El primer llarg comença exposat, si la via estes a peu de carretera no ho seria però surts d' un replà que està a uns 8-9 metres del terra. El Pepe hi posa un tasconet per si de cas, l'entrada i un tros més és on hi han els passos més obligats 6a+ dels anys 85, d'aquells que et posen les piles ben posades i després continues per una zona molt vertical i bonica de V-V+. L'entrada a la R és una mica matojera i amb l'herba molla són d'aquells trams que quan vas de primer vas amb el cul ben apretat.

El segon llarg surt per una zona molt vertical amb tendència a l'esquerra V fins al peu d'una fissureta de 6a, flanqueges més a l'esquerra i encares una placa desplomada de 6c+, que està força humida, cal dir que encara que estes seca la veig super-difícil, la sortida és molt maca.

El Pepe a l'inici del segon llarg

En el tram de 6a

En el tram de 6c+

En la R1

Els dos llargs següents la dificultat baixa força, el tercer llarg el graduen de IV+, però si li pugem mig grau com a tota la via, segurament és més real. En aquest llarg hem trobat un vesper, sort que avui feia un dia una mica rúfol i hem pogut passar sense patir picades.

El Nico a l'inici del 3er llarg

Arribant a R3

L'últim llarg és molt maco V-V+. Estic super-content m'ha agradat molt la via i amb companys com el Nico i el Pepe l'escalada ha estat molt agradable.

La via cal dir que ha estat re-equipada amb parabolts i que cal portar algun tasconet per completar l'equipament. L'inici de la via, cal seguir el repla que hi ha al peu de la Jordi Andreu, aquest es va fent més estret el lloc on acaba alli comença la via. La ressenya ja la posaré que ara no tinc l'scanner

Últim llarg

Acabant la via

MONTSERRAT Esperons Fra Garí en solitari

2011-10-25T21:45:00.004+02:00

Surto de la feina i no sé si escalaré amb el silent o amb el Toni, però ell,finalment no pot.

Em dirigeixo a Collbató per escalar els esperons de Fra Garí. Tot i que no porto ressenya, identifico el Llençol i lo de sota deuen de ser els esperons. Arribo al peu i veig uns parabolts molt nous i suposo que estic a peu de via.

Començo a pujar i faig els dos primers ressalts, això és una merda una rampa III/IV on tinc una feinada amb el silent per que apart de corre malament s'enganxa la corda a tot arreu. Començo el tercer ressalt, be això ja és un altra cosa aquí escales una mica més i la corda ja va normal. La resta de murets no són tan difícils però estan força bé, llàstima que no tingui més continuïtat perquè la roca és molt bona.

Això de no parar de pujar i baixar em deixa ben cansat i ja tenia ganes d'arribar al camí de les bateries. La baixada la faig per la drecera de Fra Garí, cal pujar una mica per trobar-la

Tercer ressalt

COGULLó DE TURP "via del Guillem"

2011-10-22T19:44:00.006+02:00

Truco als amics de Lleida per escalar en les meves terres. Tenen previst conèixer la zona del Cogulló de Turp. Jo aquí hi volia anar en solitari, però com sembla que va be a tothom, allí anem. Cal dir, que apart de fer un dia fantàstic de tardor, el llocs és preciós i pujar al Cogulló des de Perles, ha de ser una excursió de les que valen la pena. Nosaltres pugem en cotxe seguint les indicacions que trobareu en el blog del Guillem, només dir que hi ha un desviament que podria portar a confusió, quan es fa la pujada en mal estat i que porta a la font del Tilló, aquest desviament no s'ha d'agafar.

La via jo la qualificaria de col·leccionista. El primer llarg només té un pas curiós. El segon llarg és el que esta una mica millor. El tercer llarg el tram d'Ao és obligat no per la dificultat sinó pq es desmunten les preses de ma. L'últim llarg no és tan descompost. Això si, quan arribes al cim la vista és espectacular, Perles, Narieda, Roc del Galliner, la Mora,..estas en el centre de tots. La vista i la companyia és el que més ha valgut la pena

Tardor a l'Alt Urgell

El Cogulló vist de l'aparcament

Lo Juanito i jo a la R1

Lo Juanito i darrera lo Sergi i el Tato

Lo Juanito a l'últim llarg, el més compacte

Lo Sergi acabant la via

de esq a dreta: Sergi Juanito, Mingo i Tato

AGER "via Montsiciana"

2011-10-16T15:19:00.026+02:00

Avui m'he llevat com el dia gris i sense massa motivació. A mesura que m'atanso a Bellcaire d'Urgell, que és on he quedat amb el Joan, el dia s'aclareix, però continuo espès.

Pugem cap a Ager i el dia es torna gris i boirós. Carregats amb més material del que es necessita ens atansem a la Montsiciana, que està situada en la canal de baixada de les vies més llargues.

Tot i que m'agrada començar, el company em diu que em castiga per què he arribat tard, i comença ell. El primer llarg és senzill i únicament hi ha una apretadeta de V. Feia dies que no tocava el calcàri i només començar a tocar-lo em sento més motivat, i és que quan retornes als orígens recuperes l'identitat, això diuen els que en saben, no?.

El segon llarg, té un passet de 6a, abans del pas tens una fissura on pots posar un camalot del 0,5, doncs una patinada et faria caure en la repisa. Després fas el pas difícil, que és de col·locar-se bé i ja més fàcil i flanquejant fins la R2.

El tercer llarg, que enceta el company, té una apretada a l'inici i després molt fàcil fins la R3.

Ja només queda una tirada, preciosa, ostres que bé que m'hagin "castigat", la tirada és una placa molt guapa de V, amb algun tram molt curt, que pot-ser és V+.

Mentre espero al company disfruto de l'ambient tan especial que es respira al Montsec i la grisor del matí deixa pas a un estat de felicitat.

Com encara és d'hora en Joan em diu de fer alguna via a l'agulla de l'Embut i proposa de fer la Blues. Una via de caire esportiu que té tres llargs. Com el dia que la vaig fer, havia fet el segon llarg de primer, ara li deixo al company, és la tirada més maca perquè la resta no té massa interès.

La ressenya la podeu trobeu a ressenya.net i amb un camelot del 0,5 ja feu.

En Joan en el primer llarg

Inici de la tercera tirada

En el llarg més bonic

El company arribant al cim

MONTSERRAT Paret del Pont "via Anonymus"

2011-10-14T15:43:00.002+02:00

Avui divendres ens tornem a trobar amb el Jaume per anar a fer una via a la paret del Pont, l'Anonymus. Avui sembla que no patirem la calor de dimarts.

Ens preparem a peu de via i com sé que en Jaume li agrada començar, em preparo per assegurar-lo, quan em diu si vui començar. Doncs començo a pujar, la tirada no és massa difícil i les assegurances són suficients, però no escalo massa a gust la majoria de les presses tenen una capa de terra molt fina i van caient branquetes, sorreta i algun projectil de dalt. Segurament fins que no caigui una bona pluja que ho renti i que faci que la terra de dalt no estigui tan suelta, la tirada continuarà bruta.

El segon llarg té una sortida que promet, però després d'uns metres hi ha una cutrada de tram, terra suelta el tram tècnicament no té dificultat però et posa dels nervis, sort d'una sabina escapçada que és prou sòlida, l'entrada a la R comença a canviar la cosa.

A peu de via hi ha una corda vella, segurament dels qui van obrir la via, per deixar-la fixa en aquest tram on aniria molt bé. Faig R, encara que no seria necessària, però li deixo al company la que serà la tirada més maca. Ben assegurada, sense terra i força bonica, encara que curta.

L'últim llarg un desplom de 6b+, al començament hi ha molt de canto però després, es fa més petit. Com no tinc el grau faig trampes amb els estreps.

La via, personalment no m'ha agradat i encara que escombréssim totes les presses continuarien omplint-se de terra, que no para de caure.

Després ens posem a la Tasmània i fem un parell de llargs, aquí si que hem disfrutat, llàstima que el dia no dona més de si, per poder fer l'últim llarg. Baixem i ens trobem amb el Toni que ha fet l'Esparreguera amb el Dimitri.

El Jaume escalant el 1er llarg

Arribant a R1

El company escalant el tram més maco de la via

Apurant els últims raigs de sol, a la Tasmania

MONTSERRAT Pollegó de la Vinya Nova "via Los mares del sur"

2011-10-11T19:19:00.001+02:00

Avui dimarts ens trobem amb el Jaume i el Toni per fer la via mares del sur. M'enduc el frontal doncs a quarts de vuit ja és fosc i com la via és llarga i anem tres no tinc clar que arribem amb massa llum.

Es deu menjar bé a la Vinya Nova, collons i nosaltres amb la que cau amunt, ja ho diuen que els escaladors som d'una pasta especial.

Arribem ben sufocats i ens repartim les tirades. Comença en Jaume, que s'ho pren amb calma. No m'estranya pq amb la calor que fa, costa molt posar-se en marxa. Finalment comença per una placa molt fineta que acaba en un desplom molt guapo (6a), si col·loques be els peus no tibes massa de braços.

El segon llarg és de tràmit, només té un passet al sortir de la R.

Ara canviem i enceto el tercer llarg que va pujant al costat una mena de gran llastra on pots col·locar catxarros, ara que en cas de caiguda no sé si la cosa aguantaria massa, arribes a una expansió i a partir d'aquí cal anar seguint les expansions que et porten cap a la dreta.

El següent llarg agafa una placa amb tendència cap a la dreta, cal vigilar hi ha algun tram molt delicat , el llarg és força bonic.

El cinquè llarg, és pel Toni. Fot una mica de yuyu el començament, doncs l'expansió és força amunt i la roca no dona massa confiança. Cal sortir flanquejant i de seguida trobes una fissureta on es pot col·locar un alien blau o verd, continues i trobes un altra fissureta on hi cap l'alien verd o groc, però és que allí mateix hi ha un forat on hi cabria un camelot del tres, que no portàvem. Una petita apretada i ja s'arriba al parabolt, a partir d'allí la roca millora i la resta és un muret aeri amb unes presses bonissimes.

L'últim llarg la paret tomba força i tot i ser fàcil, és un llarg bonic.

Arribem amb força claror, no m'ho pensava tot i anant tres; en Toni diu que hem tardat dues hores i tres quarts.

Si no fos perquè encara fa calor i tenim la boca pastosa, aquí dalt s'estaria molt bé, la llum i les vistes són precioses i malgrat tot, romancegem, però en Toni que és home de seny, ens agafa de la ma perquè si no arribarem fosc.

En Jaume en la placa del 1er llarg

Superant el desplom del 1er llarg

En Jaume en L2

Els companys en el 3er llarg

Acabant la quarta tirada

En Toni encetant el cinquè llarg un dels més bonics

Final de via

MONTSERRAT Mirador de Sant Joan "via Pitu Nuri"

2011-10-02T10:55:00.012+02:00

Feia dies que tenia pendent aquesta piulada del diumenge 2 d'octubre; en què vam anar amb el Toni i en Lluís a fer la via del Pitu i la Nuri a la punta Pam a Pam i el Mirador de Sant Joan. La via no està malament potser esperava trobar una via sense massa interès però té un parell de tirades força interessants.

La via comença més a l'esquerra de la via dels germans Masó (integral Barberà), amb parabolts grocs, generosament col·locats al llarg de tota la via. La primera tirada tot i ser fàcil no està malament.

El segon llarg és molt maco, hem intentat apurar amb lliure però cal estar fort, perquè és molt atlètic i la disposició de les assegurances no ajuda gens, després del tram més desplomat la resta un mur amb molt canto i vertical, molt bonic.

La tercera tirada no té interès, escales 5 metres per sortir caminant al cim de la Punta Pam a Pam.

La quarta tirada puja a l'esquerra de la via dels germans Masó, aquí la pedra és delicada, jo crec que és més bonic fer la tirada de la via dels Masó i quasi al final anar a l'esquerra a buscar la R 4 de la via Pitu,

El cinquè llarg, el més bonic de la via, té un tram de V+ amb un passet de 6a no recordo si és entre el 2 i 3 o entre aquest i el 4 bolt. Després afluixa un pel però maco fins la R.

Nosaltres hem pujat pel Clot de la Mònica que és una aproximació molt recomanable per les vistes que es tenen sobre la Plantació.

En LLuís arribant a R1

En Toni en el mateix punt

L4, crec que és més bonic escalar la via de la dreta (via Masó)

La ressenya la trobareu al blog del Joan Prunera

MONTSERRAT Tarda a Gorros

2011-09-27T19:55:00.032+02:00

Un altre dimarts tarda quedem amb en Toni per fer una marató per Gorros. Comencem pel Gorro Frigi, amb la via de l'Adrià que no recordava que era de les primeres que vaig fer al Frigi. Com a l'ombra fa una mica de fresca decidim anar a la part més assolellada del Gorro, on jo mai he escalat. En Toni que ho coneix molt bé, proposa de fer una clàssica la Gede, és senzilleta però té un 3er llarg que està força bé. I finalment apurem el dia fent la via de l'Acròmion a la Magdalena superior. Marxem que ja no s'hi veu gaire. Coi amb els anys que ja tenim i encara amb la dèria d'apurar fins l'últim moment.

1er llarg de la via Adrià al Gorro Frigi

Segona tirada

L3 un dels més bonics

En Toni en el L5

Segona tirada de la Gede

Arribant al cim

L2 de la via acròmion

Foto d'en Toni a la R2

Escalant amb els últims raigs de sol

MONTSERRAT Carena del Dumbo "vies llimac groc i nexus"

2011-09-21T19:42:00.010+02:00

Avui dimecres ens trobem amb el Joan B a can Massana, com fa força xafogor pensem que a l'ombreta, s'estarà millor. Mirant el nou llibre d'Agulles, decidim anar a la Carena del Dumbo, així que sense el ventet característic d'Agulles enfilem cap a la canal Ampla, allí ens trobem a l'Eduard que baixen amb un company de fer la ful de sac del Setrill, xarrem una estona molt breu, suposo que en Joan ja em coneix una mica i veient que la trobada s'allargaria ens fa anar per feina així que cap a escalar. Sense saber-ho ens posem a la via del llimac groc una via on els parabolts i són força presents i no està gens malament, tot i que nosaltres fem una R on marca el llibre, si no es xapa el 3er bolt pots arribar còmodament fins al cim.

En Joan en el s2on llarg del llimac groc

Ara anem a la via Nexus del Remi Bresco, aquí la història és totalment diferent. El primer llarg que l'enceta en Joan, els spits són força separats i la roca és força discreta malgrat les dificultats no són massa grans.

El segon llarg té un aspecte molt cutre, no sé si és que s'està fent fosc i la boira que entra et fa ganes de fotre el camp, però la R són dos spits vellets . Aquest llarg tècnicament és més senzill que l'anterior i tot i està descompost vas amb la suficient comoditat per anar triant les millors preses, fins que arribes a l'últim spit, a mesura que t'allunyés el terreny és fa més vertical aleshores et venen els pensaments negatius, típics de quan et cagues de por, que si l'spit està lluny i tots són molt rovellats, m'aturo un moment , i faig un parell de respiracions alhora que miro a l'esquerra que es veu més fàcil però molt descompost, així que cap a la dreta amb un aire més positiu. En el IV+, no es cau i si vaig tranquil segur que triaré les preses més sòlides. Un cop passat, ara la paret s'ajau i fàcil ja fins al top.

Ha estat bé, dues vies totalment diferents. Tot i que la primera tenia passos mes macos d'aquesta segona me'n recordaré més.

En Joan al L1 de la Nexus

Arribant al cim del Dumbo

MONTSERRAT Timbaler "via Francesc Sardans"

2011-09-20T23:32:00.000+02:00

Quan hem truca el Toni no tinc massa clar poder escalar per les molèsties amb l'abductor, però em poden més les ganes i aquest mals que apareixen sense cap motiu aparent, si fas repòs encara tarden més a marxar. A l'hora de dinar ens trobem al Bruc, la intenció és fer la nova via dels germans Masó al Timbaler. Potser m'he equivocat doncs com ahir vam escalar en màniga llarga, pensava que avui la temperatura seria més baixa. Sort que un lleuger ventet ens farà passar la calor que torna a fer.

La via sense ser cap meravella, no està malament. El primer llarg, comença amb un tram on costa posar-se a la roca doncs hi ha una zona amb força terra. Després hi ha una placa molt fineta amb roca que no és de primera. Per mi V+.

El segon llarg surt mitjançant un flanqueig on cal tibar la roca amb molt de carinyuuu. Després ve un tram molt vertical però amb presses bonissimes que cal vigilar, el tram el graduen de V+, però jo l'he trobat més senzill que la placa d'inici.

El tercer llarg el mateix que el primer costa posar-se a la paret, per la terra que hi ha al peu, enfiles recte amunt aplicant la tècnica de diedre, jo no goso per la cama així que m'ajudo en els dos bolts que trobo. Després de un tram en lliure cal agafar 4 bolts amb artificial on cal pujar a l'ultim esglaó per poder xapar.

L'últim llarg, pertany a l'aresta Brucs, tot i ser fàcil és força disfrutón, a més el Toni que a l'igual que jo és un incondicional dels tricams els va posant en els forats que va trobant i queden superbé, la ressenya marca un clau però nosaltres pugem recte i no el trobem.

En Toni arribant a R1

Inici L2

Inici de l'artifo, L3

Arribant R3

Top

MONTSERRAT Roca Gris "via esparreguera"

2011-09-19T21:22:00.001+02:00

Avui aquesta nit no sé amb qui hauré somiat, que em fot un mal la zona de l'abductor . I he quedat amb un amic de Bilbao amb qui he fet les meves millors escalades no vull tirar-me enrere tot i que mentre camino cap a la feina em molesta força. Procuro no pensar-hi pq segurament serà una tonteria pròpia de l'edat.

A migdia ens trobem a Collbató i seguint les seves indicacions trio la via. L'escollida és la Roca Gris per la via Esparreguera.

Les dues primeres tirades amb la ventolera que està fent i la cuixa es fan molt desagradables, sort que després quedem una mica arrecerats i podem disfrutar de les tirades que potser són les més maques de la via.

Tot i que aquesta via no recordo el nombre de vegades que l'he feta, però poder-ho compartir amb el meu amic Jorge és una sensació molt agradable.

Roca Gris

Primer llarg

Arribant a R2

En el bonic mur del 3er llarg

Flanqueig, abans del diedre final

Últim llarg

MONTSERRAT Paret del Pont "via Tasmania"

2011-09-17T23:16:00.001+02:00

Havíem de ser tres però al final amb en Quique marxem a la paret del Pont. A mesura que ens atansem veiem que les vies clàssiques hi han cordades i és que dintre de 3 mesos ja no hi podrem escalar. Arribem a la paret, hi trobem una cordada, a la via Anonymus. Tot i que no ens coneixem gràcies a Internet sabem els uns dels altres.

Tot i que ja coneixia la via, perquè l'havia fet en solitari un fred mati de gener, abans de les prohibicions. Aquell dia va ser més una lluita contra els elements que un altra cosa, avui molt més relaxat l'he disfrutada, no la recordava així de maca.

El primer llarg és preciós mantingut en el IV+/V i un petit tram molt finet de V+.

El segon llarg una placa on t'has de bellugar per trobar les millors preses.

La tercera tirada sobre el paper és la més fàcil IV, però aquí he patit força, doncs havia una capa important de terra sobre les preses.

La última tirada és la més bonica, puges per un terreny fàcil fins que una expansió et marca on has de d'atacar la paret de la dreta un pel desplomada el pas és molt tècnic i val la pena no fer trampes perquè és d'aquells que et deixen un bon regust.

La via no arriba dalt de tot, si porteu cordes de 60 m en dos ràpels sou baix.

Primer llarg de la Tasmania

El company arribant a R2

En el 3er llarg

Arribant al top de la via

En Jordi

MONTSERRAT El Cap del Guerrer "Ocell garratibat"

2011-09-14T19:33:00.001+02:00

Caldrà aprofitar fins que no canviïn l'hora i a quarts de 5 ens trobem amb el Joan B a Can Massana. Tot i la calor el ventet típic d'Agulles fa suportable la caminada fins el Cap del Guerrer. La via no està malament una primera tirada que tot i ser fàcil pels llocs on hem passat hi ha alguna escameta de roca que et fa anar amb les pil.les posades. El segon llarg és molt bonic, surt per un tram molt vertical però amb uns bolos pels peus molt bons. Aquest tram jo l'he vist ressenyat per alguns en V+ i en algunes ressenyes IV+. Com aquí Montserrat canvia tan anar un pam a la dreta o a l'esquerra. Nosaltres l'hem atacat una mica a la dreta dels spits i és fa molt bé no crec que sigui més de V. Després d'aquest muret la dificultat, baixa molt.

Com hem anat per feina encara queda una bona estona de sol, en Joan em proposa que fem la via normal, que em diu que va a la dreta de la que acabem de fer, però jo aquesta ja l'havia fet i la recordo com la del 40 aniversari. Potser és una variant que van obrir a la normal 40 anys després de la seva apertura?.

Com mai he pujat a la Màquina de Tren, li dic al company de fer-la. M'ha sorprès gratament.

En Joan en la primera tirada

Inici de la bonica segona tirada

Màquina de Tren

MONTSERRAT "Gorra Marinera i Magdalena inferior"

2011-09-13T00:35:00.011+02:00

Dimarts després de treballar quedem amb en Toni per anar a Gorros, que està ple de turistes. Dubtem de si pujar a peu, però finalment ho fem en el funicular que està ple de russes; russos també en devia haver, però no m'hi vaig fixar massa.

Comencem a la Gorra Marinera, veient el pas d'entrada tan desplomat de la directa incierta, uii en fred decidim no fer-lo, hi entrem per la via de l'esquerra, crec que és la sargantana?. Marxo ràpid mentre en Toni va xarrant amb unes japoneses que crec que les vol fer pagar per mirar-nos. Em salto un parell de Rs i quan porto uns 50 metres espero que pugi en Toni. La tirada és força maca té alguns muret força verticals que suposo que deuen de ser IV+. La segona tirada en Toni fa un llarg de 60 metres fins al peu del mur final on hi ha la tirada més maca de la directa incierta. La continuació és molt maca i atlètica V. En Toni em diu que la via va per l'esquerra, es veu un spit, però mirant recte veig un bolt i escalo recte amunt, després de l'expansió arribes a una petita vira i recte l'únic que veig és un tram molt descompost, després em va dir en Joan B, que havies de sortir recte, però el terreny es veia molt descompost.

En Toni en el 1er llarg de la Gorra Marinera

Baixem i ens quedem a la Magdalena inferior. Fem la via Augusta que a peu de via té un químic. Aquí ens equivoquem al fer la R, mirant un llibret antic de Gorros la R la marca on l'ha fet en Toni, però si puges 15 metres més queda una tirada més maca IV+ a l'inici i després V. D'aquesta R fins al cim si aneu amb cordes de seixanta ja arribeu al cim fent una tirada força maca i tranquil·la.

Via Augusta

En Toni que coneix molt be la zona em proposa de fer la via Amnistia, una via força entretinguda que pots fer en una sola tirada de 60 metres.

Amnistia

Com encara queda una estona de llum ens anem a fer la Cantus mesede, no sé s'escriu així, és una que té una entradeta on cal tibar. Després com el nostre fort no és la vista i en aquestes hores és quan més es nota, en Toni sense saber-ho es canvia a la via de l'esquerra. Però com gairebé és el mateix per on passis a la segona tirada ho fem en direcció a la dreta i ja sortim al cim.

Anem baixant i sembla com si tanquéssim el dia per aquí dalt, aquesta hora és màgica els colors el silenci, el cansament però alhora la satisfacció d'haver viscut unes hores intenses ens deixa plenament satisfets

MONTSERRAT MIranda de les Boïgues "via Josolomi" i l'Agulla dels Espeleòlegs

2011-09-10T00:02:00.007+02:00

Aquest dissabte espantats per la calor que ha de fer per les terres de Ponent, decidim amb el Joan B. anar a Montserrat a un lloc amb poc sol. Triem una nova via que s'ha obert a la Miranda de les Boïgues, la Josolomi, que està en la cara SW.

La primera tirada és una gran pedalada a excepció d'uns metres finals ressenyat de V, que sempre costen quan se surt dels estreps, el tram és molt maco molt vertical però amb bons bolos. La R super-incòmoda, un metre i mig a la dreta hi ha un millor repòs. La sortida és un V, cosit amb bolts, però és que la roca de moment, no és massa bona. El desplom cal fer-lo amb A0 perquè aquí la roca és molt dolenta al company li va caure un superbolo. La qual cosa el fa anar buscar una R de l'aresta Brucs, cal dir que després del desplom la roca millora i el tram és força bonic (IV+).

En Joan acabant de pedalar

En el peu del desplom del 2on llarg

Arribant al cim

A continuació anem a l'Agulla dels Espeleòlegs que jo mai havia escalat. Molt bonica i recomanable.

La ressenya la trobareu al blog del Joan B. o a Onaclimb.

MONTSERRAT Agulles

2011-09-08T16:50:00.008+02:00

Dijous passat quedem una bona colla de gent dels blogs, en Joan G., en Jaumegrimp, el Toni, i la meva parella d'escalada, que fa dies que es va trencar els dits i avui torna a escalar, a veure si se'n recorda.

En Joan i en Jaume se'n van a l'Ou de Colom i la resta anem a la Miranda Alta, que el diumenge passat vam veure una via que sembla interessant, la del dijous. Comença gairebé en el coll amb la Manolito Garcia i seguim uns spits (4), el tram és força dret i un pel brut, però si t'ajudes de l'arbre ronda el V, al deixar-lo hi ha un tram de V+, la resta fàcil fins la R que està sobre un pedrot; la tirada és molt curta.

La segona tirada continua fins sota un desplom, allí hi ha un clau molt rònec i després no és veu res miro a dreta i esquerra, i res. No ho tinc gens clar, doncs les vies d'en Majo, Sales i Cia, no són tan exposades. Trobo un forat on hi cabria un friend petit, però no portem res, doncs la guia diu que no en calen. Em costa de marxar perquè veig la seqüència, però hi ha algun còdol que no fa bona pinta , això i el clau em tiren enrere. Així que baixem i anem a la Roca de les dues Puntes que la tenim just al costat.

En Toni en el primer llarg

Josep A tb en el 1er llarg

En Joan G i en Jaume dalt de l'OU de Colom

Roca de les Dues Puntes

MONTSERRAT Ecoblau

2011-09-07T21:14:00.016+02:00

Feia molts dies que tenia ganes de fer aquesta volteta en solitari per Ecos. Avui finalment em decideixo. Surto de Can Jorba i pujant pel camí dels francesos estic suant com una guarra buff no sé si la disfrutarem o la patirem. Al coll Musset l'aire fa més agradable la caminada, malgrat el sol, la pujada fins al peu del Montgrós no es fa pesada.

Glopet d'aigua i m'enfilo per la via blava del Montgrós, és senzilla però haver de pujar i baixar amb aquest solet,em deixa força cansat . Ja soc al Montgrós, quin lloc no hi ha ningú i el silenci és total; em miro l'aresta de la roca Plana, no fa una pinta massa bona i com no sé com són les R, decideixo baixar cap a la Salamandra. Aquí si que fa calor, doncs queda enclotat i el ventet no es nota fins força amunt. Començo i tot i que la via tècnicament no és difícil, les assegurances no les veus fins que hi ets a sobre, la qual cosa et fa pujar amb molta atenció. La via m'ha agradat molt, malgrat dalt la roca és delicada.

Baixo per la mateixa via doncs només porto una corda de 60 metres i a peu de via m'he deixat la motxil.la i està clar l'aigua i la maquina de fotos a dins. Quin glop d'aigua calenta que em fotre quan arribi baix.

La calor em deixa fet caldo, el bocata que portava és impossible empassar-lo, així que em foto la poca aigua calenta i la poma que em senta d'allò més bé i xino xano avall que tot i l'ombra i quarts de set de la tarda la calda continua sent important. L'excursió és maca, però amb l'únic que penso és amb una bona cervesa ben fresca.

L'Ajaguda, des de el coll Muset

Ecos

El Montgrós, primer objectiu

En el cor de Montserrat

Frares i Agulles

La Salamandra, segon objectiu

La Talaia

Els amos

MONTSERRAT Manolito Garcia "Master comander"

2011-09-04T14:05:00.006+02:00

Avui quedem amb el Jaume i el Toni, aquest últim només el coneixia de manera virtual.

Tot i que no tenim una idea clara on anar, ens decidim per fer alguna escaladeta ràpida a la zona d'Agulles, doncs els companys estan de festa major i a dinar han de ser a casa.

El nostre objectiu era un altre, després de buscar-lo, tornem a ser al peu de la via Master, així que malgrat en Jaume i jo l'haguem fet, ens decidim per enfilar-nos hi, per no perdre més temps buscant. La via, com diu en Jaume, és una excursió vertical, però força agradable i amb bona companyia, com és el cas, fins i tot disfrutes.

MONTSERRAT Cara del Mico "via infidel" en solitari

2011-09-01T12:31:00.006+02:00

Quina mandra que em fot agafar els trastos i tirar cap a Montserrat amb la calda que fot, però com les previsions de la meteo pel cap de setmana són dolentes, me'n vaig sense pensar-ho massa.

Avui aniré amb el company silenciós que fa dies que no surt i en té ganes. Així que a les 4 ja pugem amb el funicular de Sant Joan, avui carregat de turistes. Que deuen pensar d'aquestes pedres, que per nosaltres són tan familiars, però que la seva raresa les fa úniques. El primer cop que vaig estar a Montserrat, a finals dels 50, jo devia tenir 2 o 3 anys i em devia impressionar, perquè el record d'un escalador amb rochetors i un cangur groc dalt d'una agulla a la zona de Sant Joan, el tinc clar i no recordo res immediatament anterior o posterior a aquell dia.

Deixem els turistes amb les seves descobertes i jo enfilo el camí que va a Sant Jeroni i a l'alçada del Sentinella tiro avall. A mesura que em faig gran aquests caminets, que de jove baixaves amb 4 salts, ara costen més, però els continuem baixant i això és el que compta. A l'alçada del Sentinella hi ha una fita que marca el trencall per anar a la Cara del Mico i en pocs minuts arribo al peu de via on hi ha una gran pedra.

El començament de la via promet, un muret vertical amb molt bona pressa li posen V, els bolts molt nombrosos, jo xapo un si un no, hi puges super tranquil malgrat vagi sol, llàstima que després s'arrampa la tirada però, no està malament.

El segon llarg una rampa de tercer els bolts continuen sent molt nombrosos i per mi innecessaris doncs només xapo al sortir de la R i quasi arribant a la R on la roca és més delicada.

El tercer i el quart llarg els empalmaré tot i tenir 10 cintes crec que me'n sortiré. El tercer llarg continua sent una rampa amb algun passet més vertical, la R3 ni la toco i em dirigeixo directament a un diedre molt vertical. Col·locar-se i el primer pas són els més difícils, no me'n fio de posar el peu en un codolet on m'he agafat amb la ma, així que faig un Ao. Sort que no ho vaig fer pq de segon va saltar el còdol i jo darrera, però finalment surt el pas, 6a. Després del passet continua molt vertical però amb molt bona presa V i ja fàcil fins al cim. Personalment la via a mi no m'ha agradat, únicament el començament de la via i del llarg 4 són escaladors, la resta una rampa.

Tot i que volia fer un altra via, són tres quarts de set i em sembla que serà justet, així que em relaxo i baixo pel camí més llarg i en plan passeig per arribar a les 9 al cotxe.

La ressenya la podeu trobar al blog d'en Joan B.

El Sentinella em fa companyia en la primera tirada

El company silenciós en les últimes tirades

Tres cordades en el Gorro Frigi

Ostia la Cara del Mico, ja ja

Últimes llums a Gorros

Cel cabretes, terra pastetes

Que be que es distingueix la Nineta

CAVALLERS Paret donde peta lo riu Malo "via Agujetas de color de rosa"

2011-08-27T14:25:00.000+02:00

Després de fer molta bondat, avui dissabte quedem amb la penya de Lleida per anar a Cavallers. Marxem a quarts de vuit amb el Juanito i el Sergi i a mig camí recollim a l'Albert, que ens explica la seva experiència a la Carros de Roc.

Que ben situada està Lleida, escalar a Pirineu i abans de fer-se fosc ja hi tornes a ser.

La via triada és l'agujetas de color de rosa, a la paret Donde peta lo riu Malo, així que després de descalçar-nos al riu arribem a peu de via.

Comencen en Juanito i l'Albert per una placa de V+, que agafada en fred te lo seu (equipada).

Banyet de peus

Placa del primer llarg

El Sergi escalant el 1er llarg

Després ve un canvi de reunió fins al peu d'un diedre força dur 6a+, on només hi ha un parell de xapes situades en els llocs més difícils, la resta pots anar equipant.

El llarg següent torna a ser un canvi fàcil de reunió.

El company en el llarg més dur

R4, difícil de veure si l'herba és alta

En Sergi enceta la cinquena tirada que està força be, té un petit tram de V+, aquí cal posar alguna cosa.

El Sergi en el tram més difícil de la tirada 5

La sisena tirada, que em toca a mi, és una passada de guapa un placot de 50 metres de V amb els seguros ni massa lluny ni aprop, una disfrutada (equipada)

L6, el més disfrutón

L'últim llarg surt per una mena de diedre fins empalmar amb l'últim pas de la Indirectessima, on coincidim amb la Natasha i en Pascal amb qui baixem plegats pel ràpel que localitzareu caminant uns 50 metres cap al nord, després de passar un arbre, el trobareu. Si aneu amb cordes de 60 en 4 ràpels sou a peu de via, l'últim té 60 metres.

Fent relacions internacionals

La ressenya de la via la podeu trobar a Lo Gall

MONTSERRAT Zona torrent dels Naps

2011-08-12T18:05:00.005+02:00

Avui divendres tornem amb en Joan B. a una zona nova pels dos, la del torrent dels Naps que és ombrívola pels matins. Deixem el cotxe a l'aparcament del vermell i passat el caos de blocs que hi ha després de la cova de l'Arcada agafem un corriol que ens porta a la zona que està plena de petites agulles una de les primeres que reconeixem és l'Altiva. Volíem començar amb el Pas del Naps però no l'acabem de localitzar així que ens enfilem al Cavall dels Brucs per la via Foguera nocturna que comença amb tres passos d'Ae, l'últim em surt en lliure. Flanquegem a la dreta tot seguint les assegurances fins uns passos d'artificial per entrar a la R1. El segon llarg, que em toca a mi, és preciós, molt vertical i mantingut en el V+ amb algun passet de 6a i la roca immillorable, cal tibar de dits i en alguna ocasió les expansions et poden tentar però val la pena intentar-ho per què el tram és boníssim. El tercer llarg surt a la dreta amb artificial, animat pel llarg anterior ho intento en lliure però a la tercera expansió no li veig color, però segur que surt en lliure la tirada. Una via que ens deixa molt satisfets. Del cim localitzem el Pas dels Naps, on anirem.

Cavall del Brucs

Agulla del Xevret

En Joan iniciant el Cavall del Bruc

Primer llarg

l'artifo d'entrada a R1

El preciós segon llarg

En Joan acabant L2

Inici de L3

Munió d'agulles

Estan al peu de via, penso que la paret es veu una mica cutre, però un cop t'hi poses la roca es molt bona, i malgrat marquen un parell de passos en Ao, en lliure no supera el V, la tirada surt molt maca i força mantinguda en el IV+/V, una disfrutada.

El segon llarg cal sortir a la dreta fins un clau i d'allí al cim, on sento queixar-se al Joan hi ha un munt de formigues que estan com a boges d' haver rebut companyia.

Tot i que no és massa tard el sol ja ha fet acte de presència i la calor es deixa notar així que avall, però segur que tornarem. Les ressenyes les trobareu a Onaclimb (Ecos/Naps)

Iniciant el Pas dels Naps

En Joan arribant a R1

Tram final

MONTSERRAT Agulles Roca Dues puntes, Boteruda i Torta

2011-08-10T14:10:00.005+02:00

Quedem amb el Joan B. per anar a les Agulles, no sabem massa on anar, ho decidirem em funció de la calor. Però ens adonem que avui fa més un dia de tardor que de canícula estival. Així que comencem fent un parell de vietes a la Roca de les Dues Puntes, li marquen V, però la dificultat es concentra en els primers passos.

Roca de les Dues Puntes

Seguidament ens dirigim a la Boteruda del Gra per fer la via Califòrnia, que m'hi vaig fixar el dia que vam fer la Dipankasa, a més recordo una piulada en el blog del Lluís que la deixava bé.

La via comença per una fissura amb alguna zona amb terra, però no molesta excessivament, si et col·loques bé no tens problemes, diuen que és 6a, però jo he trobat algun V+ més difícil. La tirada és molt curta.

El segon llarg té una sortida que li marquen V+, amb molta pressa i molt bolts, aquesta via no pateixes mai per les assegurances, són d'aquelles vies que et fan malacostumar. Després del muret ve una zona més senzilla, però força maca.

L'últim llarg, cal vigilar una mica la roca però surt molt bé.

Petit diedre (6a?)

En Joan arribant a R1

Muret de sortida de la R1

En Joan a la R2

La Filigrana

Finalment anem a la Torta que als dos ens fa gràcia de fer, l'escaladeta està força bé i la visió de Frares i Agulles és molt maca.

En Joan escalant la via blava de la Torta

Bonica visió

de la Regió de Frares Encantats

MONTSERRAT Bola de la Partió "Aresta Brucs"

2011-07-27T17:49:00.001+02:00

Hauria de reposar però ja no tinc la ma inflada així que li proposo al Josep A. D'escalar alguna cosa fàcil a Montserrat. Tot i que estem al mes de Juliol i havíem buscat alguna via amb ombra, amb la fresca que fa decidim escalar al sol i ens posem a l'aresta Brucs de la Bola de la Partió que ja ni recordo els anys que fa que la vaig fer. El sol és molt agraït, perquè baixant els dos tenim la pell de gallina, no recordo un mes de Juliol com el d'aquest anys.

El Setrill i el Broc del Setrill

Perfil de les Bessones

PIC SOLANA DE LLAUSET "Via Valdric"

2011-07-21T21:11:00.016+02:00

Aquesta ascensió és molt còmoda doncs hi ha poca aproximació i el raconet on hi ha la paret, a mi m'agrada molt i si a més vas entre setmana, no trobes a ningú.

Deixem el cotxe a la presa de Llauset i en menys d'un hora et plantes en la feixa on acaben totes les primeres tirades.

Nosaltres triem la via més fàcil, la Valdric, que per mi és la més maca. El primer llarg és un diedre impressionant i maco, que et deixa en la feixa d'aproximació.

El segon llarg és un IV desequipat però molt bonic.

El tercer llarg surt per sobre de la R2 (dos spits) i va per una aresta de IV amb un tram de V, que segurament és perquè hi ha una mica de líquens que et fan dubtar, una tirada senzilla però molt aèria i bonica.

Mentre espero el company, malgrat tinc inflada la mà i em molesten els tendons mentre escalo; em sento feliç, i recordo un autor que llegia de jove, no sé si era en Whymper?, que deia que es sentia feliç a partir de tres mil metres, en aquell moment no ho vaig entendre però després d'estar uns dies per les altes muntanyes aquelles paraules van tenir tot el sentit i és el que experimento en aquests moments. Segurament formem una mica part d'aquestes muntanyes.

Arriba el company, ah en aquest llarg només hi ha un pitó, però com en tota la via els friends entren molt bé. Ara ja només queden un parell de llargs senzills per la cresta fins al cim.

La baixada es fa per una canal al nord on després de baixar una mica trobarem un ràpel de menys de 30 metres i xino xano fins on hem deixat les motxilles.

El company arribant a R2 (totes tenen dos spits)

Pic Vallhiverna

Cim LLauset 2634 mts

AMPRIU Palestras i Sector Alucina

2011-07-20T20:51:00.002+02:00

Després de la matxacada i la pluja d'ahir, decidim per avui, caminar poc i escalar tot el que es pugui. Així que anem a l'Ampriu que cap dels dos coneix. El dia és el millor que tindrem en molts dies i l'ambient acompanya , el Perdiguero i la Gargallosa davant nostre. Una passejada de 10 minuts ens deixa a las Palestras de l'Ampriu que és la paret que ens queda més a l'esquerra. Aquí anirem fent combinació de vies fins arribar dalt de tot. Al baixar ens quedem una estona en el mur intermedi on hi ha la majoria de vies difícils,. Dir que tot està molt ben equipat.

Baixem i anem al sector Alucina que és una gran placa llisa. Entrem pel llarg de la via de Punta a punta, és preciós, flanquegem una mica a l'esquerra i fem la placa que tenim davant, no té desperdici, li marquen V+, però jo li posaria més. Avui si que hem escalat força, i m'he ressentit d'una lesió al canell, que pensava que era història.

Creu de Colomers

2011-07-18T23:51:00.008+02:00

Amb una temperatura gens normal, 5 graus, pugem al circ de Colomers, tenim la intenció d'escalar la via de la plomada a la Creu de Colomers, però esta tot molt moll i emboirat, no sabem si escamparà, a mesura que avança el dia la cosa sembla que s'aclareix i finalment queda un dia fantàstic davant nostre tenim la paret. La guia marca 1h 30 minuts des de'l refugi, nosaltres n'hem tardat un hora més, però no hem anat al Port de Colomers com diu el llibret.

Amb la fotografia de la paret localitzem el que pot ser l'entrada, després d'escalar 7 o 8 metres hi ha una bavaresa que deu de ser la que la guia marca com III+, ostia això sembla V+ o més i fins a meitat de bavaresa no pots assegurar-te i com fins aquí no he posat res, miro un pel més a la dreta i ataco unes fissures que es poden assegurar, però res de III+, un parell de graus més li posaria, continuem per un muret tombat de III, on no pots posar res, arribo on la foto diu que hi ha la R, poso un parell de friends i m'adono que per aquí no va la via i que si hi anés, jo per una cornisa plena d'herba on has d'entrar a 4 grapes sense cap fissura doncs “como que no”. Així que quan arriba el company rapelem d'un gran bloc de pedra. Creiem que la via va com uns 40 metres més a la dreta del que marca la fotografia i en comptes d'agafar la cornisa d'herba de dalt va per un terreny fàcil uns 20 metres per sota. Força emprenyats li comento al company que jo a Colomers a escalar, no hi torno més, que és el tercer cop que venim i sempre hem tingut problemes per localitzar correctament les vies. En tot cas hi ha algunes vies que si fan bona pinta, com LUJO ASIÄTICO que és veu una línia molt evident i bonica.

Ja que som aquí pugem a la Creu de Colomers a peu. Al baixar decidim tornar per on la guia li marcava la pujada a veure si tardem el que marca l'horari, ens adonem que si continuem per aquí arribarem molt més tard, no sé qui haurà escrit aquesta part de la guia, però devia de ser un isard. En fi feia temps que no em cansava tan, això de portar a passejar el material és durillo i demà farà mal temps.

Refugi nou de Colomers

Pic Oriental de Colomers, la Creu de C i la Tuqueta del Port

Pic Oriental de Colomers. Per l'esperó hi va la via soy un hombre enfermo

Creu de Colomers

Cim de la Creu de Colomers 2896 m

Els putos amos

MONTSERRAT La Reina "aresta oblidada" Corona de la Reina "via Lofoten"

2011-07-13T21:13:00.005+02:00

Avui dimecres ens trobem amb el Josep A i en Quique per anar a Agulles, tot i que és una de les hores més caloroses, la temperatura és força agradable, sembla un dia de tardor. Marxem en direcció al refugi per fer la Reina i la Corona de la Reina, que cap dels tres hem pujat. Mirant el nou llibre d'Agulles decidim pujar per la canal del Ou, però la canal per on hauríem d'accedir no es veu massa bé. El millor accés és pujar per la canal de les Bessones i després de les cordes anar al mirador que queda a la dreta d'allí surt un a mena de corriol que ens portarà a la base de l'Agulla.

Ens equivoquem al entrar a la via, ho fem més a la dreta, tot i que no és molt difícil el fet de portar metres i no veure res en la zona on la paret ens redreça em fa aturar fins que a l'esquerra veig un spit, més avall n'hi ha un altre, el que ens confirma que no hem entrat pel lloc correcte (la via comença en el costat SW). Aquí on soc la guia li marca un 6a, però segurament deu de ser un error perquè el tram és IV+, després arribes a una cadena amb anella. La sortida de la reunió té un passet IV+ i et dirigeixes a un muret final on hi ha 2 spits. La reunió la fem en unes savines no massa bones. El ràpel és de 4 o 5 burins que trobareu en el costat W, que ens deixa al peu de l'aresta brucs de la Corona de la Reina.

Ens enfilem a la Corona per la via Lofoten, que és pot fer en un sol llarg si aneu en cordada de dos. El primer llarg al igual que tota la via està molt ben assegurada amb bolts. El segon llarg és un muret molt vertical i bonic que et porta al cim, on trobareu una R amb dos bolts al costat d'una savina que la podries arrencar amb les mans. No coneixia aquesta zona d'Agulles que té unes vistes sobre les Bessones i la Bola de la Partió molt interessants.

El ràpel, tot i que en direcció sud hi ha un arbre amb cintes, nosaltres el fem d'un arbret (N) que ens permet en 15 metres arribar al camí. La via és molt curta i amb 5 cintes fas, una més de les que utilitzes en la Reina.

L1 de la Reina

Els companys en el primer llarg. La via comença en les branques mig seques

La Bola

En el muret final L2

Arribant a dalt

La Corona de la Reina

L1 de la Lofoten, via curteta

Els companys en L1

En el muret de L2 (V+)

MONTSERRAT Presidenta "Canvi Climbàtic"

2011-07-10T18:09:00.003+02:00

Avui diumenge quedem amb el Quique per una matinal a Montserrat. Ens trobem amb el Lluís i la Laura que van al viatge apatxe de la Pastereta, una opció millor que la nostra, segurament, doncs pujar i baixar i escalar a la Plantació i arribar a quarts de 3 a casa haurem de córrer molt.

Encarem amunt i tot i que el camí va força estona per l'ombra quan arribem a la canal dels Llorers estem ben xops. Tot i que el nostre objectiu era a la part alta de Plantació al arribar a esplanadeta on comença el Canvi Climbàtic ens aturem i tot i que a mi no m'agrada repetir vies ens hi posem a més hi toca una bona ombra.

La primera tirada una rampa de II/III sense interès.

El segon llarg és una mica més mantingut en el IV i algun passet aïllat de IV+.

El tercer apreta una mica més però em trobo tan be, que algun seguro no el xapo.

L'últim llarg és el més difícil i fa temps que no faig 6a., abans d'arribar al 1er spit el company em comenta que fa poc va operar una noia que en un saque havia caigut amb el cul sobre una branca de pi, miro a sota i veig l'alzina, collons quin mal deu de fer això, per si de cas li foto un alien verd en una fisureta, la resta surt de puta mare, estic molt content, malgrat repetir la via. Aquí dalt a la Plantació no es veu ningú, realment és un lloc agradable amb aquesta tranquil·litat.

El company arribant a R2

En la bonica placa del 3er llarg

Superant el desplomet de L3

Punxo de la Pau i la Justicia

MONTSERRAT La Talaia de la Sardana i la Miranda de St Benet

2011-07-06T19:22:00.011+02:00

Ja fa temps que ens coneixem físicament amb el Jaume, però mai havíem escalat plegats. Avui dimecres, quedem a Monistrol, i sembla una trobada de Bloggers perquè al poc apareix en Joan G.. Coi l'últim cop que vam escalar plegats ens vam trobar per casualitat a la zona d'Agulles. Mentre xarrem arriben les nostres parelles, la Lu ,que només coneixia pels intercanvis de comentaris dels nostres blogs, i en Jaume.

En Joan se'n va amb la més guapa, a la Pedra Esparreguera, nosaltres caminem una mica més, fins la zona de l'Albarda, ens posem a la Talaia de la Sardana, per escalar una via dels Masó. Comença en Jaume un muret que li marquen V+, crec que li posen perquè en aquest punt la roca te una mica de verdet, després d'una fàcil rampa et trobes un bonyet de 6a que surt bé. La segona tirada coincidim amb en Jaume que és la més maca un muret de V, ben equipat, llàstima que sigui tot tan curt. La via no està malament, però no per anar-hi expressament.

La via es diu Francesc Rubio i la ressenya la trobareu a Onaclimb (18. Albarda)

Talaia de la Sardana

En Jaume a l'inici

Acabant la via

Com quedem amb ganes en Jaume em comenta de fer l'aresta violí a la Miranda de Sant Benet, així que baixem pel bonic camí que condueix al Pla dels Ocells, mentre va entrant una boira espesa arribem a peu de via. Comença en Jaume, no recordava que fos tan bonica aquesta tirada. Continuo per una placa més fàcil i finalment el bonic muret final. Entretant ha quedat un dia preciós la boira als nostres peus i els Gorros amb les últimes llums del dia.

Com és tard i no podem seure al banc del sinofós, baixem castigant les articulacions, però molt content d'haver viscut una tarda tan maca i ben aprofitada amb en Jaume.

La ressenya a Onaclimb

L1 Aresta Violí

Arribant a R2

En el bonic últim llarg

ALT URGELL Paret de la Primavera "Baga total"

2011-07-02T20:08:00.025+02:00

Aquesta via és de matinal ara a l'estiu, no feu com nosaltres que vam entrar a les 11 del matí i les tres últimes tirades, que es veien molt guapes, ens va ser impossible per la calor que feia, sobre la una has de sortir de la paret, perquè és quan comença a tocar el sol.

La via tot i que des de baix no fa pinta de massa maca, a mi em va agradar força, una via molt ben trobada, llàstima del nostre final perquè la roca tenia un aspecte magnífic. Sempre costa deixar una via i més quan et trobes a gust escalant, però no marxem decebuts perquè escalar en aquestes condicions és molt complicat.

El company en la cinquena tirada, tot i que les 3 primeres les vam ensamblar

El company en el bonic 6 llarg

Sitè llarg, molt disfruton

El company en el 10 llarg, un diedre de col.locar-se be

En el mateix llarg

Foto d'interès geològic

MONTSERRAT Magdalena Inferior vies Mingo Arenas i Kontuz

2011-06-22T21:21:00.014+02:00

Tot i que la zona de Gorros no és un lloc que em motivi massa, per les tardes d'estiu és una zona agraïda i si a més puges amb el funicular, ni et canses. Quedem amb el Joan B i gairebé a les 5 ja estem sota de la Mingo Arenas de la Magdalena Inferior. La visió del començament de via no és massa encoratjadora, roca dubtosa i el seguro molt amunt, tinc dubtes i en Joan s'ofereix a començar, coi com treballa el coco quan fa temps que no escales, això no pot ser, així que em lligo i amunt. La tirada no és complicada i les expansions es van trobant, la part final és un pel mes dret, però a canvi la roca millora moltissim. Que guapo és tot això, aquesta cara sempre l'he trobat molt aèria. Miro la continuació recte és veu un spit, en Joan em diu que és la Patiño i que molta gent diu que és per on anava la Mingo Arenas, nosaltres sortim per l'esquerra, en una segona tirada que és preciosa aèria molt vertical amb molt bona presa, hi ha un petit pas un pel mes fi però la resta no crec que sigui més de IV+. Ja només queda una tirada de tramit fins al cim.

El company en el 1er llarg de la Mingo Arenas

Arribant a R1

En Joan en la bonica segona tirada

Al baixar ens enfilem per uns químics en la paret de la Miranda de les Magdalenes, pensant que potser tibarem una mica, però és una grimpadeta molt senzilla. Com s'hi veu fins a quarts de deu, en Joan em proposa de fer altra via a la Magdalena inferior. Pel que he vist, és la Kontuz Mesedez, te una entrada desplomada però hi ha uns forats on hi entra tota la mà, després és anar seguint els parabolts. La via té un parell de tirades, està bé, però no té el caràcter de la Mingo Arenas.

Una tarda ben aprofitada, bona companyia i vies maques

1er llarg de la Kontuz Mesedev

Part final de la via

MONTSERRAT Boteruda del Gra "Dipankasa"

2011-06-17T00:05:00.011+02:00

Després de molts dies d'inactivitat, el divendres anem al sector d'Agulles, a la Boteruda del Gra que ni el Quique i jo hem pujat.

Ens enfilem a la Dipankasa, que és una via de baixa dificultat i amb bastant parabolts, únicament l'entrada és on es concentren les dificultats, que tot i ser V, quan fa dies que no grimpes per Montserrat al coco li costa una mica. Per l'esquerra es veu algun burí de l'aresta Brucs, que és la via lògica per pujar per aquí, però quan no vas gaire fi, sant parabolt és molt tentador. Em sembla que tornaré per fer l'agulla per la seva ruta lògica, sóc tan tonto que em sembla haver fet una cosa mal feta.

Llàstima que dalt de l'agulla fot molt vent, per què la visió sobre la Foradada i la Cadireta és impressionant.

Inici de la via.

Tot i que després a la baixada a la rampa de sota vam veure un bolt

El company arribant al cim

La Cadireta

Un raco molt solitari

MONTSERRAT Serrat del Muntaner

2011-05-03T21:48:00.011+02:00

Gairebé fa un parell de setmanes que vam fer aquestes vies. No és que no hagi tingut temps d'entrar-ho, més aviat ganes; últimament el “múscul” més important no el tinc en gaire bona forma i falta la motivació per apretar en tots els sentits.

Avui dimarts quedem amb el Josep A., la intenció era anar a la Plantació però com han dit que pot-ser plouria, decidim assegurar i anar al Serrat del Muntaner, i sort que els dos vam tenir la mateixa idea, doncs al final la pluja ens va fer marxar de la paret. La via triada és l'orgull Mapuche que cap dels dos ha fet, quan arribem al peu i veig el bombo de l'entrada m'agafa una mandra total, si quan el que portem per sobre de les espatlles no està en forma tot ve costa amunt. Però com hem vingut a escalar ens posem a la via Cutlas de V+, que ens posa les pilles tornem al Orgull Mapuche i tot i que veig el pas, estic poc motivat per per barallar-m'hi, així que amunt per un diedre molt maco, al final del diedre la cosa sembla que afluixarà, doncs perd verticalitat, collons amb la placa m'estic enneurant estava convençut que això era IV+ i m'està costant moltissim, tinc alguna tentació de fer algun A0 però si m'agafo en un IV+ millor que em dediqui a un altra cosa, així que al final me'n surto, després quan arriba el company em diu que no és IV+ que és 6a. Anem per feina per què sembla que descarregarà, doncs s'escapa alguna gota i són grosses. El segon llarg molt bonic però ja plou, hem tingut sort que no ha descarregat amb mala llet, així que marxem i encara tindrem temps de veure la segona part del Barça Madrid

L1 de la Cutlass

L1 de L'orgull Mapuche

El companya arribant a R1

En Josep A en el segon llarg

MONTSERRAT La Plantació "Agulla de la Esquerda"

2011-05-01T15:26:00.002+02:00

Aquest no era el nostre objectiu, ni de bon tros però pujant pel camí del Clot de la Mònica a San Joan ens aturem per fer l'agulla de la Esquerda que la guia de la Plantació la deixa molt bé i físicament està molt aprop del camí i només té una tirada. Quan arribem a peu de via ens adonem que ens hem equivocat, doncs per fer una aproximació curta ha passat molta estona; les baralles amb els arítjols són molt entretingudes. A peu de via el panorama no és massa engrescador, malgrat la roca es veu molt bona no veiem cap assegurança que ens permeti saber per on va la via, a mesura que pugem un spit que havíem intuït es fa visible, el pas per arribar-hi no és molt difícil però el terra està lluny, sort que podem equipar un pont de roca. D'allí flanqueges a l'esquerra i et trobes amb un segon spit, el tercer està aprop doncs aquí la roca no és tan bona i és més difícil. Ara no tinc clar cap on tirar, em decideixo per flanquejar a la dreta, buff acabant el flanqueig em quedo amb una presa a la ma, ostia un saque m'hauria fet arribar al pont de roca. Intento posar algun alien, però els forats no són massa bons, així que pit i collons fins arribar a l'spit que hi ha molt aprop d'una savina. Ara la roca està que es desmunta, sort que el vegetal és ferm. Ja només queda un passet no massa difícil (IV+) assegurat per un clau, em costa moltissim la corda no corre, després del pas ja és molt fàcil li dic al company que em deixi perquè no avanço, suposo que la corda deu fregar en alguns còdols perquè he posat cintes llargues i l'he passada bé.

Repasso mentalment l'ascensió i molt difícil no és, mentre penso que m'estic fen gran noto una estrebada a la corda el company em diu que li ha caigut un bolo en principi bonissim i del que estava recolzat amb els peus. Carai amb l'ascensió, curta però intensa. Ens queda tornar al camí, que no es una tasca gens agradable, crec que hem estat més estona per l'aproximació que per escalar la Fractura, així que ja no ens queda massa temps i decidim tornar, últimament caminem molt i escalem poc.

Agulla de la Fractura

El company arribant al cim

MONTSERRAT Agulla Romaní "via Ringo Star"

2011-04-27T13:19:00.006+02:00

Després d'uns dies sense tocar la pedra es perden algunes rutines, com agafar la càmera de fotos, i és una llàstima perquè l'entorn és imponent, la cua del bacallà, el pas del Príncep. El Dit, preciós i provocatiu, quina agulla més maca, no sé com està ara, però fa anys quan el vam escalar era una ascensió de les que recordes, per la bellesa dels seus passos i el compromís.

Tot i que l'idea inicial era anar al Monestir, a mig matí ho deixem córrer pel dia que és, rosa d'abril Morena de la Serra i posem en marxa un pla B l'Agulla del Romaní, la via Ringo Star. De la via no diré massa cosa té tres llargs, el primer només té un passet tonto en un desplom que si el feu de segon, potser és més difícil, doncs el company a part de lluitar amb el pas ho feia amb la dutxa de pedres del replà superior, cal dir que el Josep A després del bombardeig les va tirar gairebé totes.

El segon llarg escales una mica més i la roca està millor que el primer llarg, l'últim sense interès.

La baixada la fas desgrimpant pel vessant est i després agafes la canal fins a peu de via.

El millor el lloc, perquè la via no és gaire escaladora, per ser políticament correctes diríem que per col·leccionistes. La ressenya la podeu trobar a ressenya.net. Sobre l'aproximació dir que al lloc on us heu de desviar a la dreta, ara hem posat un parell de fites.

MONTSERRAT Panxa del Bisbe "via Casanellas-Ludwing"

2011-04-05T21:20:00.010+02:00

Fa uns 17 anys o pot-ser més ja havíem fet el tram de parabolts de la via, però vam baixar perquè no portàvem plaquetes recuperables. Sempre la tenia al cap d'acabar-la però sense cap motivació especial. El company em va comentar que no havia pujat mai a la Panxa del Bisbe i aleshores va ser quan ens vam decidir a tornar-hi.

La primera tirada (abans dues) és la més exigent, primer vas fent i quan arribes a una R opcional és quan comencen les dificultats, cal anar buscant als costats les millors opcions, després del segon bolt la cosa afluixa fins la incòmoda R1.

La següent tirada una ristra de caps de burils, es fa molt difícil anar en lliure al començament després és més fàcil i pots parar-te a fer l'operació de posar les xapetes. Els estreps molesten més que no ajuden, doncs veia al company tota l'estona fora d'aquestos, amb A0 cap problema.

Després queda un parell de grimpades fàcils fins al cim. Tot i ser fàcil, és una passada, hi ha una llum de tarda fantàstica realment s'està bé.

Baixant comentem que hem trobat la via dureta amb trenta i tants crec que no ens havia costat tan, però baixem plenament satisfets

Arribant a R2

PARET DE LA RUFA "via Rodamons de bosc"

2011-04-02T22:55:00.027+02:00

Rodamons de bosc, és el que hem estat fent fins arribar al peu de via. Després d'unes hores barallant-nos amb les pedreres, els esbarzers i arribant quasi fins al capdamunt de la Serra aconseguim arribar, gràcies a les tecnologies del mòbil, a l'inici del nostre objectiu. Segur que si a peu de via hagués hagut un bar allí ens quedaríem, però intentem refer-nos de l'esforç i de la calor bastant asfixiant bevent part del sis litres d'aigua que portem. Ens repartim en dues cordades, una el Quique i jo i darrera pujaran el Josep A i el Jorge.

Algun company m'havia comentat que la via no els havia agradat, però jo l'he trobat força maca. Pot-ser la primera tirada és la més lletja. Però la segona té un flanqueig en un diedre molt bonic i després agafes una mena de canal-diedre senzill fins una placa preciosa però curta que et deixa sota un desplom que el passes per l'esquerra; sort que ara comença a córrer una mica l'aire, si no seria impossible.

El tercer llarg és un tram força vertical, sense assegurances al principi, cal anar posant catxarrets com a totes les tirades.

El quart llarg és un flanqueig preciós, la tirada que més m'ha agradat.

El cinquè llarg , segon la ressenya el més difícil. Té un tram que sembla molt difícil, però quan l'acabes de fer penses que no n'hi ha per tan, continues per una fissura horitzontal que la fas en plan Rebuffat fins una placa amb més vidilla.

Els dos últims llarg els pots empalmar, el primer tram és vertical però amb uns cantos bonissims.

Ja dalt ens relaxem i em sento satisfet de haver compartit la jornada amb tres amics.

La baixada la fem per la canal est de la paret, al final cal fer un ràpel (arbre) d'uns 40 metres fins a peu de via.

Finalment anem al Tahussà on la jornada acaba rodona del tot, només arribar el Gijón marca el seu gol.

Paret de la Rufa

El Quique en el L4

El Josep A en el flanqueig de L4

El Jorge en el mateix llarg

Inici L5

Quique arribant a R5

Jorge arribant a la R5

Preparant el ràpel que ens dura a peu de via

ESCALES Pic de Sant Cugat "via Gosa"

2011-03-26T00:27:00.030+01:00

Aquest dissabte aprofitant que estàvem a Lleida, marxem a Escales que normalment ens queda una mica lluny. La via triada és una de nova que ha obert fa poc en Luichy, l'Hector i el Dani.

Aparquem el cotxe abans de passar el pont. Agafem una pista de terra que ens dura a un pontet antic, el passem, pugem per unes escales de ferro i caminem per la vora de la central, al final trobem un corriol ben marcat que deixarem just quan hi ha una petita baixada, agafem el de la esquerra, marques vermelles. Continuem fins que el camí surt de la canal a la dreta; nosaltres seguirem però en tendència a l'esquerra, trobarem algunes fites fins al peu de la via que es troba al costat de la Ramona.

El primer llarg té un tros equipat amb tres bolts on li marquen V+ /6a, el tram és d'adherència, la guia li marca V obligat, dubto que fent trampes això sigui V. Un cop passat el tram la dificultat baixa fins la R1.

El segon llarg surt per la placa molt guapa, li marquen V+, però jo no ho he trobat tan difícil; després vas a buscar una llastra que fa una mica de diedre, on cap el camalot del 3, després be una placa una mica més senzilla que la de sota però aquesta està plena de terra que ha caigut de la R2, després d'un dia de pluja segur que desapareix.

terreta de la R2

El Josep A. arribant a la R2

El Jordi "Tato" entrant a R2

El tercer llarg, va per unes plaques superguapes amb molt bona presa i la roca bonissima, arribo a l'últim bolt i veig un maillon, collons d'aquí ha marxat algú; me'n adono perquè, la R està uns 8 o 10 metres per sobre i aquí la cosa es complica, cal anar a l'esquerra a buscar una fissura per posar algun friend, i les preses i els relleus ja no són tan bons a més hi ha terra que no la veus, gairebé volo doncs al posar la ma la vaig posar en un munt de terra, sort que l'adrenalina et fa reaccionar ràpid i un pam més amunt no hi ha terra, continues per la fissura fins la R3, tot i que li posen V, per mi un V+ .

Preciosa placa del 3er llarg

En el tram més dificil de la via (per mi)

La quarta tirada l'enceta el company, el més complicat la placa de l'inici després marca un parell de desploms de V+, però hi ha molt bona presa, molt guapo el tram, a mig llarg s'acaba lo bo i l'escalada és més cutrilla.

El següent llarg el més lleig de la via III i un muret de IV.

El bonic desplom de L4

El Tato en en segon desplomet del 4art llarg

A partir d'aquí ja es pot marxar, però val molt la pena fer aquest llarg, té una placa molt maca de V.

Bonica placa final de V

Fem un petit ràpel (25 m) i després anem seguin les fites fins arribar la ferrata..

La ressenya la podeu trobar al blog del Luichy

SANT LLORENÇ DE MONTGAI Paret de la Formiguera "Sabina Wall" en solitari

2011-03-25T23:11:00.018+01:00

Aquest divendres m'he pogut escapar una mica abans de la feina, i com tenia previst anar a Lleida, me'n vaig a fer una via a la Formiguera de Sant Llorenç de Montgai.

Sobre quarts de cinc ja em trobo al peu de la via, que està al costat de la normal, crec que amb un parell d'hores ja en tindré prou: Així que lligo l'extrem de la corda a la Ro, feta a consciència; la primera tirada és molt senzilla, una rampa amb algun passet vertical, però que no arriba al III, i molt ben equipada, alguns bolts me'ls salto doncs voldria arribar a la segona R, de la R1 veig un muret que segons la ressenya li donen IV, però jo li posaria IV+ i a la part de dalt un passet de V-. La tirada és vertical amb molt bona presa però la roca té una mica de terreta. Arribo a la R2, lligo la corda i rapelo per recuperar el material. De nou, a la reunió l'última tirada es veu més tiesa i les assegurances estan més distanciades, clar que en el segon llarg estan quasi a tocar. Aquesta tirada és preciosa molt vertical i fins hi tot un petit tram una mica desplomat, però que no supera el V, una disfrutada, baixo a recuperar el material i la torno a fer, però ara de segon.

Com sempre quan faig alguna escalada en solitari ara em sento molt relaxat i com fa una tarda bonissima em relaxo apurant el que queda de tarda. Què xulo, Sant Llorenç.

La ressenya es pot trobar en ressenya.net

L'aproximació: cal deixar el cotxe davant del Cilindre i seguir el corriol que recorre la vall que tenim a l'esquerra, la deixem i anem en direcció al talús de la via del tren seguint un corriolet, creuem la via del tren i seguim el camí marcat, que va a la normal, veurem unes fites molt grosses que ens porten al peu de la via.

Per baixar jo crec que amb un ràpel de 60 s'arriba al peu, jo he baixat caminant

Paret de la Formiguera (foto feta 1-1-2011)

R0, quan vas sol s'agraeix troba un peu de via com aquest

El bonic últim llarg

Quan vaig de segon i vui continuar escalant, lligo el jumar a l'arnes i a mesura que vaig pujant el jumar va corrent (a l'inici com la corda no pesa, cal donar-se-la un mateix). Aquest sistema en les travessies no és massa bo

Top Sabina Wall

El perfil del Cilindre